La coproducció a les ciutats, un repte per al tercer sector

Periòdicament apareixen en l’argot professional nous termes que incorporem al nostre discurs sense aturar-nos a reflexionar què signifiquen i, sobretot, què impliquen o en quina mesura poden canviar la nostra actuació. La ‘coproducció de polítiques públiques’ n’és un, juntament amb governança participativa o transversalitat, entre molts d’altres. A continuació intentaré fer un exercici de reflexió i sinceritat per exposar com entenc aquests principis i com crec que el sector social i la ciutadania hauríem d’assumir-los.

Vivim un context marcat per les desigualtats socials i econòmiques, en què les lleis del mercat han generat un major distanciament entre els que més tenen i els que menys posseeixen. Ugo Mattei analitzava aquesta realitat en la conferència inaugural d’una recent jornada organitzada per ECAS i afirmava que les lleis actuals creades sota el paradigma del capitalisme són incapaces de resoldre els problemes que pateix avui la nostra societat. L’estructura actual és competitiva i impedeix construir l’horitzontalitat que desitgem, condició necessària per transformar, donar forçar als col·lectius i permetre una veritable dispersió del poder.

És evident que cal revertir el procés d’apropiació dels béns comuns que ha sacralitzat la propietat privada i l’individualisme, així com substituir aquestes lògiques per unes altres fonamentades en facilitar la inclusió i l’accés als béns com a instrument per satisfer les necessitats i assolir el benestar de tota la ciutadania. En definitiva, aconseguir que les coses que ens afecten a tots les puguem decidir junts, assolint una forma de consens en el govern de la ciutat que habitem que permeti passar del capitalisme al paradigma dels comuns. Això implica reconèixer la impor­tància que la ciutadania s’apoderi i assumeixi més responsabi­litats socials, i que els estats siguin més transparents, rendeixin comptes i siguin capaços de coproduir les polítiques públiques juntament amb la societat civil.

Una de les vies per aconseguir aquests objectius –que tenen una bona part d’utopia— passa per la praxi d’una economia social i solidària en la qual el tercer sector és l’espai d’intersecció entre aquesta economia, la ciutadania activa i els moviments que defensen els drets i les llibertats. Tots ells fan possible una coproducció públicosocial que es fonamenta en la participació i la corresponsabilitat, portant a terme un treball caracteritzat per unes noves relacions que contemplen aliances, confiança, transparència i col·laboració entre els diferents nivells institucionals públics i del sector social.

Es tracta de tenir una actitud oberta als canvis, de fer un aprenentatge permanent que ens permeti prendre consciència que tots tenim quelcom a aportar, i que la col·laboració, el compromís i la complementarietat són condicions necessàries. Hem de vetllar perquè s’abandoni tot afany de protagonisme individual i flueixi un protagonisme col·lectiu, que és la suma de tots i totes i que adquireix una qualitat diferent que supera els resultats d’un conjunt d’accions individuals independents. Aquesta suma té el valor d’allò que és col·lectiu, allò que és públic, que ens porta a una governança fonamentada en la democràcia participativa que gestiona els recursos públics per al benefici de la ciutadania, buscant sempre el seu màxim aprofitament per a l’interès general.

Aquesta manera de treballar comporta una gran capacitat transformadora de les ciutats, perquè compta amb la interdependència entre els diferents actors que intervenen i millora la capacitat de resposta. Es fa més evident la presència de la societat civil, que es converteix en un agent actiu de la comunitat, i respecte al sector social significa un clar reconeixement de les seves competències. A les entitats se’ns veu com un dels actors que coprodueix els serveis i s’estableix una interlocució diferent amb l’administració, abans quasi inexistent, que facilita una major eficiència dels recursos disponibles.

Aquest nou model implica també vèncer dificultats. En moltes ocasions és difícil assolir i mantenir el consens necessari per acceptar les responsabilitats compartides i aconseguir l’equitat i la transparència envers tots i cadascun dels agents que actuen en un territori. Cal estar convençuts que tots som iguals i tots som necessaris per adaptar les nostres organitzacions a les exigències d’aquesta manera de treballar i per saber mantenir amb l’Administració una nova relació. I, alhora, hem de ser reconeguts com a agents que actuen juntament amb els poders públics en la lluita unitària amb sinergies circulars que tenen per objectiu oferir respostes integrals per a la construcció d’una societat inclusiva.

En aquest escenari descobrim avantatges i dificultats, però és evident que per assolir ciutats més inclusives i menys desiguals el camí a emprendre passa per aquest nou protagonisme de la societat civil i del sector social d’una manera específica que no podem ignorar.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article