La ‘Bella ciao’

Oh partisà, porta'm amb tu

O bella ciao, bella ciao, bella ciao

oh partisà, porta'm amb tu

perquè aquí m'estic ofegant.

I si em moro fent de partisà

O bella ciao, bella ciao, bella ciao

i si em moro fent de partisà

m'hauràs d'enterrar.

Així comença la versió més popular d’aquesta cançó i potser podem pensar que no ha estat casualitat que la sèrie La Casa de Papel l’hagi posat de moda just en el moment que necessitem combatre de l'auge de l'extrema dreta. Explorant una mica la seva història podem descobrir com part del èxit és la seva capacitat de construir un relat compartit en la lluita per les llibertats.

La Bella ciao que coneixem va néixer a la Itàlia que combatia el feixisme però en realitat el seu origen és anterior. Es tracta d’una vella cançó de la zona d’Emília i de la Península Apenina al nord d’Itàlia. La música sembla que prové d’una vella cançó jiddisch i la lletra original seria un cant del treball de les mondines (collidores d’arròs).

Però, en realitat, on l’adaptació partisana parla de combatre el feixisme, en l’original les camperoles no lluitaven contra l’invasor feixista al que fa referència la cançó, sinó contra l’explotació que rebien en el treball. La cançó deia així: Aquest matí, jo m'he llevat / als arrossars he d’anar / I entre els insectes i els mosquits / una feina dura he de fer / Oh mare meva, oh quin turment / jo et suplico cada dia / L’amo dret amb el seu bastó / i nosaltres inclinades per treballar / i cada hora que aquí passem / perdem la joventut / Però vindrà un dia en que totes nosaltres / treballarem en llibertat. Trobem un aspecte comú: en ambdues versions, l’anhel de llibertat empeny a la lluita compartida. Un cant al compromís col·lectiu per les llibertats.

Un cop finalitzada la Guerra Mundial, el seu record va esdevenir incòmode per aquells italians que havien col·laborat amb el feixisme. Sembla que la reconciliació italiana va suposar una mena de pacte de l'oblit de la unió contra el feixisme. De fet, no va ser fins als anys 50 quan la Bella ciao reneix en el marc de les lluites obreres i es torna a cantar en marxes i vagues, gairebé com una reafirmació dels ideals de justícia social. Tornant d’alguna manera als seus orígens. Vinculant les velles i les noves reivindicacions. Fent possible la construcció d’un nou relat comú de lluita per la llibertat.

Els partisans van agafar una cançó de denúncia de les condicions de treball de les seves àvies i la van resignificar en una idea de lluita contra el feixisme. Els obrers van rescatar la Bella ciao de l’oblit per tornar a posicionar-se del costat dels drets socials i les llibertats. Canviar la història implica que les persones disposin un discurs sobre elles mateixes. Si no podem compartir un passat és difícil que puguem disposar d’un projecte col·lectiu de futur. Potser la Bella ciao és una invitació a la construcció d’un nou relat de futur. Un cant per les noves llibertats socials i polítiques.