Qui estigui lliure de patriarcat...

Tribade: paraula que designava una pràctica sexual de l'antiga Grècia i que avui denominem com “fer la tisoreta”. Però no només és això. Des de fa un temps és també el nom sota el qual s'amaguen el grup de rap combatiu i compromès amb la causa feminista integrat per Masiva Lulla, Bittah i Sombra Alor. Aquestes tres barcelonines han posat potes enlaire el panorama del hip hop amb perspectiva de gènere amb unes cançons que van més enllà del discurs transfeminista i on també aborden temes paral·lels al moviment.

Cançons com “La Purga” són necessàries com l'aire. En ella s'aborda una paradoxa tan real com obviada: les contradiccions del moviment conformat per activistes que han nascut i crescut en un règim patriarcal i, per tant, no estan lliures de prejudicis i de conductes que perpetuen aquest règim.

T'has trobat alguna vegada criticant a una amiga per anar massa maquillada? O per dur roba massa provocativa? Has callat davant d'una injustícia exercida sobre una dona? Has fet veure que no veies els abusos del poder masculí o, fins i tot, n'has exercit tu? Has qüestionat el compromís amb la causa d'alguna companya? Evidentment que sí. Jo també. Cap ni una de nosaltres, ni les més compromeses, pot pretendre estar al marge d'aquestes contradiccions. No es neix feminista: una s'ha de construir com a tal contínuament, sense treva, a la vegada que ha de deconstruir idees preconcebudes que ens han gravat a foc. El patriarcat ho envaeix tot, i les nostres ments, càpsules dels nostres pensaments, creences i desitjos que regulen les nostres conductes, no en són una excepció.

Cal tenir molt clar això per no caure en la creença naïf que existeix un feminisme pur i lliure de contaminacions masclistes. Perquè només si saps que tu també tens fissures ets capaç d'entendre les dels altres. Només si ets conscient de les teves cagades ets capaç de no jutjar les dels altres. Només sabent que encara tens feina per fer, pots seguir treballant.

Cadascuna de nosaltres ha nascut i crescut en un lloc i sota unes circumstàncies diferents i, per tant, les experiències vitals que nodreixen les nostres ideologies no són les mateixes i, en conseqüència, la visió que cadascuna té de feminitat i del feminisme és, a la força, divers. L'únic que ens uneix a totes és que hem estat oprimides per un model completament patriarcal. Fem, si us plau, que això no sigui el que ens separa, tal com aquest model vol.

Amb això no pretenc caure en un relativisme sofístic sota el qual totes les opinions i conductes són vàlides. No, no és això. El que intento dir és que, com a feministes, estem en constant construcció, ja que vivim sota les normes de l'opressor i no ens en podem alienar. Per tant, no existeix la puresa d'idees en aquest àmbit i prendre consciència d'això ens dona poder i marge. Poder de resposta, marge de maniobra.

Vivim aquí i ara, i això té unes conseqüències en les nostres vides. Però a les vides de totes! Per tant, hi ha dos punts que han de quedar clar i han de regir el marc formal de qualsevol voluntat de canvi. Primer, que no es pot abaixar la guàrdia a l'hora d'aixecar l'ideari feminista, individual i col·lectiu, ja que les contaminacions vénen de totes les direccions. A la vegada, segon, no existeix un camí únic ni una línia marcada que assenyali els feminismes bons i dolents, sinó que només amb la unió de tots els punts de vista i a través de l'aprenentatge mutu sostingut en el mètode d'assaig error serem capaces de seguir avançant.

Això porta irremeiablement a dues qüestions més: la sororitat i el dogma. Per una banda, la germanor entre dones (la sisterhood anglosaxona), tot i no tenir el mateix punt de vista de què és la feminitat o cap on ha d'anar el feminisme, és indispensable. En un context on se'ns ha educat per compartir entre nosaltres, hi ha una veritat que s'ha d'imposar: totes i cadascuna de nosaltres hem estat i estem discriminades per part d'un sistema que penalitza les dones. Els punts d'encontre entre nosaltres són molt més forts que les diferències, i sobre ells és que hem de teixir les aliances. Per tant, la sororitat com a principi vital no només representa un acte revolucionari dirigit contra el patriarcat, sinó que genera les relacions de respecte, fidelitat, suport i confiança entre dones que caminen cap a un objectiu comú.

Per l'altra, l'aparició de les policies feministes, aquelles veus que s'omplen de raons per desacreditar a altres dones o altres visions menys ortodoxes de com hauria de ser el moviment o sobre quins pilars fonamentals s'hauria d'aixecar. Ningú, absolutament ningú, té les claus de l'èxit. El moviment només tirarà endavant gràcies al consens de tots els punts de vista, en cap cas a base de repressió, en forma de desacreditació o ridiculització, d'opinions dispars. És evident que cal una educació feminista i una introducció de la perspectiva de gènere en tots els àmbits de la societat, però en cap cas s'ha d'exercir des de la superioritat moral, com sovint es fa, sinó des de l'acceptació de la diversitat, doncs la bombolla de la il·lusió teòrica d'unitat perfecta, no sols en el feminisme sinó en tots els àmbits de la vida, s'esvaeix quan xoca amb el mur implacable del món empíric.

En resum, no hi ha un sol feminisme. No hi ha feminismes bons i dolents. Ni de primera classe i de segona. Cadascuna de nosaltres vivim la feminitat d'una manera i amb les nostres contradiccions. Això no ho fa menys vàlid, sinó més real. Per què, com diu Tribade, “qui estigui lliure de patriarcat que tiri la primera pedra”.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article