De l'emigració al carrer, passant per la protecció

Llegeixo, una vegada més (quantes des del final segle passat?), reportatges periodístics sobre la preocupació policial pels nous adolescents i joves de carrer, millor dit pels que han vingut d’altres països, més o menys sols i ens compliquen la vida. També llegeixo que, a la Generalitat, la Direcció General d’Infància, desbordada (quants anys fa que ho està?) fa plans per acollir els centenars d’adolescents immersos en històries de soledat i migració. I escolto els professionals de l’educació reclamant dignitat en el tracte i possibilitats d’esdevenir una experiència positiva en les seves vides (malauradament, també escolto reivindicacions laborals absurdes de sindicats suposadament radicals que obliden la condició adolescent).

En posar-me a escriure l’article d’avui recordo tot això, supero la mandra esgotadora que em produeix haver escrit i parlat tantes vegades dels menors legals immersos en processos migratoris sense adults i decideixo tornar a les reflexions, al parer meu sensates però sempre inútils. Per a no desesperar-nos massa proposo recuperar i consolidar com a bagatge reflexiu set grups de consideracions.

  1.  Han vingut i continuaran venint. És absurd desmuntar respostes quan venen menys (o se’n van a altres territoris) i improvisar emergències quan reapareixen. El discurs polític i professional ha d’explicar clarament que no podem oblidar-nos d’infàncies i adolescències amb present i futur més o menys miserable que sempre intentaran venir entre nosaltres. Seria meravellós que no haguessin de venir i això significa construir un món, si més no el més proper, una mica més just. Però, trigarem... No cal ni predicar solidaritat. És tan senzill com explicar que, entre els peatges a pagar pel nostre benestar, hi ha el de fer possible algun benestar per als que, ens agradi o no, vindran buscant el que nosaltres tenim. Podem intentar regular-lo però no deixaran de venir pel fet de tractar-los malament. Ni seran més si els tractem com cal. Tampoc podem oblidar que existeix la Convenció dels Drets dels Infants i, o retirem la nostra signatura, o la complim. Posats a somniar, m’agradaria pensar que també actuem perquè vivim en una societat en què la política està basada en uns graus mínims d’humanitat.
  1.  Atenció a les categories homogeneïtzadores. Venir de fora i sense adults responsables no forma una categoria. Com a màxim conforma algunes característiques a tenir en compte quan prestem atenció. Venen de molts llocs. Estan ara sols, però molts han deixat provisionalment referents familiars significatius, importants. Alguns, acumulen llargues històries de vida de carrer i d’altres van sortir simplement d’una llar pobra buscant existir d’una altra manera i ajudar a existir les seves famílies. Alguns són joves encara menors d’edat i d’altres just comencen adolescència. Són poques, però també existeixen noies soles, o mal acompanyades. Ni els podem atendre d’igual manera ni els recursos poden ser uniformes.
  1.  Ara, nosaltres, per obligació legal i, suposadament, per voluntat de fer una societat millor, gestionem les necessitats del seu present i del seu futur. El mínim a facilitar és que puguin sobreviure. Però, després venen les vinculacions. Comprovar que importen a alguna persona adulta concreta i que poden recórrer a ella. Recuperar els vincles familiars abandonats o trencats. Rebre oportunitats socials i educatives per continuar el seu desenvolupament. Poder adquirir coneixements, experiències, competències per poder viure en la societat complexa a la qual han arribat. Sentir mínimament que poden incorporar-se a la societat a la qual ara hi són.
  1.  Desborden, saturen, compliquen el sistema protector. Però ja fa temps que era un desastre (on han quedat els múltiples acords del Parlament per repensar-ho?). No entro a llistar les dificultats i contradiccions, però he de recordar les enormes crisis d’atenció als adolescents, especialment en centres. Posar molts més adolescents, molta més diversitat i tots els components dels processos migratoris sense haver pensat com els podem realment acompanyar és un total despropòsit.
  1.  Les respostes a donar tenen algunes singularitats. El seu és majoritàriament un desemparament vital (inexistència de cap adult disponible que es responsabilitzi de les seves vides) i legal (està en discussió què són i si existeixen per a la societat a la qual han arribat) que necessita adults i papers. Han de reconstruir un discurs coherent sobre com ser adolescents. Garantim adolescències que no són possibles en els seus llocs d’origen, que aquí són obligatòries i que només són possibles relacionant-se amb diversitat d’adolescències. Han de poder ancorar temporalment les seves vides en algun entorn de serenor. Forçosament han de tenir alguns diners, per consumir i ser, per enviar i fer veure a les seves famílies que han tingut algun èxit.
  1.  Els criteris bàsics de l’atenció socioeducativa en el món del desemparament no canvien per aquests desemparats. Un alberg no és un centre i només pot servir per a l’emergència. També necessiten unitats de convivència petites i familiars, també necessiten espais residencials amb autonomia. No serveix de gaire situar la seva residència en mig del bosc. Cada territori ha de tenir, arrelats, els seus centres residencials per a adolescents, inclosos els nous que venen de la nova migració.
  1.  Per molt difícil que en determinats moments sigui la seva atenció no podem caure en el discurs del problema. Alguns no suporten els centres del sistema de protecció (molts altres, simplement ho aguanten) i plantegen el vell problema de com protegir un menor en contra de la seva voluntat. I aquí apareix el tema d’origen de l’article: els nous adolescents de carrer. Entren en el cercle de la petita delinqüència i la marginalitat de supervivència, li posen calor a la vida amb els dissolvents... Fa temps que sabem que es tracta de continuar a prop fent treball de carrer i d’imposar com sigui una primera obligació: suportar un educador o educadora referent que els “vista” permanentment, que gestiona amb ells llocs per viure, alguna mena de “Pensió de les abraçades”, alguna activitat per ocupar el dia, algun projecte per a la setmana vinent... Toca gestionar en positiu les actuacions policials i penals. Toca entendre les seves vides desesperades i molestes pels veïns sense parlar de “futurs terroristes islàmics” com a excusa per retirar-los de carrer. Toca no recórrer al “trastorn límit de personalitat” per posar algun remei als seus patiments.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article