Transformem els silencis en participació

Els silencis en les entrevistes de treball social són tan importants com la mateixa demanda d'intervenció. A vegades, et trobes com a professional en la situació que després d'una entrevista, la persona, família o grup d'intervenció, no entens perquè però fa una fallida en la cita següent (en el nostre argot, fallida seria la situació en la qual la persona falta a una entrevista programada amb el professional). Aquesta sorpresa ve precedida d'una sensació subjectiva que l'entrevista va anar molt bé, però ja ho comences a dubtar.

Que és entendre una entrevista com a ‘fructífera’? Ens movem en un àmbit on l'enquadrament institucional des del qual treballem i el marc legislatiu que engloba les nostres intervencions defineixen molt la resposta que donarem a la pregunta plantejada. La corresponsabilitat de la persona atesa exigeix poder donar-li el pes que mereix. Les diferents emocions que ens produeixen els silencis i les respostes a aquestes frenen moltes vegades la possibilitat de poder construir quelcom juntament amb l'usuari/a, que en serveixi per poder arribar a acords més participatius i reals.

A un nivell general, els silencis es viuen molt sovint com a buits desagradables. A un nivell més concret, en el marc de les entrevistes de treball social, els silencis mai són buits de significat, ni de sentit. Molt sovint, intentem emplenar la incomoditat que ens produeixen amb preguntes, indicacions. Sentim la necessitat de poder acabar les entrevistes amb algun tipus d'acord de millora, algun compromís que ens deixi la sensació de treball ben realitzat.

I per què no utilitzem els silencis per potenciar metodologies de participació amb la persona que atenem? Enfront de la sensació d'emplenar l'espai buit dels silencis, plantejo optar per esperar abans d'intervenir, opinar indicar i/o assessorar (accions que moltes vegades amaguen les inseguretats del mateix tècnic). Esperem que sigui la mateixa persona la que intenti contrarestar aquest buit amb les seves paraules, opinions i/o dubtes. Potser la millor entrevista sigui aquella on el professional va parlar del que és necessari, però la persona va parlar del que necessitava, en pro a la idea que és aquesta la nostra funció. Som facilitadors dels canvis, però no els protagonistes.

Davant les entrevistes directives, importantíssimes en certes fases del procés metodològic, sigui per a aclarir qüestions importants o altres raons), potenciem les entrevistes participatives. Que les persones que atenem siguin les més interessades a emplenar els buits amb les seves històries.

La coparticipació en totes les fases d'intervenció és un potencial de compromís real, més efectiu i de manteniment més permanent en el temps. Potser, aconseguim que la Persona se senti compromesa amb el procés de canvi i assumeixi que només amb la seva presència, es pot aconseguir el seu benestar social.

Mantinguem els silencis com a estratègia diagnòstica i potenciadora d'intervencions participatives amb aquells que són els veritables protagonistes.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article