La prevenció social en l’àmbit educatiu (II)

Des de la passada reflexió que vaig fer sobre la prevenció social en l’àmbit educatiu han passat uns mesos i aquella incomoditat, crec que tímida, que pretenia transmetre, ha anat creixent fins a convertir-se en una incomoditat grossota. Sabeu quina és una de les coses que em diuen algunes de les estructures que podrien relacionar-se, per un costat o altre, amb el món educatiu actual? Que no és la seva prioritat. Alguns ho diuen bonic, d’altres no responen i d’altres ho diuen tal qual, sense que ho apuntis a cap llibreta.

Entenc que no és la seva prioritat detectar i acompanyar (entre d’altres tasques) les necessitats de l’infant o adolescent pel que fa la seva realitat social i la del propi entorn, doncs. Entenc que els docents, segons aquestes estructures, poden i han d’encarregar-se de la gestió de les diferents realitats socials amb el suport dels serveis externs (que es veuen mancats de temps i recursos per treballar amb aquestes escoles) i, evidentment, detectar i diagnosticar a nivell social, entre d’altres cosetes, vaja, el què alguns hem après a fer durant una carrera estudiantil i laboral: l’educació o el treball social. No deixa de ser sorprenent que dels 106 docents en actiu d’escoles catalanes a qui els he preguntat força coses sobre aquest tema, resulta que el 61,8% no sap ni qui és el treballador social de referència del CDIAP de zona o un 22% no coneix la treballadora social de l’EAP. El més greu: un 52% no coneix l’educadora o la treballadora social de primària que acudeix a l’escola a la qual aquest docent treballa. Resulta que quan els vaig preguntar si creien que calia una nova figura, o si més no millorar notablement les presents, un 82,7% va dir que sí. Resulta que un 66,7% creu que falta suport i assessorament a nivell social. Però no deu ser prou prioritari. Deuen tenir pensades coses molt més importants que l’atenció global d’infants i famílies com seguir en el bucle de l’atenció trepitjada, interrompuda i doblada en les situacions que s’acaben diagnosticant a nivell social; quan ja està tot ben complicadot.

Quan estimes la teva professió, i ara em poso tendra, et fa una punxadeta al cor escoltar reiteradament això de que no és una prioritat. Ja no perquè m’ho prengui com una cosa personal, que no vull semblar l’Scarlet O’Hara, eh? No em malinterpreteu. Em preocupa pels infants, els adolescents, les seves famílies i els nostres docents. I també pels meus companys, els que treballen en aquests serveis externs que haurien de poder ser un suport a l’escola. Els docents es troben immersos en un dia a dia on no només han d’assumir les seves tasques habituals, sinó afrontar gestions, intervencions i tasques que no els pertoquen i que, com és normal, es perden pel camí mil i un indicadors entre comissió social i la tutoria o pla de treball, en una coordinació al migdia, mentre l’estómac fa rau rau i que si es treballéssim a temps no arribaria tan sovint, com arriba, la sang al riu.

Però res, escolta, que no és una prioritat.

Fins que no s’entengui que l’allò social és un puntal des d’on entendre l’acció i l’evolució de QUALSEVOL persona, grup i comunitat i, per tant, un premissa per obtenir algunes de les claus per acompanyar-lo i que aquest trobi nous mecanismes de relació, d’aprenentatge, de vida, crec que seguirem així: derivant a qui no pertoca, diagnosticant erròniament, normalitzant aspectes que es poden treballar, etiquetant com a cas social persones o famílies per estigmes roïns i deixant objectius en un calaix. Seguirem sense saber, com a societat, quines són les nostres funcions reals i fins on podem arribar, seguirem sense entendre de veritat què és un cas social, una realitat social i, per tant, creient que allò social són els pobres de solemnitat (com em va dir una vegada una regidora de serveis socials) i, és clar, aquests fan poquet soroll i més si tenim uns bons professionals a les nostres escoles públiques que contenen tot el que poden.

Fins que els serveis socials no tinguin prou personal per treballar de valent amb la prevenció haurem de seguir treballant amb i des del risc, obviant tota una tasca llarguíssima d’intervenció que queda, quan pot fer-se, volàtil i silenciada, al mig. En terra de ningú perquè “A qui li toca, qui té temps, això no em pertoca, això és per derivar, això és psicològic i no social, a mi ningú m’ha derivat res, està en llista d’espera, ja en parlarem a la propera comissió social, ah no t’havien dit el diagnòstic fins ara?, és normal que estigui raro, això és per coordinar i ja som 21 de juny, el proper curs veurem”.

En molts moments podem entendre que se’n fa de tasca social a les escoles, oi, i tant que sí! Entenc, doncs, que la feina social la fa tothom. No sé per què estudiem, ves. Perquè allò social és cosa de tots, però sense els professionals de l’àmbit. És per plorar (m’agradaria escriure aquella frase feta castellana relacionada amb l’orina, però seria passar-me).

Rebem moltíssims missatges en clau de canvi (i sort!), d’innovació, de treball emocional, d’implicació de les famílies en l’àmbit escolar, d’adaptació a les necessitats individuals de cada alumne/a, d’una escola pública inclusiva, actual. Ara bé, des de la meva humil opinió, omplir-nos la boca d’inclusivitat i d’igualtat d’oportunitats sense comprendre i acompanyar aquestes mateixes desigualtats o intervencions merament socials que repercuteixen en la globalitat de l’individu no faran més que tapar un temps que passa veritablement, o encara pitjor, fer-ho bullir com l’olla a pressió del caldet d’hivern. Apoderem les famílies des de l’escola, faltaria més, però és curiós que això es pretengui fer sense nosaltres. Perquè no hi som de veritat. Hi som a trossos, a mitges i a estones.

El canvi, ampliació o implementació en el sistema educatiu actual que compti realment amb els tècnics socials ens portaria a una detecció social real i acurada en el temps, allunyant-nos de la diferència, de la culpa. Ens aproparia a entendre, per igual, les diferents realitat socials, que tothom en té, rescatant-ne les virtuts i acompanyant, de manera activa i dinàmica, allò que pot dificultar el bon funcionament personal, familiar o comunitari. I com a conseqüència fantàstica i clara, se’n veurien beneficis pel que fa l’esfera més educativa de la persona.

No vull concebre una educació sense una escola que legitimi, acompanyi i prengui partit pel que fa a la multitud de realitats socials i sense els professionals que precisament capitanegem la disciplina, perquè seria paper mullat.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article