De l’optimisme professional a la depressió social

Escric l’endemà de les eleccions al Parlament andalús. Inevitablement impactat per la nova acumulació de desastres socials que, allà i aquí, ens vindrà a sobre. Penso en les vagues socials de la setmana passada, en els caos dels sistema protector i en les literatures més o menys d’estar per casa que ens llencen per no aprovar pressupostos o no posar en marxa, aplicar, lleis socials bàsiques. Inevitablement també penso en com serà possible mantenir la lògica humanitzadora en les atencions que presten els diferents professionals del social, tractant d’estar dins de la seva pell.

Els intueixo treballant al despatx, al centre residencial o al carrer. Acaben d’atendre a la mare empobrida que ha votat o votarà forces reaccionaries. No sembla tenir cap consciència que quan governin els que ha votat li negaran la prestació que reclama i la consideraran paria social. Saben que alguns dels expedients acabats d’arxivar per impotència tenen dins famílies que han llogat o ocupat un traster per viure. Però, per molt que les polítiques d’habitatge puguin esperar que un altre del bàndol contrari cedeixi, saben que dormir sota cobert no pot esperar que arribi la revolució.

Fa anys que treballen per crear un ambient afectiu, tranquil·litzador, engrescador en el centre que acull infants i adolescents que no importen a ningú, però cada setmana els posen dins, alguns més dels que hi caben. Venen infants perduts en els que ningú ha considerat que una intervenció inadequada acaba sent pitjor que una família que abandona. Escolten que la planificació pot esperar a noves primaveres polítiques. Saben que res té sentit sense escolta, però l’estadística del seu departament compta “casos” i no diàlegs. Entre classe i classe tenen molts protocols per aplicar, però no saben com dir-li a en Miquel que no pot venir d’excursió perquè la mare no ha pagat...

Com s’ho fan per no desesperar? Penso en quins suports necessiten per compatibilitzar l’optimisme vital i professional amb la depressió social. Sé que acabaran fugint o endurint-se, esdevenint professionals inútils per culpa de la soledat i la ignorància culposa dels seus caps, regidors, consellers, parlamentaris. No podríem pactar unes regles mínimes per a les polítiques que tenen a veure amb el món socioeducatiu, en lloc d’anar cremant professionals que han d’exposar contínuament la seva pell? Provo de fer una petita llista de mínims a respectar pels que manen.

Quan discuteixen si han d’aprovar o no uns pressupostos el primer argument a valorar hauria de ser comptar el nombre de danys que provocarà no tenir-ne. Així els professionals no s’haurien d’ocupar d’arreglar destruccions evitables. Després el debat polític hauria d’aclarir a quins col·lectius humans afecta prioritàriament. Deixar clar les raons que els professionals hauran de fer servir per estar al costat de les persones o tenir present que tant sols els demanen dedicar-se a repartir arguments per a la resignació. Finalment, si volen, poden dedicar-se al joc de les estratègies polítiques que res tenen a veure amb la complexitat de la vida diària de moltes persones.

Quan fan lleis, potser haurien de preveure com es farà el salt entre la norma i la pràctica professional. Poden decretar, per exemple, la guerra contra la pobresa energètica, però no sobre la base d’haver de fer més informes i certificats. No costa tant posar una mica més d’imaginació per poder discriminar la família que no ha de passar fred de la que devora kilowatts amb la plantació de maria.

Quan es planifica un determinat servei, més enllà de com s’inaugura, necessiten que tot no sigui discurs de politòlegs. També s’ha de pensar com se sentirà la persona atesa, les necessitats viscudes, les relacions que crea, les possibilitats de futur que construeix. Oblidar-se de qui és l’administració “competent” i pensar en la comunitat concreta, el barri, el poble que el tindrà al seu càrrec.

Per acabar: mani qui mani, com que la revolució queda lluny, els professionals tenen el dret i l’obligació de poder estimular el manteniment de la dignitat robada en les persones que precàriament atenen.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article