L’atenció social sanitària: és per a tothom?

Any 2009. Un treballador social sanitari puja a la sisena planta de l’Hospital Sant Joan de Déu, es dirigeix a l’habitació 617. Abans, demana informació a l’equip clínic referent, i li pregunten: per què has de conèixer aquesta família si tenen recursos econòmics i tracten bé al seu fill? Sortosament, aquest discurs ha anat canviant.

Tota família que té un infant hospitalitzat per una situació de malaltia greu es troba en situació de vulnerabilitat, entesa com “un estat de menys resistència a les molèsties i agressions, definitiu o temporal. Totes les famílies, siguin del tipus que siguin, i tinguin l’estructura i la forma de vida que tinguin, poden ser també vulnerables en un moment o un altre del seu cicle de vida”, diu Bronfenbrenner.

Es tracta d’un moment nou en què la dinàmica habitual de la família trontolla i l’equilibri que podien tenir anteriorment, perilla. La situació s’agreuja quan ja existien dificultats prèvies que, amb l’hospitalització del fill o filla, encara es fan més evidents.

Al llarg dels anys hem anat acordant amb els equips clínics (que, actualment, tenen una visió més holística del què significa estar malalt) la derivació sistemàtica al treballador social sanitari de referència davant del debut de diagnòstics que sabem que causen un fort impacte a nivell familiar com, per exemple, els oncològics, les malalties limitants per la vida, la diabetis, determinades malalties mentals, el dany cerebral adquirit…

Què aporta ocupar-se de la dimensió social de la família?

En primer lloc, donar resposta a les necessitats d’ordre pràctic que apareixen en aquest moment, possibilitant que els puguem oferir assessorament de manera immediata, sempre i quan les famílies no s’hagin pogut organitzar de manera autònoma: com organitzar-se amb la feina, com seguir atenent els altres fills amb garanties, com poder cobrir les noves necessitats que van apareixent (allotjament, transport a l’hospital, despesa d’àpats...), informació sobre prestacions, gestió de l’alta hospitalària quan sigui el moment... El fet de gaudir d’informació i assessorament especialitzat en la malaltia concreta del seu fill o filla, anticipant les possibles dificultats, redueix l’angoixa del que cal resoldre amb immediatesa. Aquest suport s’estén més enllà del context d’hospitalització aguda i en conjunt amb altres serveis comunitaris ja que, en la majoria d’ocasions, es tracta de malalties cròniques o de llarga durada.

En segon lloc, i potser és la faceta encara desconeguda del que podem oferir, és l’acompanyament emocional. “Acostar-se a la realitat sociofamiliar implica disponibilitat, actitud d’escolta i respecte per comprendre la situació i saber com podem ajudar. Conèixer significa mostrar interès per la realitat de cada família: què pensen, què els preocupa, com s’organitzen, experiències critiques importants anteriors, amb quins recursos personals i familiars compten, quines expectatives tenen, com se senten”, tal com ens diu Marta Gavaldà (2013), treballadora social de l’hospital Sant Joan de Déu. Dins del marc d’un treball en equip, les famílies solen agrair poder comptar amb un espai d’expressió d’emocions, dins d’un marc tècnic, on poder abocar i compartir el que els està passant.

Des d’aquesta primera aproximació a la realitat familiar, podrem detectar les situacions d’alta vulnerabilitat i/o de risc social, compartir-les amb l’equip i fer proposta d’un pla de treball específic, de més o menys intensitat, que caldrà incloure al pla terapèutic del pacient.

En un hospital hi ha patiment. I el patiment no entén d’orígens, de religions, d’estructures familiars ni d’economia. Si volem hospitals humanitzats, que contemplin totes les dimensions de la persona, cal aportar mirada social davant de qualsevol abordatge clínic i terapèutic.

A l’hospital Sant Joan de Déu, des de fa temps, hem apostat per una intervenció social sanitària proactiva més que reactiva, on els diferents professionals de l’equip compten amb coneixements transdisciplinaris, alhora que experts, i amb l’objectiu d’oferir una atenció el més integral i integrada possible.

El patiment no desapareix, però si el podem compartir, resulta més lleuger.