No ens jubila l'edat

La constatació que els treballadors de l’educació estimen la seva ocupació es fa evident quan tot just jubilar-se —si no abans— ja s’han apuntat a feines de servei voluntari vinculades amb l’acompliment del seu quefer professional. Dediquen hores del temps lliure a regidories d’atenció social, d’infància i de joventut, a organitzacions de suport a nens que han patit seqüeles d’un conflicte bèl·lic, a entitats agermanades amb països amb greus mancances de desenvolupament, a la promoció d’activitats culturals per a persones desafavorides, etc. És, doncs, que la feina que van escollir, per a la qual es van formar, i amb la que han ocupat una part molt important de la seva vida els agrada, senten que els omple, n’estan satisfetes i els ha millorat com a persones.

Aleshores, per què un nombre important de bons professionals en el camp de l’educació volen acabar el seu contracte amb l’empresari públic o privat? Per què renuncien a les compensacions econòmiques i continuen dedicant-se voluntàriament al mateix àmbit per mer compromís personal? Un motiu pot ser el cansament per l’exigència de feines que han suposat tensió de caràcter personal, no pas per la rutina, ans per les diferents problemàtiques personals i socials gradualment més complexes que s’han anat produint; i un altre pot ser que desitgen reduir la pressió laboral o que anhelen el descans de jubilar-se. És cert que molta gent deixa la feina i no hi torna mai més. Ha complert amb la seva obligació durant més de 30 anys i ara vol gaudir d’altres opcions individuals o familiars. La possibilitat de cobrar una pensió digna, encara que més reduïda que el sou, i la conservació d’una bona salut i una energia suficient permeten abordar projectes permanentment ajornats. Però també hi ha individus que retornen a l’escola amb una altra actitud, que treballen en una ONG amb una nova disposició, o que apleguen i comparteixen la reflexió de la seva experiència educativa amb una renovada il·lusió, lliures de burocràcia inútil, d’ordres insostenibles i de renys autoritaris.

Quin és el detonant de l’actual eufòria cap a la jubilació anticipada massiva? Té a veure amb la manca de tracte de les institucions amb els seus professionals? O més aviat és perquè es justifica sense convenciment una intervenció segregada, superficial i insuficient cap a l’usuari per falta de mitjans, i això el tècnic no ho pot subscriure? Per sobreviure a la crisi, les empreses han planificat d’aprimar al màxim els seus contingents laborals amb acomiadaments i prejubilacions prioritzant la subsistència i el redreçament del negoci.

Quantitativament s’han salvat llocs de treball i s’ha continuat oferint el servei; qualitativament ha estat un empobriment vergonyós i un fracàs manifest. La demanda social ha estat formalment atesa però, desenganyem-nos, amb unes solucions precàries mancades d’evident projecció de futur de les que ja se n’estan patint les conseqüències.

No hem estat prou enginyosos per imaginar solucions més efectives que compaginessin el repartiment de feina pel nombre més gran de gent possible i la provisió de serveis personals generalitzats. I encara la xacra de la corrupció, de l’enriquiment desaforat, de la lluita pel poder, del menysteniment dels altres... Les institucions, que s’havien concebut com a entitats col·lectives amb les quals les persones s’organitzaven per poder sumar coneixement, esforços i logística en profit d’un objectiu comú no han sabut tenir cura de la seva força nuclear, les persones, i han malmès el potencial humà d’un grup motivat, cohesionat i compromès del que inexorablement havien de sorgir noves idees. És sabut avui dia per la psicologia de les organitzacions que un equip unit i sòlid és molt més productiu i creatiu que una mera associació de persones i algunes empreses esmercen esforços per aconseguir-ho.

No pot ser fàcil ni ràpid assolir aquest patrimoni, malgrat alguns ho voldrien i altres ho prometen. El que s’aconsegueix amb experiència compartida, amb formació permanent, amb afrontament de reptes, amb aportació de sabers, amb acollida de nous membres, amb anàlisi de casos, amb crítica constructiva, amb concessions consensuades, amb debat argumentat, amb col·laboracions innovadores, amb promoció de projectes, amb il·lusió i suport, amb incentiu de competències, amb reconeixement de l’esforç i amb cura de les persones és un valuós capital estructural que defineix la institució i conforma el caràcter dels subjectes que en formen part. Evidentment que els professionals treballen per guanyar-se la vida, però el bagatge acumulat amb l’acompanyament als usuaris a través d’un model que transforma tant els uns com els altres alimenta també l’esperit i repercuteix en el pensament i en la conducta. Ningú mitjanament assenyat gosaria malbaratar el digne prestigi d’un edifici complex que s’ha bastit a consciència amb una feina rigorosa, respectuosa i coherent. Ningú mitjanament assenyat bombardejaria els temples de Palmira. Ningú mitjanament assenyat callaria davant la deshumanització que s’apropa cada cop més perquè sap que, si ho fes, quan vinguessin per ell ja no quedaria ningú per ajudar-lo.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Marga Sánchez Vilassar de Dalt
3.
Els que som a les portes de la jubilació i hem dedicat tota la nostra vida laboral al món educatiu, tenim ganes no de deixar de seguir aportant la nostra experiència en benefici de les noves generacions, sinó de deixar de ser esclaus de l'extenuant burocràcia que envolta el nostre quefer diari, de la quantitat de canvis en la normativa educativa i de la manca de previsió de les institucions per consolidar equips. No hi ha temps per a la reflexió ni per a la satisfacció colectiva, el que és urgent passa per davant del que és important. Per això si un cop jubilats volem fer de voluntaris, només ens caldrà oferir allò que hem anat acumulant al llarg dels anys d'experiència sense pressions absurdes que no milloren la qualitat educativa.
La reflexió de l'Albert pot ajudar a fer creure a les institucions en el potencial humà dels equips, a valorar-los i tenir-ne cura. Només així revertirà en els usuaris.
  • 0
  • 0
Teresa Torrents Llistuella Granollers
2.

Estic totalment d’acord amb la reflexió de l’Albert Ruf, sempre tant assenyat i ponderat.
Quan una societat està en crisis de valors i la societat occidental ja fa temps que arrossega aquesta lacra, els professionals que treballem amb "material humà" som els primers en rebre les conseqüències de la gestió política-econòmica-social o potser, millor dir: econòmica-política-social.

Teresa Torrents

  • 0
  • 0
Oleguer Camerino Lleida
1.

L´article de l´Albert reflecteix algunes de les situacions en les que els treballadors socials i educadors ens veiem en la nostra jubilació. és una mirada personal i lúcida sobre els que estem enfocant els darrers anys dela nostra professió.

Gràcies Albert, Oleguer Camerino

  • 0
  • 0

Comenta aquest article