Aquell home

Educadora social (ES): Roberto, te tengo que comentar algo que puede que no te guste….

Roberto (R): No, no, dime lo que sea. La verdad por delante de todo. La mentira es de cobardes.

ES: Ayer, mientras paseaba a mi perro, te vi gritando, insultando a la gente, estabas fuera de control… Fue cerca de la biblioteca del barrio de Gràcia, ¿te acuerdas?, ¿te pasaba algo?

R: Gracias Roser. No me acuerdo de nada, qué vergüenza... Perdóname… Me cuesta mucho explicarlo, pero una vez a la semana bebo hasta rebentar. Mira, a tí te lo puedo contar, ya que tienes mi confianza y hace un año que nos conocemos. Hace casi cuatro años que no veo a mi hija y mi cabeza da vueltas y me tortura. No paro de pensar en ella, y me duele, me vuelve loco. Beber me alivia, pero no me digas que hice daño a alguien porqué me muero…

ES: Ya… No te juzgo, Roberto. Solo quiero saber el porqué y qué te había pasado… Me tienes preocupada.

R: Eso, que mi cabeza no me deja vivir. Que me pongo triste y bebo hasta que no me acuerdo de nada. Es un dolor insoportable que no se me cura.

Quantes vegades haurem opinat sense saber i quantes haurem criticat sense aprofundir? En aquest món de la immediatesa, en aquesta societat “líquida” (que deia Bauman) no ens és permès aturar-nos i reflexionar. Quan tot són presses i converses de Whatsapp, focalitzar la nostra mirada en un munt de símptomes no ens deixa veure la real i sovint trencada història que carreguen a la motxilla les persones en situació de sense llar.

Perquè aquell home que crida a la via pública té la seva història. Aquell home que plora té els seus motius. Aquell home que t’increpa ha viscut situacions més complicades que les que tu i jo haurem viscut. Aquell home que dona “mala imatge” té fills, els quals potser fa anys que no veu. Aquell home que maldorm al carrer ha hagut de deixar el seu sobreexplotat país enrere. Aquell home que està perdent la seva identitat no és conscient que està desenvolupant una malaltia mental. Aquell home que pateix ha deixat de ser home, i ara ningú el mira com a tal.

I vosaltres? Com el mireu? Com el jutgeu? Ara no recordo on vaig llegir que la primera impressió que hom es fa en els primers segons de contacte amb una persona perdura durant la vida en el 90% de la seva totalitat. Us imagineu doncs com actua la nostra ment en veure alguna persona a la que no hi estem acostumats, algú que se surt de la “norma”? Com deuen prejutjar i fantasiar les neurones quan veiem a una persona sense llar? Penseu en tots els tòpics i estigmes possibles sobre la pobresa i probablement us quedareu curts.

Perquè aquell home potser ha sigut agredit durant la nit. A aquell home potser li han robat la documentació. Aquell home potser ha sigut insultat vàries vegades. Aquell home potser fa temps que ha perdut la capacitat d’escollir. Aquell home potser està en situació irregular. Aquell home potser ha patit un procés migratori traumàtic. Aquell home potser ha estat desnonat per un banc. Aquell home potser pateix alguna malaltia greu. Aquell home potser és repudiat per la seva família. A aquell home potser fa mesos que ningú l’interpel·la pel seu nom.

I és que no en tenim ni idea! No sabem res d’aquell home, tan sols el que aquells primers maleïts segons ens han portat a la ment i ho donem per vàlid. I jutgem. Sempre jutgem.

Uns crits a l’espai públic, una vestimenta determinada, la manera de fer, el tall (o no) de cabells no ens haurien de generar més dubtes que una americana i corbata darrera un mostrador d’un banc, que una signatura per un crèdit hipotecari o que un espai publicitari on t’asseguren que comprant aquell cotxe seràs més feliç. Els crits d’aquell home ens haurien de convidar a la reflexió, no a la opinió “de bar”, superficial, insulsa. Però sempre tendim a apuntar la nostra arma cap a baix, ja que és més senzill. Fer demagògia és gratuït i criticar el que no es coneix deu donar alguna mena de plaer que a mi se m’escapa.

Aquell home no és un boig borratxo inadaptat, aquell home és en Roberto. I punt.