El clic

Definició de Clic a La Pous Style: “Sorollet intern, a voltes imperceptible. Interior, mental, visceral, de consciència i sense pertànyer a cap ciència en especial si no va tenyit de lila. Si l’has fet o l’has sentit, no es pot aturar. I punt”.

Clic.

No pots evitar de fixar-te en com et corregeix constantment aquell amic, i en com seu espatarrat, cos endavant, marcant territori i anul·lant el teu camp de visió aquest altre, o en aquell que fa gracietes, sorneguer i fotent el pena (pobre xaval que no sap distingir el que és una broma d’un prejudici, penses, ara veurà) i descobreixes que no et fan gràcia, i que et cansa tenir serrades les barres en un somriure impostat; i que la bilis et puja de sobte quan sents la mirada d’aquell veí mentre estens la roba i que et genera unes ganes incontrolables d’estampar-li el punyetero test directament al cap. Cosa que no fas, no faràs, principalment perquè mai van ensenyar-te que una noia també pot tenir punteria.

Clic.

No somrius tan indulgentment. Sovint et tenses i t’incorpores, elevant el to per sobre la seva veu. Ara ets tu qui corregeixes cada cop que sents el: “Ei, jo sóc feminista”. I no toleres les seves lliçons, ni que sigui de part d’aquell company de l’àmbit i “sensible”.

Clic.

No tens tanta vergonya a afrontar el que t’incomoda, ni al conflicte amb la gent, encara que l’apreciïs. No et fa tanta por caure’ls malament. Et preocupa menys, si els sembles pesada. T’ocupa menys temps i energia pensar una resposta, i et surten lleugeres i inesperades com un rotet. Quin gust, després escolti’m.

Clic.

Acceptes que hi ha persones del teu entorn que no els agrada que opinis, et manifestis i facis sentir la teva veu. Abraces les pèrdues, la solitud i el dol que comporta. I les incomprensions, acusacions i silencis de qui potser ingènuament esperaves suport, i que no vol (o no sap) prendre partit, en una lluita que hauria de ser compartida. I com cou... I quin mal... Però sospires i avances, repetint-te el mantra de “no he fet res dolent i no he de demanar (més) perdó”; una vegada i una altra. Les que calgui, fins que cali, si és que ho arriba a fer mai... Ai la culpa, i com costa desempallegar-se’n.

Clic.

Caus pitjor, ho saps i et consta. Interceptes les mirades, comentaris, acusacions directes, complicitats evitatives i sí, et deixa una tocada (quina sort no ser un robot), però no et paralitzes. Ja no és suficient el rebuig que captes, per aturar-te. Petites punxades directes al cor, a la boca de l’estómac, xiulet sord dins les orelles, i un lleuger tremolor de mans...Fereixen, cicatritzen i es tornen cuirassa. Potser més sola, potser millor.

Quina llàstima que pensin que... enlloc de... però tant se val, apretaràs més els cargols, no hi ha temps per donar-li al coco, tenim feina! Que a voltes l’energia cal dosificar-la, en aquest “nou tu” més desgastant, cert, però una versió molt més potent, coherent i apoderada.

Clic.

“Tranquil·leta, tranquil·leta”...Tranquil·leta? I una shit.

Massa calmada em teníeu, rumies. Perquè aviam, si ja de per si no sóc una tia tranquil·la, doneu-me pista i us ho peto, corasons. Vosaltres mateixos: Let’s dance, i Dona’m Mambo, que riurem, però la primera, aquest cop jo.

Clic.

Has après a usar el sarcasme i a respondre somrient que no tens pressa, que si en volen n’hi ha per tots, però quan tu ho vulguis. Quan en tinguis ganes. Ara mateix no, gràcies, que no em va bé, ja ho trobarem. No tinc febre, no és un rampell, no estic brotada, i no, no em passarà. Que s’ha acabat de fer-ho perquè a l’altre li vingui bé, o directament esperi que l’il·lustris, o que tingui el seu pòdium per a poder fer-te el sermó, o explicació. Mansplai...

No saben que encara intentes domar el clic constantment, i tens batalles per mantenir-lo sota control. Noies, sempre cal guardar alguna carta!

Clic.

Ja no ets un servei de pedagogia amb potes les 24 hores: Hola-em passo-deu-minuts- escoltan-te-i-ara-t-explico-total-perquè-em-diguis-que-potser...I al cap de res... Em-passo-de-nou--deu-minuts-escoltan-te-i-ara-torno-a-explicar-t-ho-total-perquè-em-tornis-a dir-que...

