Riscos i reptes de l'educació social davant el treball amb joves estrangers no acompanyats

Els darrers dos anys, amb l’augment de l’arribada de joves sense referents familiars a pobles i ciutats de Catalunya, especialment a Barcelona, el sistema de protecció a la infància i adolescència ha estat sacsejat. De retruc, també els Serveis Socials en general estan patint aquesta sacsejada. Una evidència és la presència i impacte d’aquests adolescents, ja extutelats, als Centres de Primera Acollida (CPA), popularment coneguts com a albergs, per a persones sense llar a la ciutat de Barcelona. Un indicador és l’augment desproporcionat de les llistes d’espera d’aquests i altres recursos de primera atenció i necessitat i un reflex és el col·lapse amb el qual convivim la majoria d’actors que intervenim en el dia a dia en aquest àmbit.

Tot i les mesures preventives (creació de nous recursos, nous equipaments o diferents plans de xoc posats en marxa...), la saturació és evident i el panorama no és a curt o mitjà termini gens agradable de digerir. Com a educadors/es socials cada cop som més coneixedors d’aquesta realitat, ens avala l’experiència i l’estar a primera línia. Sabem que cal unificar criteris, que el treball no és fàcil, que no hi ha fórmules màgiques i que cal i caldrà seguir picant molta pedra. Davant d’això, tot un seguit de riscos i reptes o oportunitats són a sobre de la taula i és aquí on m’agradaria aturar-me i comentar-ne alguns.

Si parlem de riscos, hem d’explicar amb totes les lletres i sense fissures que el treball que implica l’acolliment de joves estrangers no acompanyats ha obert clarament una important línia al mercat laboral on organitzacions del sector, abans sense ànim de lucre i ara sinònim de lucre. Comencen a disputar-se el que ja es coneix com a negoci de la pobresa, és a dir, aquell que prioritza l’entitat, fundació o empresa, davant el treballador i davant la persona atesa, que esdevé un producte.

Així doncs, que no es prioritzi ni es cuidi o s’acompanyi al professional vol dir que mà d’obra barata traurà les castanyes del foc encara que sigui cremant-se o inclús esclatant-li el producte a les mans, com ja ha passat i segueix passant. Així mateix, que a la persona atesa sigui tractada com a matèria i no com protagonista del seu propi procés, implicarà perdre energies i un temps valuós, un enorme desgast i, en definitiva, tornar enrere. Uns guanyen i els joves perden, uns vigilen i els i les educadores socials continuen estudiant. Aquest és el risc i aquest és el tema. Preocupant. Em pregunto seriosament si estem perdent una generació d’educadors/es que en finalitzar el Grau es qüestionen si aquests anys han valgut la pena quan es troben davant de la trinxera, sense condicions laborals dignes, sense cobertura i sense un equip tècnic darrere. No era això, companys.

Són molts els factors, sabem que és una feina que pot arribar a ser molt hostil i ho pot ser encara més si no anem tots i totes a una. És cert que estàvem avisats, però no preparats i que és un problema estructural i de país. També hem de saber que és un repte amb el que ens haurem de familiaritzar perquè ha vingut per quedar-se.

Podem fer del conflicte un problema, que ja hi haurà qui generi alarmes i enquestes. Podem intentar situar-nos i entendre a l’altre o continuar posant pedaços. Podem denunciar les males praxis o seguir pensant en rendibilitats econòmiques. També podem carregar-nos les piles per atendre la continuïtat sense deixar de banda l’emergència, fixar-nos en les diferents experiències que funcionen, ajuntar-nos i compartir-les, formar-nos i aconseguir que l’actual perversió i angoixa esdevingui oportunitat, que el nostre encàrrec tingui un sentit i valgui la pena. Va de drets i va de deures. En definitiva, va de persones.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Aleix El Masnou
1.

Molt clar i valent, David. Gracies
Tot i que no et toca a tu fer.ho, proposa coses.
Des de la base i docencia ens interessa molt a tots el que penseu i que digueu quines solucions veieu.
Gracies
Aleix

  • 1
  • 0

Comenta aquest article