I si normalitzem la discapacitat intel·lectual?

És tan normal, que és màgic. Aquesta frase, segurament, resumeix a la perfecció el que senten tots aquells que comparteixen moments de vida amb persones amb discapacitat intel·lectual. És el que s'anomena normalització.

Però, què és exactament la normalització? Normalització és que les persones amb discapacitat intel·lectual puguin gaudir d'una vida plena amb els suports necessaris per a dur a terme les mateixes accions que les persones sense discapacitat. I, per descomptat, en tots els àmbits: laboral, social, sentimental, familiar i sexual.

Aquest pas, aquest petit gran pas cap a l'objectiu final que és la inclusió real, l'entenem com un procés bidireccional i equitatiu. Ja que no només es produeix l'acció normalitzadora entre les persones amb discapacitat, sinó que una de les conseqüències és el fet que les persones sense discapacitat acaben normalitzant-les. És a dir, trenquen prejudicis i estereotips.

En un exercici sanador, un comença a donar-se compte que els tòpics cauen. Ni tenen excés de desig sexual, ni són àngels caiguts del cel, ni són agressius, ni totes les activitats d'oci que realitzen tenen finalitats terapèutiques. Són persones amb bons i mals moments, com totes, atretes per homes o dones, o per ambdós sexes, que estimen i necessiten ser estimades. I qui no? És en aquesta pregunta, en aquest qüestionar-se si el que vius junt amb persones amb discapacitat intel·lectual és el mateix que amb persones que no en tenen, quan entens que el primer pas per a una futura i llunyana inclusió social es diu normalització.

Hem d’anar pas a pas. Com si d’un entrenament per arribar a un gran campionat es tractés. No podem forçar situacions, ni obligar a cap persona a sentir i fer el que encara ni sent ni fa. Només així algun dia viurem tots la discapacitat comprenent que aquesta resideix en la mirada de l'altre i que és una característica de la persona, però no l'única ni la més important. I tot això mentre uns normalitzen situacions quotidianes de la vida que durant molts anys se'ls han vetat, i els altres ho viuen amb la normalitat que ho viurien si ho fes qualsevol.

Per tot això, creiem que la normalització és d'alguna manera un acte màgic. Perquè la màgia, que al final és tot allò que se'ns escapa de la ment, succeeix quan certa idea sobre les persones amb discapacitat intel·lectual es trenca per complet. Però no perquè un hagi de trobar en aquest àmbit coses especials o extraordinàries, sinó per tot el contrari. Perquè el que un viu és el que sempre ha viscut. Per això, és tan normal, que és màgic.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article