Casa meva o casa teva?

Durant els dies de Nadal, entre fils de llumetes estridents i nadales a tot volum, afloren sentiments i situacions que per algunes persones són alienes i per altres absolutament quotidianes. "Casa teva o a casa meva?" és una de les preguntes que si o si sol acabar sovint, malauradament, en una estira i arronsa dins les famílies. Si és el cas que tens casa i que tens família, perquè la imatge explotada any rere any de la taula parada i l'"ens hem de veure més" (sense entrar en perquè no ens podem veure), no es correspon amb la realitat de les més de 5.000 persones sense llar a Catalunya( 956 a Barcelona, segons el darrer recompte d'enguany), les que estan patint l'abisme d'un desnonament (61 famílies diàriament a Catalunya) , les que viuen sumides a la soledat no desitjada d'un món cada cop més excloent (més de 175.000 majors de 65 anys i la majoria d'elles dones grans, segons l'estudi d'ECAS del 2015) o les que veuran enfonsar els seus somnis (i les seves vides) al Mediterrani o a l'asfalt de ciutats desconegudes .

Aquelles coses que sembla que no ens importen perquè passen a casa de l'altre, no a la nostra. Sense ser conscients que no hi cases d'uns i cases d'altres, i que tot plegat és conseqüència del capitalisme més salvatge i la seva violència estructural que ens afecta a tothom. Que aquell "casa nostra és casa vostra" té un significat que va molt més enllà.

La pregunta de a casa de qui passaràs el Nadal, aparentment tant innocent, amaga un rerefons que per molt que li posem un llacet, encongeix el cor també de qui trobarà a faltar la persona estimada que no serà a la taula aquest any (i que no tornarà mai a convidar-la a casa seva, per molt que ho escrivim a la carta als reis) i per qui penjarem un estel tal com ens van recomanar al PADES. O de qui entrarà d'amagat una ampolla de cava a l'Hospital, compartirà neules i torrons amb l'equip sanitari, i desitjarà amb totes les seves forces que no sigui el darrer cap d'any amb la persona ingressada a aquella nova "casa" que esperen deixar aviat.

Perquè les cures no fan vacances: tot allò que sosté la vida és radicalment imprescindible tots els dies de l'any.

I les mares, àvies, tietes i cunyades tornaran a ser al centre de la cuina, on per rols de gènere se'ls hi demanarà que hi siguin. I serà quan ens adonem que aquests espais de la casa són massa tancats, petits i aïllats, i que cal obrir-los a les converses de la política mundial del xup-xup i la sobretaula on cuinem el dia a dia.

I els homes -encara tan socialment vinculats al motor- se'ls hi demanarà fer de transportistes dels familiars més grans, col·lapsant els carrers de les ciutats amb els seus cotxes o en transport públic descobrint tot el que encara ens falta per garantir el dret a la mobilitat a totes les persones, siguin com siguin i tinguin l'edat que tinguin. A tall de figuretes d'un 'tetris' humà, s'encaixaran dins el bus urbà, on els cotxets de nadons hauran construït la filera perfecte digne d'un premi al millor aprofitament de l'espai.

I ja a l'edifici d'habitatges, després de superar aquells graons del portal com a exercici de risc anual, provaran d'encabir la cadira de rodes a l'ascensor: primer desmuntant els reposapeus i demanant amagar els peus, i després traient part dels respatller i pregant que la botonera tingui memòria quan marquin el pis. Perquè aquestes tasques, per molts d'ells, encara se'ls hi faran alienes: les fan la Herminia i la Marlene, que avui miraran de quadrar els horaris per poder felicitar els seus fills i filles per videoconferència a més de mil km de distància. I ploraran quan els preguntin a les seves germanes o cosines -a qui han deixat a càrrec la canalla- , si han rebut l'enviament. Perquè les cures tenen un efecte dominó a escala mundial (a través de les anomenades cadenes globals de les cures) amb un impacte exponencial a la vida de les dones. Però, és clar, això "no passa a casa nostra", sinó a la d'altres: i una vegada més el nostre feminisme s'empassaràamb dificultat el colonialisme heretat, com qui s'ennuega amb un polvoró.

Per molta gent, la resposta a la pregunta "casa teva o casa meva" acabarà aviat: l'àpat es farà a l'habitatge que tingui ascensor, el que sigui més accessible. No hi ha més.

El Nadal evidència, com per art de màgia, que encara hi ha milers de persones que no poden sortir de casa seva (recordem la campanya #MiCasaNoEsMiCarcel demanant la modificació de la Llei estatal de propietat horitzontal) perquè només un 0,6% dels 9,8 milions d'edificis d'habitatge a Espanya acompleixen amb criteris d'accessibilitat universal segons l'estudi de la Fundación Mutua de Propietarios. A Catalunya, a través del Codi Civil i la suma amb la Llei Catalana d'accessibilitat, l'obligació de realitzar les obres d'adaptació hauria de quedar garantida. Però massa sovint les persones implicades acaben patint un procés de conflicte tan gran amb el veïnat, que acaben marxant de l'edifici. Perquè no es percep l'esglaó o la manca d'ascensor com un problema: com a problema es veu la persona amb diversitat funcional. Perquè, tornem-hi, són coses de l'altre. Perquè la solidaritat humana se'ns ha venut que només existeix entre el 24 de desembre i el 6 de gener. I la reflexió sobre la nostra pròpia vulnerabilitat i com l'entorn interfereix en l'autonomia personal i la vida quotidiana de tothom, encara no l'hem fet. Encara no hem acollit aquests valors a "casa nostra".

L'habitatge digne és un dret humà pel qual - recordem-ho- tenenl'obligació de vetllar tots els poders públics. Però, a més a més, és un element d'interrelació social iinclusió a la comunitat clau per a poder construir un projecte de vida independent per a les persones amb diversitat funcional: sense habitatge (sigui quina sigui la seva modalitat de tinença), no hi ha accésa l'assistència personal. I la recent publicació del Decret21/2018 de mesures urgents en matèria d'habitatge i lloguer, encara està lluny de donar resposta a les necessitats de la ciutadania, tal com ja han manifestat el Sindicat de LLogaters, la PAH o el CERMI.

En un moment on l'agreujament de la pobresa energètica és més palès, i després que Càritas hagi advertital seu estudi "La Llar és clau" que un 40% dels habitants de Barcelona i rodalia viu en habitatges inadequats i insegurs, l'aparició d'iniciatives com els "pisos rusc" o notícies de persones que viuen a un traster, evidencien que hi ha coses que els poders públics encara no estan fent (o no estan fent bé) per garantir aquest dret fonamental.

És per això que mai hem d'oblidar que els drets humans (com el dret a l'habitatge digne) no han estat mai un regal: són fruïts de la suma de l'esforç de molta gent, una conquesta col·lectiva diària. I el Nadal potser també ens hauria de portar a repensar què vol dir família, amb qui tenim vincles illaços d'estima i per què, i com construïm comunitat, quotidianitat i interdependències. Perquè al final el món és casa teva, meva i de tothom. I tothom tenim la co-responsabilitat de tenir-ne cura per fer possible la vida.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article