Posar-se a la pell de l'altre

A pocs mesos per començar la campanya de les eleccions municipals, un dels temes de l'agenda política barcelonina més controvertits és el top manta. Els diferents candidats a l'alcaldia de la ciutat comtal utilitzaran els manters per aconseguir vots; els més progres els defensaran omplint-se la boca amb missatges d’acollida, mentre que els candidats xenòfobs proposaran mà dura per resoldre el problema.

De moment, tant la Generalitat com el consistori busquen la manera de controlar l'increment massiu de venedors ambulant dels darrers cinc anys. Una de les mesures plantejades per Barcelona en Comú ha estat la creació dels polèmics plans d'ocupació, amb els quals s'ha intentat regular la situació laboral d'uns quaranta manters. Per la seva banda, els veïns tenen diferents opinions al respecte. Alguns d’ells consideren els manters uns delinqüents que venen falsificacions sense pagar impostos, mentre ocupen els carrers de la ciutat de manera violenta. Les imatges de l'estiu passat d'un manter etzibant un cop de branca a un turista americà van provocar un auge d'aquest tipus d'opinions entre la ciutadania.

El que potser no saben aquests veïns és fins a quin punt de violents som nosaltres quan comprem roba a les multinacionals que tenen les fàbriques als països africans d’on són la majoria de venedors ambulant. Ni són conscients dels delictes de coll blanc comesos per aquells empresaris europeus que s'apropien dels recursos d'aquests països, exploten els seus treballadors i evadeixen els impostos que els correspondria pagar si fabriquessin els mateixos mitjons i calçotets a Catalunya. L'Àfrica subsahariana és rica en recursos naturals i econòmics però, paradoxalment, la majoria dels seus habitants viuen per sota del llindar de la pobresa. Diferents ONGs, com SETEM Catalunya o Intermon Oxfam, han alertat que les ajudes econòmiques que els països “desenvolupats” envien a l'Àfrica a través de crèdits i donacions tenen un valor inferior als mils de milions d'euros que surten d'aquests països per anar a parar, de manera directa, a la butxaca de les grans corporacions i, de manera indirecta, als països on aquestes empreses tenen la seva seu.

No tota la culpa és del colonialisme europeu, allà també hi ha governadors corruptes, guerres i desastres naturals que dificulten el desenvolupament d'aquest continent.
Per aquests i d'altres motius, molts africans marxen de casa seva en busca de noves oportunitats. Quan arriben aquí es troben en un territori hostil, on no són benvinguts. Les polítiques migratòries del país funcionen com un peix que es mossega la cua: aquests immigrants no poden tenir papers si no treballen, i no poden treballar si no tenen papers. Una altra manera d'aconseguir-los és a través de l'arrelament social, és a dir, sobrevivint sense papers a la ciutat durant tres anys, i amagant-se de la policia perquè no els retorni al seu país o els enviï a un centre d'internament d'estrangers. Davant d'aquesta situació, els queden poques opcions per no morir-se de gana. Poden recollir coure als contenidors per vendre'l a les deixalleries, traficar amb drogues, robar... o fer de venedors ambulant.

Aquest 2018 hem celebrat els setanta anys de “La Declaració Universal dels Drets Humans”. Ha plogut molt des d'aleshores i la declaració s'ha convertit en paper mullat. Tot i esdevenir llei internacional l'any 1976, arreu del planeta es vulneren aquests drets dia sí, dia també. En relació als manters, ni el Govern, ni la Generalitat, ni l'Ajuntament ni els propis veïns complim amb el primer article, el que diu: “tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres ”. Qui de nosaltres tracta als manters com els nostres germans?

Tampoc fem cas als articles 23 -“tota persona té dret al treball i a la protecció contra l'atur”- ni a un de més bàsic, el 25 - “tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a ell i la seva família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris”-. Aquest dret és violat de manera premeditada a través del decret d'exclusió sanitària, gràcies al qual, si els manters de Barcelona es posen malalts i no estan empadronats no poden anar als centres d'atenció primària. Sort en tenen d'alguns metges solidaris que els atenen de manera voluntària però de forma il·legal. Per la seva banda, la Guàrdia Urbana quan apallissa a un manter o l’insulta amb crits racistes en una de les seves batudes, se salta l'article 5 en tota regla-“ningú serà sotmès a tractes cruels, inhumans o degradants”-.

Ja que ningú no fa res per vetllar pels seus drets, els mateixos manters s'han organitzat per fer-ho. El 10 d'octubre del 2015 va néixer el Sindicat Popular de Venedors Ambulant de Barcelona que, juntament amb Tras la Manta, formen una xarxa de suport als manters perquè aquests no estiguin sols. També es dediquen a donar veu al col·lectiu i treballen per discriminalitzar la imatge dels seus membres difosa pels mitjans de comunicació locals i estatals. Tanmateix, no tots el manters estan afiliats al Sindicat ni comparteixen la seva lluita. També hem vist com n’hi ha de violents i segur que en trobem d'estafadors, però tots ells viuen en una situació de vulnerabilitat. Una condició que ajuda a entendre aquestes conductes desesperades, tot i que no les justifica.

El futur alcalde o alcaldessa de Barcelona té molta feina si vol controlar la venda ambulant, pacificar la tensió entre els veïns i, al mateix temps, defensar els drets humans més bàsics d'aquest col·lectiu. De totes maneres, la complexitat del problema sobrepassa les competències polítiques municipals. Es tracta d'un repte global, on el Govern i la Unió europea han de repensar les polítiques migratòries, sent conscients que la immigració és un procés històric que es repeteix i es repetirà, i tenint en compte les causes reals i no només les conseqüències del fenomen.

Per part nostra, els ciutadans, hem de vigilar de no caure en el discurs d'odi cap als manters; ells són la cara visible de la injustícia d’aquest món, però no són els nostres enemics. No cal fraternitzar amb ells com si fóssim germans, però sí integrar-los dins les nostres possibilitats. Per fer-ho, cal posar-se a la seva pell, crear empatia a través de l'escolta, la comprensió i el suport emocional. També és important tractar-los com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres si anéssim al seu país. La diferencia és que nosaltres anem a l'Àfrica a conèixer noves cultures i a gaudir de paisatges exòtics, mentre que ells venen aquí a treballar per poder alimentar a les seves famílies.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article