Coordinació de parentalitat: el darrer recurs?

Cada any entren als jutjats centenars de procediments relacionats amb l’exercici de la parentalitat iniciats per progenitors immersos en divorcis d’alta conflictivitat. Alguns són resultat d’una espiral de denúncies motivades per una mala comunicació entre progenitors per diversos motius: incompliments en relació a la distribució del temps assignat a cada progenitor, distribució de les despeses, entrega i retorn dels menors, acusacions de negligència o abús, negativa del menor a conviure amb un dels progenitors...

Els recursos disponibles (equips d’assessorament tècnic, serveis de punt de trobada familiar, teràpia i mediació familiar, entre altres) no sempre aconsegueixen disminuir la conflictivitat. A partir d’experiències a Canadà i als Estats Units, en els procediments altament judicialitzats s’ha incorporat una nova figura anomenada ‘coordinació de parentalitat’ que es tradueix en un procés d’acompanyament voluntari (acceptat per les parts) per part d’un professional designat pel jutge que ajuda els progenitors i la família a trobar solucions en relació a l’exercici parental. El coordinador esdevé una figura híbrida i diferenciada del que és la mediació, el peritatge, l’educació, la teràpia o l’assessorament.

Tot i que el coordinador de parentalitat prioritza tècniques de gestió positiva de conflictes per afavorir que els progenitors arribin a acords, també fa propostes concretes a les parts per dirimir conflictes en el desenvolupament del pla de parentalitat. Així mateix, està en contacte amb el/la jutge, a qui fa arribar propostes concretes i informa de l’evolució i el compliment dels acords, i treballa coordinadament amb els altres operadors familiars (advocats, mestres, metges, psicòlegs, etc.) a fi i efecte d’aconseguir prioritzar sempre l’interès superior dels menors.

A Catalunya, el Centre de Mediació de la Generalitat va iniciar fa quatre anys una experiència pilot actualment finalitzada. Des de llavors, a falta d’un procediment estàndard, els jutjats solen adjudicar les coordinacions parentals entre el llistat de participants a la prova pilot per donar sortida a les sentències. Darrerament l’administració central ha iniciat un treball per estudiar aquesta nova figura i el Centre de Mediació ha manifestat el seu interès a treballar la seva regulació, malgrat les dificultats i incerteses que comporta:

- Divergències respecte a quines professions disposen de les competències i coneixements necessaris (psicologia, educació social, treball social, pedagogia, dret) i respecte a la formació específica necessària. Referents com el magistrat Pascual Ortuño o Dominic d’Abatte insisteixen en la necessitat de formació i experiència contrastada, sense limitar-ho a una professió concreta.

-Manca d’una estandardització dels seus objectius, procediments, metodologies i requisits, afavorint que sota l’epígraf de ‘coordinació de parentalitat’ es desenvolupin intervencions que no s’adiuen amb els seus principis. Aquest fet és especialment important, donat que diposita expectatives que no afavoreixen la consolidació i diferenciació entre professionals.

- Cost: les coordinacions de parentalitat són processos de llarga durada (entre sis mesos i dos anys) que es treballen generalment entre dos professionals, un de l’àmbit psicosocial i l’altre del jurídic. La despesa actualment no està subvencionada per la cartera de serveis públics i les famílies poden tenir dificultats per enfrontar-la. Una opció seria incloure la funció de coordinació de parentalitat en els serveis dels Equips d’Assessorament Tècnic en l’Àmbit de la Família (EATAF), si bé actualment no disposen dels recursos necessaris per desenvolupar aquesta activitat, que requereix una intervenció propera i continuada en el temps.

- Dificultat de la persona assignada com a coordinadora per aconseguir la col·laboració de tots els operadors, ja sigui per desconeixement del paper que desenvolupa, per la manca de validació en l’ordenament jurídic o en relació al manteniment de la confidencialitat i el secret professional.

Cal tenir molt present que la coordinació de parentalitat esdevé el darrer instrument per afavorir que les famílies tornin a prendre la responsabilitat i l’autonomia en la funció parental, que en algun moment han entregat a unes instàncies judicials que difícilment poden substituir la seva funció com a pare/mare.

Per aquest motiu cal ser molt curosos en la seva regulació jurídica i comptar amb la participació de totes les parts implicades (col·lectius professionals, universitats, judicatura, administracions públiques, etc.), així com amb una dotació pressupostària per tal de consolidar la figura i no repetir els errors comesos en la implementació d’altres figures recents. L’objectiu últim és disminuir la litigiositat entre progenitors en processos de divorci.