Tenim un pla: davant la violència masclista, el que no podem fer és NO parlar-ne

Article de l’equip del Projecte FILS de la Fundació IReS

Anirem al gra, que és com ens agrada encarar les coses al Projecte FILS: el panorama de violència masclista en què estem vivint (i diem “panorama” per dir-li d’alguna manera) és realment insuportable. Ho sabem, ho sentim a tot arreu. Només cal recórrer a les notícies diàries, a les converses amb les companyes, o donar-li un cop d’ull a les històries del #MeToo i el #Cuéntalo. I moltes d’altres, que són bufetades de realitat, diàries.

Però, què fem davant de tot allò? I des de quins punts podem fer-hi front? Perquè ja us avancem que el nostre posicionament és que ni volem, ni podem amagar-nos; i sota cap concepte, el que no farem és NO parlar del que passa al nostre voltant.

Per donar resposta a això, vam imaginar-nos una forquilla. No rigueu de les forquilles, perquè poden convertir-se en una arma molt potent. Sabem que solen tenir tres dents o pues. Algunes en tenen quatre, tant se val. L’important és que en tinguin, perquè són les eines que ens serviran per arribar i agafar per banda el nostre objectiu. No parlem de menjar, ni d’empassar-nos res, perquè precisament el nostre projecte no va d’això.

Prenem les tres pues de la nostra forquilla com tres punts des dels quals podem/hem de fer incidència i fer front i prevenir les situacions de violència masclista més habituals. Aquest és l’objectiu i els tres punts d’incidència es concreten de la següent manera:

1-La família, l’entorn, les mares i/o pares, la tribu, en tota la seva riquesa i diversitat.

2-L’escola, l’institut, les llars d’infants, en general l’educació formal i no formal, els espais de lleure, d’oci i/o esport.

3-Els homes. Alerta vermella! Però sense por, sí, ho repetim: els homes. I posant per endavant la premissa que, com a col·lectiu, cal que treballin com a generador principal d’aquestes situacions abusives. També els considerem element imprescindible del canvi que perseguim. I sí, amb les seves etiquetes de “masculinitat” imposades.

Família i entorn, institucions educatives i homes. Aquestes són les tres puntes des d’on hem de començar a actuar i fer-ho a partir de les anècdotes i els exemples pràctics quotidians, les situacions amb les quals tots i totes convivim diàriament —i fins i tot normalitzem— i amb les quals ens podem identificar. Perquè, si en la nostra vida real ens centrem només en el discurs teòric i no en l’acció, sincerament, som conscients que no resulta gaire atractiu, ni efectiu.

A més a més, és sobre allò que tenim assumit del que més hem de parlar i qüestionar. Hem de visualitzar com ens col·loquem/posicionem, posant el focus en: com actuem, què fem, quan i quin paper tenim davant de determinades situacions. I, sobretot, ens hem de fixar en allò que no fem, no sabem com fer o no ens adonem que ho fem. Són petites accions en les quals hem de deixar de ser subjecte passiu i tenir un rol actiu per a marcar la diferència. És llavors quan la cosa ja comença a tenir més “ganxo” i es fa més fàcil de replicar cada dia.

Al Projecte FILS vam decidir posar-li un nom a aquesta eina­, a aquesta forquilla de tres pues: “Tenim-un-pla” (#TenimUnPla a Twitter). El nom també és importantíssim. Trencant amb el costum d’inventar serveis i batejar-los amb sigles inintel·ligibles que no sabem ni què volen dir ni amb què es posicionen, amb “Tenim un pla” volem transmetre acció cada cop que algú anomeni la iniciativa.

Per tant, a cara descoberta i escrit en present, us diem: Hola, Tenim Un Pla per a fer front a aquestes situacions que ens passen a totes. Sí, som especialistes, però el que és més important és que som persones, com qualsevol de vosaltres. El que volem és posar-nos les piles i anar tots i totes juntes d’una vegada perquè no canviarem el món d’una volada, però sí que hi podem exercir la responsabilitat que tenim en els nostres petits actes diaris. No val mirar cap a una altra banda. T’hi vols sumar?

Des d’aquest pla del Projecte FILS oferim suport, assessorament, recursos, atenció personalitzada i eines. I les respostes que construïm junts serveixen per afrontar les situacions del dia a dia, en petits efectes papallona, que posaran pals a les rodes als actes masclistes, i que han de fer un pas endavant des de la posició del “preocupar-nos”, cap a l’acció “d’ocupar-nos”, totes i tots, d’una manera optimista, reivindicativa i amb un somriure d’orella a orella. Perquè sí, li farem front a aquest panorama i l’estarem guanyant.

Es tracta de petites heroïcitats i resistències quotidianes on ens impliquem. I mira que n’és, d’apoderador, quan això passa. No hi ha recompensa més gran ni millor manera d’engegar aquest canvi en l’àmbit social que és duríssim, desgastant, però cal implicar-se perquè és de justícia i és imparable.

Hem de començar a ser crítics/ques i autoqüestionar-nos; saber reconèixer que no ho sabem tot, i aprendre a fer-nos les preguntes oportunes, revisar-nos i interpel·lar-nos constantment. Sense por. Cert, no tenim les respostes ni les certeses absolutes (ni ganes) però, per començar a canviar les coses: #TenimUnPla.