Nadal, una altra vegada. La pobresa, una altra vegada

És Nadal i una altra vegada la pobresa ens interpel·la i ens la trobem: a cada cantonada, a les notícies, al barri, a l’escala. Encara que no la mirem a la cara, ella ens acompanya i ens diu que no anem bé. Si llegim la premsa, per un costat ens parla de la recuperació econòmica. Aquesta recuperació està avalada per unes xifres però hi ha unes altres xifres que ens indiquen que molta gent s’ha quedat pel camí, amagats per les xifres macroeconòmiques triomfalistes.

Una de les últimes xifres sobre persones vulnerables ens parlen d’uns dotze milions en tot el país. Per què no ens en acabem de fer a la idea? Doncs perquè els paràmetres i el punt de mira ha canviat i encara tenim una mentalitat d’associar la pobresa amb la misèria i ara tenim un col·lectiu de persones amb activitat laboral i pobres. Es pot ser dona amb fills i estudis mitjans o superiors i tenir feina i ser pobre? Doncs sí, encara que això ens sembli inversemblant. La dona té cura dels fills, de les persones grans, i això li resta i li ha restat capacitat de competir en el món laboral. La pobresa de la mare es transmet amb facilitat als fills creant un cercle viciós que cal treballar-lo per canviar el fet que la pobresa no s’hereti. En el cas de Catalunya, el nombre de persones en risc de pobresa s’estima en dues de cada deu, especialment menors de 16, majors de 65, famílies monoparentals i, com en la resta d’Espanya, les dones. No oblidem que Catalunya no només ha estat la comunitat autònoma que més ha patit les retallades en inversió social, sinó que és la que més està tardant a recuperar-les.

Espanya és un dels països de la Unió Europea amb més població vulnerable. Això no és nou, ja existia abans de la crisi, però aquest col·lectiu va créixer moltíssim en aquell període. Diuen que ara hi ha més persones en risc d’exclusió que el 2008. Possiblement la pobresa s’ha fet més extensa, intensa i crònica. L’índex de pobresa severa també ha augmentat. El fet d’haver passat una crisi de model econòmic, no de cicle, ha comportat augmentar la distància entre els que tenen accés als bens i serveis. Els immigrants i refugiats és el grup més afectat amb conseqüències ben dramàtiques en molts casos. Podem dir que s’ha passat d’una vulnerabilitat personal a una vulnerabilitat estructural, i això demana canvis polítics per tal de millorar-ho i erradicar-ho.

Aquesta situació mereix un enfoc de les polítiques de forma profunda amb ganes de transitar un camí cap a una millora i, en definitiva, cap a la igualtat i la justícia. Aquestes polítiques han de revertir la precarietat laboral i acabar amb el fenomen dels treballadors i treballadores pobres, reduir l’atur juvenil i incrementar l’accés al mercat laboral dels col·lectius en risc o situació d’exclusió.

S’han de desenvolupar polítiques coherents amb la solidaritat i la justícia social, assignant-hi pressupostos suficients i, també, les administracions, han de generar una fiscalitat justa i equitativa lluitant i actuant contra la corrupció, la impunitat i la opacitat.

No s’ha de deixar de fomentar el consum responsable, el comerç just, la igualtat d’homes i dones i posar especial atenció a les persones migrants a les quals se’ls neguen drets fonamentals com l’asil i el refugi.

Què hi podem fer des del nostre dia a dia? En primer lloc, prendre’n consciència i creure’ns-ho. La nostra societat ha canviat molt, és molt complexa i en molts aspectes està sota el paraigües d’una gran incertesa. Abans, potser seguíem una trajectòria lineal. Ara, les trajectòries segueixen diversos camins: circulars, espirals i altres. Veiem i entenem la realitat segons com ens l’expliquen i segons el nostre punt de vista, la vivència i l’experiència. No és el mateix veure la realitat des d’un despatx amb el sou assegurat que des d’un barri on hi viuen moltes persones en risc d’exclusió. Cal vigilar amb la “bona consciència”, aquella que justifica actuacions com el tracte amb els immigrants i en l’acceptació dels missatges que ens diuen que hi ha coses que no poden canviar. No caiguem en la cultura de la impotència col·lectiva.

Intentem analitzar la realitat fugint de la idea que res pot canviar i que el món sempre ha estat així. Denunciem les injustícies, acompanyem als més vulnerables, no en fugim i, si pot ser, fem tasques comunitàries en aquest sentit, no tinguem por de debatre, de fer propostes, d’ajudar a fer visibles els invisibles.

Tinguem clar que moltes vegades es vulneren els drets humans i hem de treballar perquè es respectin sempre. L’ètica ens ha d’acompanyar sempre i escoltar la veu que ens diu que per sobre de tot hi ha la dignitat de la persona, sigui com sigui i on estigui, però potser els pobres, immigrants i refugiats encara mereixen un tracte més digne.

Recordem que no només som responsables de nosaltres mateixos, sinó també dels altres i sense esperar compensacions. Potser cal renunciar a alguns privilegis que tenim per compartir-los i pensar que la solidaritat del futur no és donar el que ens sobra sinó decidir si estem disposats a renunciar a alguna cosa per tal que d’altres puguin viure. Això començant pels qui més tenen. Ah! I no ens descuidem d’escollir les formacions polítiques que fan una aposta clara i decidida per erradicar la pobresa.