El menyspreu i l’odi


La nostra societat està més contaminada de menyspreu que d’odi. Tot i que des que existeix Twitter les denúncies per suposats delictes d’odi proliferen com bolets per tot arreu, em sembla observar que el sentiment negatiu més estès cap a l’alteritat és la indiferència o la voluntat conscient o inconscient de menystenir a algú. El desig vil de maldat és, per contra, més minoritari i sovint està més relacionat amb l’enveja, l’ambició, la gelosia, la irracionalitat o la ràbia lligada als fracassos o infortunis de la vida humana.

El menyspreu es nota en coses petites, d’aparença insignificants, però també en coses molt més serioses. És menyspreu, per exemple, que Josep Borrell digui que els EUA només “van matar quatre indis” i negui la gravetat del genocidi. Però també és menyspreu cap als habitants del Congo que, al segle XXI, es venguin caramels de xocolata anomenats conguitos amb un dibuix d’un home negre despullat en el paper que els embolica. És menyspreu afirmar en públic —com vaig sentir fa poc― que les llengües de signes de les persones sordes només són gestos, és menyspreu fer acudits de tartamuts, és menyspreu banalitzar l’Holocaust, és menyspreu mirar per sobre l’espatlla el becari o humiliar-lo a la feina, és menyspreu parlar als ancians com si ja no hi toquessin, és menyspreu pensar que les ciutats són més cosmopolites que els pobles, és menyspreu oblidar el drama terrible de l’Estret i és menyspreu estar tot el sopar mirant el mòbil sense escoltar la parella. Insisteixo, en coses grosses i en coses petites, crec que tots topem cada dia amb exemples de tota mena.

I què és l’odi? L’escriptor Josep Pla ho escriu de manera prou raonada en el llibre Humor, candor.... L’autor empordanès considera que el periodisme, entès com “l’art més aviat groller de recollir els fets diversos que floten en l’espai”, s’alimenta, en bona part, de l’odi. I, fruit de la seva observació relacionada amb aquest ofici, Pla estableix la seva escala particular sobre l’odi, una escala que va de baix a dalt.

En el primer esglaó, se situen els erudits que són “les persones capaces de sentir un odi més profund, més sistemàtic i d’una duració més llarga”. De vegades, l’odi erudit s’expressa en un adjectiu, dins d’algun racó d’algun llibre introbable, però pot fer el mateix efecte a un altre erudit que si topés amb un llangardaix a la seva taula de treball.

El segon esglaó (sempre segons Josep Pla) l’ocupa l’odi teològic que, en la història de l’església, ha provocat “una quantitat enorme de cismes, xocs, guerres, devastacions, depredacions i fenòmens de violència de tot ordre”.

El tercer i el quart esglaó estan reservats per a l’odi dels artistes, literats, filòsofs o investigadors i intel·lectuals. Pla esmenta Robespierre, un home que no dormia preocupat per arrodonir la frase d’un discurs i que, al mateix temps, justificava la mort de cent persones amb una “impressionant naturalitat”. “Aquesta classe d’individus forneix l’odi dels qui estan segurs que estan en possessió de la certesa”, opina.

En el cinquè esglaó de l’escala, l’escriptor més llegit de les lletres catalanes descriu l’odi d’aquells buròcrates o funcionaris que detesten els seus administrats. Potser avui seria l’odi que destil·len alguns membres de l’Audiència Nacional o del Tribunal Suprem. Tot seguit, en penúltim lloc, veiem l’odi del polítics que ja és prou coneguts per tots. I per acabar, a dalt de tot d’aquesta jerarquia odiosa, hi trobem l’odi tradicional encarnat en “el senyor Esteve”. Malgrat que Pla no s’entreté a explicar què entén ell aquí per “senyor Esteve”, és evident que fa referència al personatge costumista de Santiago Rusiñol, aquell botiguer conservador, absort pel seu sentit del seny, la mesura, l’ordre, l’honradesa, la puntualitat i la perseverança.

De manera lliure i amb el biaix d’un article d’opinió que permet canviar els arguments com es cregui, interpreto que històricament ha existit un odi molt arrelat cap als valors catalans que encarna la figura del senyor Esteve. Una lectura actualitzada de les paraules planianes em fa descobrir que avui ja gairebé no queden “senyors Esteves” a Catalunya. Sí que hi ha, però, molta gent catalana independentista (petits emprenedors, botiguers, treballadors responsables, famílies o joves de bona fe) que de manera perseverant, cada 11 de setembre surten puntuals al carrer amb ordre, seny, tossuderia i un cor honrat per reclamar més llibertat i democràcia. Són gent profundament odiada sense cap motiu. Només l’odi o la malvolença expliquen que algú es passegi amb un autobús per Espanya desitjant més presó, més càstig, més exili i més dolor, en contra de l’amnistia, de manera tan i tan injusta.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article