Monstres, filles i fills

Arribarà el dia que ma filla anirà sola, a passejar, a córrer, a buscar un amic, a casa d’una amiga, a buscar el tren, molt d’hora al matí, al vespre i durant la negra nit. Tinc força assumit aquest procés de dol i de descoberta que espero que puguem fer més o menys juntes, amb els ets i uts que porten la preadolescència i l’adolescència.

Parlarem de noves dinàmiques, de nous rols, de les seves noves prioritats i de la meva adaptació, suport i acompanyament cap aquest nou moment. Fins aquí tot correcte. Entenc que ha de créixer, que ha de volar, fins i tot entenc que hauré d’entendre que no vulgui ser qui jo vull, sinó qui és ella, que jo ja no li faci riure i que fins i tot senti certa vergonya de mi. Potser fins i tot hauré d’acostumar-me al fet que no em necessiti tant i jo la necessiti molt.

Però patiré molt per si la violen. (No sabeu com em costa escriure aquesta frase).

Per si algú li vol fer mal. Per si un home, dos, tres o cinc la persegueix, l’espanta, la toca, li diu coses. No puc sostenir el que això em fa sentir: em terroritza no poder canviar-me per ella en aquell precís moment i hostiar-lo fins a matar l’home que es dirigís a la meva filla abusant de la seva força, de la seva esquena, de les seves manasses, de ser un home.

Necessito que la nostra societat, que el món, canviï molt de pressa per no seguir patint per diverses coses, per no viure amb aquesta bombeta permanent de l’extra que suposa ser una dona. I no hi sóc a temps, seguríssim, perquè tinc amics que encara parlen de malfollades, perquè a mi m’han perseguit pel carrer, perquè molts encara diuen, tot fent broma, que no els agrada que la seva dona esperi una nena perquè “ai que patirem”, però no semblen massa preocupats per si tenen un nen: amb la responsabilitat enorme que ens hauria de suscitar a tots tenir un nen ara mateix.

És lamentable i em fa vergonya que no sigui un fet obvi, però encara ara l’educació feminista, constant i perseverant amb els nostres nens, sembla un fet puntual o de postureig. I precisament aquí, amb l’educació de tots, rau part del problema, com és evident. Segueixo. No som a temps que les coses canviïn per deixar de patir per ma filla, perquè m’han tocat el cul en una feina. I encara n’hi ha que pretenen tenir relacions sense preservatiu: insistint i insistint d’aquella manera que o cedeixes o el fas fora de casa teva (i de dins teu on ha entrat sense permís).

No hi som a temps perquè a les dones encara se’ns diuen coses que a un home mai li dirien, perquè tenim penya com en Juncker allà, borratxo tocant els cabells de les dones. Perquè les fotografies d’alguns grups de Whatsapp d’homes foten fàstic i molts del mateix grup no les obren, però no paren els peus als seus amics.

Perquè encara ens hem de sentir culpables per si l’altre s’ha generat unes expectatives no compartides amb una. Per què paguem un IVA inhumà per una cosa com la menstruació, cosa inevitable però de dones: “foteu-vos porques”. Perquè volem fer-ho tot i estar per tot quan ells, en un despatx, es deuen pixar de riure veient-nos envalentonades confonent això amb igualat, quan és un greuge com una catedral.

“Quin paràs, que s’ha reduït la jornada”, “quina tova que no pot amb tot i s’ha agafat la reducció de jornada”. I ens justifiquem sense parar. I això serien algunes de les primeres, de les moltes, línies de poder dels homes vers les dones. N’hi ha moltes i infinites i un dels punts, per mi, més àlgics i temibles és aquest: l’abús emocional, físic i/o sexual per una qüestió tan senzillíssima com el poder de ser home, la brutalitat de ser home barrejada amb la impunitat judicial. Sort de la revolta social que hi posa certa llum.

No vull dir-li a la meva filla que no torni sola a casa, que es posi les claus entre els dits, sortint-li com punxons, mentre camina pel carrer de nit, o que faci veure que parla amb el mòbil. No vull haver de dir-li que si es queda sola al metro o al tren amb un home canviï de vagó. No vull dir-li que faci un Whatsapp a una amiga amb el número de placa del taxista que la porta fins a casa per no anar sola pel carrer de nit. No vull haver de dir-li que no vagi en aquella cala solitària a prendre el sol i llegir. Vull que faci el que vulgui a la vida, com el meu fill.

Però hauré d’avisar-la, hauré d’avisar-los (el meu fill petit també). Hauré d’explicar-li que al món hi ha bellíssimes persones, però que està ple de monstres, uns petits i d’altres de grans. I sovint aquestes persones bellíssimes s’han acostumat a viure amb total normalitat amb el poder dels homes vers les dones: a la feina, al carrer, a casa i que, per tant, pot ser que no l’ajudin, pot ser que no se n’adonin. De fet, fins i tot pot ser que l’arribin a culpar per anar sola de nit, per portar una faldilla molt curta, per haver-li rigut les gràcies aquell noi o per haver begut massa. Hauré d’avisar-la que possiblement la justícia que ens empara no la protegirà. Una de les coses que no sabré com explicar-li és que, a vegades, a les dones que es resisteixen les maten. I que, a vegades, a les dones que no es resisteixen les jutgen per no resistir-se. No em veig amb cor d'explicar-li que això va així, a finals del 2018, a Europa, en una suposada democràcia.

Les bellíssimes persones cada vegada ho són més i de mica en mica crec que deixen de verbalitzar aquest tipus de missatge per pensar-ho, però veure que és lleig de dir perquè és lleig de pensar, per pensar-ho només un segon i fer autocrítica, per n’hi pensar-ho. I crec que la gent bellíssima es troba aquí: entre l’autocrítica, la reflexió del poder de l’home vers la dona i la valentia de dir, opinar i, sobretot, actuar quan ens trobem davant de situacions d’aquelles per emmarcar.

Els monstres hi són i hi seran sempre. Parlo dels abusadors, dels violadors. No sé si són malalts o senzillament són persones masclistes i dolentes, de fet m'és igual perquè no els justificaré. Creuen/senten/no senten res que poden manifestar o apaivagar les seves necessitats més obscures amb algú sense importar-li la seva opinió, la seva por, i per descomptat, ser-li igual el dolor que li provocarà de per vida.

Em pregunto, però, si amb la presa de consciència de les persones bellíssimes, si amb la valentia de normalitzar el “prendre partit” amb accions directes com ara contemplar una escena d’abús o possible abús, els monstres s’amagaran, deixaran de fer-se seus els carrers, sols o en manades, per podrir-se de vergonya.

Crec que em sento incapaç de controlar els monstres, d’entendre’ls per tal de contribuir en la seva millora, la veritat és aquesta. Però sí que sento la necessitat de contribuir en la societat per tal que les persones bellíssimes cuidin de la meva filla educant el meu fill, reflexionant, fent autocrítica i traient-me de sobre censures ètiques i socials. Deixant de justificar-me i no callant.

Necessito pensar que la majoria d’homes no li voldran fer cap mal, ni volent ni sense voler. Necessito que ella sàpiga que si crida o corre pel carrer homes i dones se li acostaran per ajudar-la i que la protegiran. Tant de bo algun dia pugui comptar amb la justícia. Ara no. Tant de bo algun dia pugui comptar amb la societat a la tele, als diaris, al tren, al carrer, amb escot, a una discoteca, beguda, contenta i trista. Ho veig una mica més a prop, però encara lluny.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article