Incorporar persones que no són del nostres

Dies enrere, alguna seguidora de les xarxes socials penjava al meu mur del Facebook una doble foto i un comentari. La primera de les imatges reproduïa un mural amb eslògans reivindicatius relacionats amb el moment polític que vivim. La segona, representava el mateix mural guixat i corregit per qui opinava el contrari. Cap problema, considerant l’efímera vida de les creacions “grafiteres”, nascudes per desaparèixer. Però, la seguidora afegia a sota: “Nosaltres creem. Ells destrueixen”.

Podria ser una anècdota més del caos polític en el que ja estem condemnats a viure. Però, em va xocar singularment perquè formo part dels professionals i dels ciutadans que es dediquen a fer possible que les persones immerses en la dificultat social puguin arribar, o tornar, a formar part de la societat. La realitat em retornava la fragilitat dels nostres discursos sobre la incorporació social. Tant és l’etiqueta política, la perillositat, la diferència d’origen, la caiguda en l’exclusió per culpa de la pobresa. Com es forma part d’una societat que sempre divideix?

El xoc polític tan sols fa surar el mar de fons amagat. El discurs social (el relat com ara es diu) té clar que n’hi ha un “nosaltres” i un “altres”. Tenim uns adolescents que són dels nostres i un altres, vinguts de fora, en aventura solitària, que no ho són. Tenim uns barris plens dels nostres i uns altres complicats. Estem disposats ajudar els que no tenen, però a condició que no reclamin drets com els nostres. Com ajudes de manera digna i dinamitzadora a qui ja no podrà arribar a formar part perquè l’altra part no el considera seu?

La frase defineix, a més, el desig d’homogeneïtat. Blocs que són iguals i coherents, inevitablement enfrontats. Però, la feina social és aconseguir que es tingui en compte la diversitat i la complexitat. Diversitats de vides que poden ser viscudes sense sotmetiments socials, que comparteixen acords per viure junts. Quanta diversitat sexual, religiosa, d’estils de vida, política, cultural hi cap en un “nosaltres”? Cada vegada que ens definim per un nosaltres homogeni hem de definir com són uns altres, posar l’èmfasi en allò que ens diferencia, decidir a qui deixarem formar part i a qui no (qui és dels meus i qui mai ho serà). No parem d’inventar programes singulars perquè sigui respectat el diferent (del racisme al masclisme), en lloc d’assumir que tants sols cal respectar els drets humans. Som junts en la mesura que som diversos i construïm dinàmicament les nostres formes de viure junts.

Finalment, uns som “bons” i uns altres són “dolents”. Per preservar el nostre espai necessitem adjudicar als altres maldat (destruir) i definir la nostra bondat (crear). El mecanisme és molt vell. Recordo com, quan les primeres crisis industrials van deixar fora de l’ocupació a una part significativa dels obrers dels barris, el que conservava el treball pensava i deia que “alguna cosa havien fet per ser acomiadats”. Els professionals del treball social saben molt bé que les persones a les que ajuden tenen bondats i maldats com tothom (en mig de les seves supervivències) però treballen perquè potencien el que tenen o obtinguin allò que els falta facilitant noves oportunitats. Ningú pot canviar quan està envoltat d’etiquetes de desastre, cap persona pot modificar la seva vida si percep que mai serà acceptat. Entre les darreres frases sobre la immigració que he sentit, entre prohoms del moment polític, quan no queda bé que diguin que no els volem, ha estat la de “per malviure aquí millor que no vinguin”.

Els professionals del treball socioeducatiu sabem que acompanyem persones perquè arribin a formar part de la societat, sense que siguin considerades estranyes. Es tracta d’un procés actiu i divers per a formar part de la seva comunitat propera. Però també sabem que això depèn de si les societats en les que viuen són obertes, accessibles, disposades a canviar, a deixar-se influir per la diversitat que arriba.

Sí. D’acord. Tan sols era una frase del Facebook. Però representa la foto oculta de la realitat, que es manifesta perquè vivim en temps de crispació.