Clic.

Et mors de ganes de cridar a totes hores: “Hi ha cursos, macos! Feu algun taller! Llegiu llibres! Parleu-ne entre vosaltres! No ens absorbiu més...!” Estem esgotades... Com pot ser que no ho veieu?

Clic.

T’adones que en canvi podries comptar amb els dits d’una sola mà els homes que han anat a algun servei a treballar-s’ho, dels que tens al teu voltant. “M’ho estic currant” (Hoho). Els ho deuen colar al cafè amb llet cada dia a la feina, a l’equip de futbol, als xats de senyoros… “Dóna’m la dosi, que no em queda clar el concepte aquest, aviam si l’incorporo (només) al meu llenguatge. Sí, amb doble de sucre, que m’interpel·li més dolcement!”. “Estem aprenent”, et diuen. “M’estic treballant”.

Clic.

Et rellisquen força les seves excuses. Carai! Que afortunats! No hi ha pressa, feu tranquils, sense estressar-vos, no fos cas! A moltes de nosaltres encara ens queden potser 20 anys, tirant pel llarg? Xaxi! No passeu ànsies! Ja ens posem nosaltres les piles (si es pot encara més), ditxoses les dones que vam tenir la poca fortuna “aquell dia” i because of you, de fer moure l’engranatge del clic interior en un microsegon!

I com es troba a faltar segons com, quan vivíem a la parra, hòstia. Bé, potser no. De fet, no ho sé. Ai mira, això va segons com bufa el vent, o si tens o no un mal dia. Tampoc tinc respostes per a tot i ni ganes, què voleu? Estic més concentrada en el sentir i en el què fer. Malgrat m’equivoqui. Que és quan n’aprenc.

Clic.

Ironitzes davant dels compliments. “Sí, merci. Som una passada, unes màquines, un exemple, un model”...Blablabla. Bla. Model de què? Calleu! Calleu, recony. Gràcies. No ens ha quedat una altra que fer el clic, i no podem afluixar. I ens esgotem, i mira que intentem alienar-nos segons on som, però hi ha dies que no en deixem passar ni una. No podem, no podem!

Ara us ho explico. Resulta que la informació es registra misteriosament dins nostre, i quan menys t’ho esperes t’arriba en forma de sotrac, d’esglai, de ràbia, o d’alguna emoció no del tot classificable i, encara que no ho vulguis, va directe al teu cervell.

Clic.

Notificació. Missatge rebut. Processat. Espera resposta.

-Ai merda, just ara?

- Sí, holi! I no facis veure que no t’hi has fixat...Ja no funciona, ja no cola estimada, per més que facis veure què... Ja-no-funciona.

Clic.

Saps que no hi ha excuses ni aranzels. Ara bé, si tens massa coses i pollastres alhora, no passa res, el missatge subliminal quedarà emmagatzemat, classificat, a l’espera, pacientment. Sortirà quan menys t’ho esperis, tossudament, persistentment, decidit i possiblement a través d’alguna resposta envalentonada.

Sí. És ben cansat i instintiu quan ja ho tens interioritzat. Potser és l’edat, potser és el temps que ha trigat a germinar-se, potser sempre has estat tu, per més que muda, sorda, i un pèl cega (o ben miop, no fotem); acostumada a normalitzar-ho sense tenir-ne realment constància. Però cansa, esgota, i molt. Però com que també et retroalimenta... Doncs tu, pa’lante!

Clic.

Et retrobes, et veus estranya i t’agrades. I t’agraden les que són “una mica així com tu”. I potser no et veus tan dolça, ni tant guapa, ni tant com volen que siguis “the others”, però al capdavall comences a entendre que serà la teva millor versió de tu. Doncs a perfeccionar-la.

Clic.

Ara! Necessitat imperiosa de dir: “Ei, m’he cansat d’estar callada”. Em trobaràs. He passat massa temps sense adonar-me’n. Ara sí que responc, o podria explotar. (Vull explotar una mica, de fet!). Perquè aquest clic, sembla menut i és una bomba.

Clic.

No, no té botó de l’off, o no ens escarrassaremmassa en buscar-lo. Hem avisat massa vegades. Alerta roja! Que en zero coma ja tens respostes del tipus: “No amenaceu! Us heu tornat molt violentes! Com us poseu!”

Ui, sí. Look at my face: em teniu súpermegahiperpreocupada, mireu com premo el botó de next.

Clic. Clic. Clic. Clic. Cliiiiiiiiic!