Què ha de passar perquè canviïn les coses?

Tal dia de l’any 1960 la Patria, la Minerva i la Maria Teresa, van perdre la vida quan es traslladaven per visitar els seus marits a la presó on estaven reclosos pel seu activisme polític. Aquestes tres germanes, esposes, mares, filles i activistes implicades en la lluita política, opositores al règim del dictador dominicà Trujillo, van ser brutalment assassinades per ordre d’aquest últim a mans d’uns sicaris, tot simulant un accident de cotxe.

Aquest fet va fer reaccionar la població i el dictador fou assassinat al maig del 61 i els sicaris de les germanes Mirabal van ser jutjats a mitjans del 62. Causa i efecte. Aparentment, sembla que d’alguna manera es va fer justícia, però no hi havia cap més mostra de què aquests fets, per si sols, suposessin una verdadera revolució social i un canvi en el marc mental dels homes i les dones dels anys 50.

Dites aquestes coses, em pregunto què ha de passar perquè canviïn les coses: On se situa l’origen del canvi? S’ha demostrat al llarg de tots aquests anys, que els canvis han de venir des de dins, des d’aquest nosaltres format per individualitats irreductibles: canvia tu i el món canviarà el teu voltant. A tota la suma de dones que ens han precedit, que han canviat per canviar el món, i ho han fet en un moment de la història on s’hi jugaven la vida, només els podem proclamar el nostre més sentit agraïment: per esdevenir la guspira que va encendre el canvi, gràcies. Per esdevenir la nostra memòria, gràcies.

Després de vides com la seva, ens queda preguntar-nos on se situa la nostra. Veureu, jo, per exemple, vaig néixer en un altre continent, nou anys després d’aquells fets, en un país on encara ens quedaven uns quants anys de dictadura i arrossegàvem les seqüeles d’una guerra civil cruenta i devastadora. Amb això vull dir que el lloc geogràfic, el moment històric i la família on naixem i creixem ens condiciona: no ens podem escapar d’aquesta sort i més val contextualitzar-la com més aviat millor. Perquè defensar els drets de les dones en primera persona, des d’aquesta individualitat indistanciable, suposa emetre un judici sobre el propi context social.

Hi ha tants tipus de violència contra les dones que, si els volguéssim enumerar tots, no hi cabrien en aquest article. Els de gran impacte tots els tenim a la retina, malauradament. Ens repulsen fins al punt que si els veiem o pensem que poden existir, que, de fet existeixen, ens hi impliquem fins al final. Perquè ens interpel·len a crits a la nostra humanitat. Qui cometria l’atrocitat de mirar cap a una altra banda, avui dia, quan s’és testimoni de violència explícita? Vull creure que ningú. En canvi, d’altres violències son més vagues, petits detalls, un menysteniment subtil que la majoria de vegades passa desapercebut quan ja portes molts anys d’entrenament i saps que ho pots aguantar tot. Que pots continuar fent bé la teva feina, el teu rol determinat igualment. I anar tirant. Perquè són els masclismes socialment normalitzats.

Un exemple d’això és el que passa al tercer sector social i és una darrera reflexió en aquest sentit que va molt relacionada amb la meva feina. Treballo a Plataforma Educativa, una agrupació d’organitzacions del tercer sector, que ofereixen múltiples serveis per a les persones que es troben en situació d’exclusió i/o risc social. Però, val a dir, que el meu camp és un sector precaritzat econòmicament des de temps immemorials i que no aconsegueix el merescut reconeixement social ni vers la professió d’educador/a social, ni tampoc uns recursos econòmics al nivell de la feina troncal que realitza.

Avui, un home, company de feina, m’ha fet adonar de la coincidència entre tercer sector i sector altament feminitzat. Blanc sobre negre: no hi ha dubte que a ningú li agrada incomodar al seu entorn proper, perquè també l’estima, però el motiu principal que fa que el tercer sector no pugui emergir de la precarietat és perquè pateix una greu discriminació pel fet de ser majoritàriament femení.

Per les que ens han precedit, per les que vindran darrere nostre, cal continuar empenyent el moviment feminista cap a una verdadera transformació de les nostres polítiques socials. Prendre consciència és un pas que no té marxa enrere, perdre la por és la força de tot un col·lectiu.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article