Em falta una llar per recuperar la meva dignitat

La lectura de l’article d’en Roger Fe Aquell home, publicat al Social.cat fa uns dies, i el diàleg del Roberto amb la seva educadora m’han portat a tornar a reflexionar sobre les persones que no tenen llar fixa i viuen o malviuen al carrer. Em va fer reviure, com a voluntària, el tracte que he tingut amb persones que es troben en la situació del Roberto: la Maria Carme, advocada, amb greus desavinences amb la seva família; el Juan, amb afectació renal que precisa diàlisi; la Samira, amb dues filles adolescents i la Dolores, que té dos fills i cap d’ells la vol a casa, així com molts altres.

He pensat en el detonant que els ha portat a estar al carrer i en tots ells ha succeït una situació traumàtica: desavinences familiars greus, pèrdua de la feina d’un dia per l’altre, malalties, desequilibris psíquics, etc. He pensat que, si troben una mà estesa en els primers moments del drama que els ha caigut a sobre, el pronòstic per sortir-ne i per refer la seva vida pot ser millor ja que aquest vincle, per petit i feble que sigui, pot ser el fil d’enllaç per acceptar o reparar la situació, posant en marxa la capacitat resilient que tenim cadascú.

A causa del desencadenant o situació traumàtica la persona es torna feble, fràgil, amb molt patiment a sobre i en aquesta situació és fàcil caure en les addiccions, en “deixar-se anar” i abandonar la lluita. El patiment difús també els pot portar a apaivagar-lo de forma equivocada (drogues/alcohol), o si més no, perjudicial per la seva salut.

Per tant, les mans amigues, tant de veïns, de familiars, d’amics, de professionals d’entitats i de serveis socials són fonamentals per tal que no caiguin en un pou del que en serà difícil sortir.

En molts dels casos la conseqüència de tot plegat comporta una pèrdua molt forta: material, física, emocional, relacional i això fa que hagin d’elaborar un procés de dol seguint les conegudes etapes de negació, protesta, tristesa i acceptació. També enuig i ràbia cap al causant dels seus mals. L’acompanyament i l’ajut psicològic, si és possible i donen el seu consentiment (que no és el cas, en la major part de les vegades), és la millor opció per tal que puguin elaborar la pèrdua.

Perdre la llar és molt traumàtic. La llar és molt més que un sostre on aixoplugar-se del fred, la pluja i la calor. És l’espai on es creix, es viu i ens fem grans. És l’espai privat i vital propi, és l’escalfor, la seguretat i l’espai de la dignitat.

L’experiència ens diu que s’han trobat al carrer persones que mai s’ho haguessin imaginat: amb feina, negoci propi, família estable, relacions socials. Fins i tot persones amb feines molt precàries o bé amb la renda mínima de 400 euros i que no els arriba per accedir a un lloguer. I això vol dir que tots hi estem exposats. Recordo el lema d’una campanya de fa uns anys per sensibilitzar la població: “Podries ser tu”.

Un altre col·lectiu és el de les persones amb problemes de salut mental o bé que surten de centres penitenciaris sense tenir un lloc on anar. En aquests casos cal recórrer a programes específics, que ja es duen a terme.

L’Ajuntament de Barcelona va elaborar un pla pioner per tal de lluitar contra el sensellarisme, articulat en nou eixos. Finalitza el 2020 i suposo serà el moment de fer-ne una valoració. La Xarxa d’Atenció a les Persones sense Llar (XAPSLL) és qui va elaborar el pla en el marc de l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva i que engloba 32 entitats i l’Ajuntament.

Resumint els eixos del pla: 1) Reconèixer drets i protegir-los, garantint seguretat i cobertura de necessitats bàsiques. 2) Fer prevenció als que surten d’institucions 3) Garantir accés àmbit salut mental 4) Evitar cronificació 5) Revisar models d’accés a l’habitatge 6) Reduir el risc per motius administratius 7) Incorporar perspectiva de gènere per prevenir violències 8) Generar coneixement del què passa 9) Fomentar la corresponsabilitat i el treball en xarxa.

Destaquem un programa que forma part d’aquest pla: “Primer la llar” i que té per objectiu facilitar un habitatge de forma permanent a persones que viuen al carrer sense que, abans, hagin passat per diferents etapes, com viure en un alberg.

Esperem que el pla vagi donant els seus resultats i es pugui extrapolar a altres llocs del nostre país ja que a cada poble, a cada ciutat, tenim algú sense llar.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Mercè Corbella Serra Sant Quirze del Vallès
1.

Es ben cert que la línia que ens separa de tenir o no una llar per viure és molt prima. Tots i totes ens hi podem trobar de no tenir-la. Crec que cal un esforç més gran per part de l'Administració competent en aquest tema, per disposar de més habitatge social.
Bon article!

  • 0
  • 0

Comenta aquest article