La lluita contra el masclisme també la construïm nosaltres

No hi ha dia que no rebem, sentim o llegim notícies relacionades amb la violència masclista. La versió més exacerbada es diu feminicidi, de la qual comptabilitzem l’aberrant xifra de 84 dones assassinades només durant el 2018.

I dic que són assassinades perquè no són mortes. Les matem nosaltres. I les matem perquè permetem tota mena de consideracions i expressions masclistes cada dia, cada hora. Contra el masclisme no pot haver-hi “mitges tintes”. O s’està taxativament i radicalment en contra, o som còmplices.

L’home que davant d’un feminicidi, agressió sexual o tipus de violència vol minimitzar els fets, argumentar que hi ha un altíssim percentatge de denúncies falses o, entre altres, responsabilitza a les víctimes, és que justifica tota mena de violència masclista.

Que si van soles per “llocs perillosos”, que si la seva roba, que si no tornen acompanyades, etc. Com a home, no surto a fer esport pensant que em poden matar. Surto perquè soc lliure. No torno a casa de la feina amb les claus a la mà per si em pogués passar quelcom que atempti contra la meva dignitat, o pitjor encara, contra la meva vida. Ací radica la gran diferència i és contra la que hem de lluitar.

Responent al títol d’aquest article, és clar que hem de ser copartícips de la lluita contra el masclisme. Està força bé participar en manifestacions, concentracions de repulsa quan hi ha hagut un assassinat, o portar símbols propis de la lluita feminista. Però hem de fer molts més passos. I ser valents. I lluitar de debò contra la supressió de tota mena de violència.

Es lluita amb l’educació i s’educa amb l’exemple. I per ser valents cal fomentar, per part dels homes, una veritable lluita contra la violència que les dones perceben en la vida quotidiana. Exemples n’hi ha molts: a la porta dels instituts, en el llenguatge sexista, quan rebem certs continguts multimèdia en el grups de Whatsapp, quan llencem mirades lascives, quan mirem per un altre costat en situacions d’assetjament sexual o quan no corregim -i per tant reforcem- les conductes masclistes que poden tenir els nostres fills, per molt petits que siguin. Tots aquests exemples i un altíssim etcètera són els que retroalimenten i perpetuen tot un sistema patriarcal vigent encara avui dia.

Hem d’erradicar, per tant, l’existència d’una por quan surten a córrer, quan tornen soles de la feina, de festa, de sopar, en el transport públic, etc. No es pot educar en conquerir drets i en igualtat de valors i a la vegada inculcar a les nostres filles por quan surtin soles, a no passar per llocs foscos o a vestir-se d’una manera en funció d’una suposada prevenció.

I reitero que hem de ser valents també nosaltres en aquesta lluita; ser copartícips vol dir lluitar amb elles i no per elles. Deixar de tutelar les dones en qualsevol àmbit de la vida quotidiana, donar-los l’espai i la veu i sobretot garantir drets. Les dones no han de ser valentes, han de ser lliures.