La por lícita dels valents, adolescents que lluiten contra soledat

El patiment de molts infants, adolescents i joves troba terreny fèrtil en la potser més dura vivència: la soledat. Aquesta malmet fins i tot als més valents, els compromet l’esperança, els sentencia els propòsits i també els desorienta en la seva cerca de vincles segurs.

La soledat sempre genera por i la por, en aquest cas, no és l’antònim de la valentia. És lícit tenir por quan un es sent sol. No parlem de la soledat reivindicada de l’adolescent, que estableix distància entre el món adult que l’envolta i el que ell està construint i que, a vegades, en forma de transgressió, exaspera i preocupa a pares i educadors; parlem de la soledat fruit de la resignació, el resultat de la convicció de no ser esperat per ningú, de no ser pensat per ningú.

Els infants, adolescents i joves que conformen la nostra societat són exemples de valentia que no podem subestimar. Molts, potser la majoria, avancen per la seva història ben acompanyats i estimats, assolint desitjos, sentint-se confiats i segurs, podent badar sense témer a cap perill... Però d’altres han de carregar amb no poques incerteses, empenyent a cops de colze les ineficàcies, les imprudències, les insistències, les febleses i els oblits d’un món d’adults que, per més que ho nega i malgrat honroses excepcions, encara està pensat, vist i planificat majoritàriament des de la mirada adulta.

Molts són els adolescents que dia rere dia lluiten contra la soledat. Els que pateixen les mancances dels seus pares i els aboquen a una supervivència amagada, els que són víctimes de violència de qualsevol mena, els que han oblidat fa temps la “feliç infància”, els que sofreixen les dificultats d’un sistema que no els garanteix habitatge, els invisibles que a voltes s’imaginen fora d’aquest món o els sols que arriben al nostre país cercant un xic de vida.

Aquesta setmana he tingut l’oportunitat d’assistir a unes sessions de conversa entre adolescents i joves migrants i estudiants de treball social de la UB amb la pretensió de recollir les experiències vitals, del trànsit, de nois i noies que carregats de por i coratge, en igual proporció, van sortir fa temps del redós de seu món familiar, cultural i social, per percebre quan hi ha de realitat en allò considerat la solució, l’expectativa, el progrés, a l’altre costat del mar.

Els relats escoltats colpien més que qualsevol tro al mig de la fosca nit! Cada paraula dita esperonava la seva empenta i a la vegada la meva consciència. Eren relats de soledat, de decisions preses un dia, qualsevol dia, certament connivents amb inexplicables opinions de pares abatuts, o amanides amb apostes i reptes d’amics, que els esperen com coloms després del diluvi.

Els joves repassaven mentalment el que ells deien “la meva vida”, posant la ment a cada nit de por, a cada dia d’incertesa, a cada llàgrima vessada, a cada record familiar, a cada impuls de superació, a cada cara amiga trobada pel camí, a cada territori desconegut en el que han dormit... Una vida de 15, 16, 17 0 18 anys, carregada ja d’experiència.

Aquesta jove experiència és la que ha d’empeltar-se a la nostra formació com a professionals per dissenyar estratègies d’acompanyament que permetin a aquests joves, assolir els objectius vitals que els han guiat fins aquí, com a agents responsables i constructors de la societat en la que han triat viure.

Cal doncs esmerçar-nos, en possibilitar entorns de seguretat, de justícia, d’acompanyament obert a les decisions de qui acompanyem, cal construir espais on els fonaments i no les cortines que els engalanen, siguin fets d’escoltes, opinions, propostes i fets dels propis infants, adolescents i joves.

Algú va dir un dia que com a societat no ens podem permetre perdre ni un infant, ni un adolescent, ni un jove pel camí. Perdre’l no seria només perdre un individu, seria perdre una multitud de possibilitats.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Ceneta Pi Barcelona
2.
Estaria molt bé que ens asseguressim que aquests joves i adolescents no es trobessin sols a causa de les arbitrarietats d’un sistema que ni escolta ni mira els infants que té sota tutela, que només els llegeix. Llegeix els seus expedients, massa sovint plagats de subjectivitats, fets no provats, quan no directament mentides i invents, emesos per un inquietant ‘equip XXX’ que amaga les identitats dels professionals que canviaran el curs de les vides d’aquests infants, adolescents i joves, basant-se en arbitrarietats anònimes. Seria tot un detall que, en un estat de Dret, aquests infants a qui un equip anònim pot obligar a marxar de CASA SEVA, tinguessin un defensor judicial, per garantir-los la defensa dels seus drets. I que ‘el superior interès de l’infant’ fos defensat jurídicament amb totes les garanties.
Perquè jo n’hi puc presentar uns quants, d’adolescents i joves, a qui l’Administració els ha desgraciat la vida, sobre la base d’informes anònims de tècnics que tenen missions i juguen a ser Déu. Si vol els hi presento, aquests nois que justament es varen començar a sentir sols una vegada tutelats. Sols, i moltes més coses, i cap de bona!
I, aleshores sí. Aleshores ve tota la resta! Quan estiguem segurs que els cal ser protegits per l’Administració i que estaran millor si se’ls tutela, és quan el seu escrit té sentit. Esmerçar-nos en tots aquests entorns segurs que hauríem de construir i totes aquestes paraules tan boniques de l’escrit. Ara, vigilem en mans de qui els deixem, eh! Que diuen que l’Administració ha tendit a deixar gestionar centres, equips tècnics anònims i altres serveis de protecció a la infància a entitats que dediquen més diners a la seva estructura que als propis infants, fins i tot he sentit a dir que hi ha entitats que s’autolloguen els equipaments entre entitats propietat de les mateixes persones o de familiars molt propers, i segurament alguna altra martingala... ves a saber. Caldria que ens esmercessim a trobar entitats petites i honestes que se sotmetessin a inspeccions i auditories estrictes. No fos cas que a algú se li acudís mercadejar amb la soledat dels infants, adolescents i joves sota tutela!
  • 2
  • 0
Francisco Cárdenas Barcelona
1.
Justament aquesta setmana hem tingut una nova reunió de APRODEME (www.aprodeme.org) en la què dos adolescents d'aquests als quals vostè es refereix, m'han fet arribar dos escrits. Estan plens de ràbia i de dolor. D'impotència davant d'una separació que no entenen de les seves famílies. Se senten sols, però perquè l'Administració els ha arrencat del seu entorn.
Faria vostè bé en escoltar aquestes veus. Encara que darrere no tinguem un potent entramat de fundacions-empreses-entitats de tota mena. Encara que no manegem milions d'euros a l'any. El convido a la propera reunió. Estaria molt bé que algú del Sistema com vostè, mostrés la més mínima sensibilitat cap a tant dolor.
I també podríem començar per una adolescent (o preadolescent) que vostè i jo coneixem bé (www.eslamevafilla.cat). Per què tanta por?
  • 5
  • 0

Comenta aquest article