Per ser justos

Per ser justos, no hauríem d’acabar a Justícia. No com a mínim quan parlem de separacions o divorcis amb menors pel mig que no viuen cap situació de risc ni tenen risc de patir-la d’entrada.

Caldria, doncs, dissenyar certs mecanismes perquè una família que es troba en aquesta situació la pugui gestionar de manera que no esdevingui una situació de risc per ningú o, si més no, aconseguir que socialment no es visqués amb normalitat que el mitjà de resolució d’una situació de trencament amb menors a casa hagi de ser mitjançant un jutge.

Crec que vivim un moment on la lluita més aferrissada és la de treure’ns culpes. Això passa per culpar l’altre o responsabilitzar un jutge de com viurem por los días de los días i hi ha una part de la ciutadania que ho accepta. I encara diré més: entén, normalitza i, sobretot, deixar d’assumir les seves pròpies responsabilitats passades, present i futures per atorgar-li el poder del seu present i futur a un professional extern.

Possiblement si es realitzés un acompanyament en moments de separació, no tant des del conflicte (o judicialització d’un procés familiar de canvi), sinó des de la prevenció i l’acompanyament, donaríem el valor que té al fet de prendre una decisió com aquesta i més consciència del que suposarà aquell trencament. Precisament, hauria de suposar tenir molt clar que hi haurà coses que no es podran trencar mai si hi ha fills comuns i, per altra banda, assumir els mais, els mals i els sempres. Trobo que una parella en un moment com aquest, que pot realitzar aquest treball de manera comuna amb tots els conflictes que això suposa, tindrà un gomet verd força gros que possiblement els farà sentir més forts com a pares tot i estar trencant-se a bocins una relació amorosa.

Per altra banda, deixaríem de normalitzar moltes accions que s’empren en moments de separació o divorci (per part de professionals i famílies), que són coses menys proteccionistes vers els petits de casa. També ens deixaria de semblar normal que, per ordre general, deixant al marge els casos que veritablement el jutge pot contribuir en el benestar d’aquell menor a causa de la gravetat de la situació, un jutge amb el qual no t’has menjat ni un sol galet farcit per Nadal sigui qui sap que el teu fill Pepito el que necessita és veure’t cada 15 dies, set dies seguits, o trucar la mare els dimecres de 19h a 19:20h. També sap que en Pepito de dos anys estarà molt content de passar un mes sencer amb el seu pare a l’estiu i el deu conèixer molt per saber que és el millor, tenint en compte l’etapa evolutiva en la qual es troba en Pepito.

L’acompanyament en aquestes situacions des de serveis ja existents com poden ser serveis socials bàsics, CDIAP, EAP o el SOAF, hauria d’estar més que normalitzat i podria suposar un canvi de paradigma important. Dic podria perquè sovint no se’n fa un seguiment, ni molt menys un acompanyament. En primera instància perquè davant el volum de casos que s’atenen en aquest tipus de serveis no en són una prioritat i, en segon lloc, perquè encara tant en l’àmbit dels professionals socials com en la mateixa societat tenim normalitzat i assimilat que davant d’un trencament de parella pot ser gairebé lògic que es visquin situacions realment tenses o perjudicials per als menors d’aquella casa. A més, s’hauran d’acostumar, per descomptat, a viure així i, per tant, ho entenem.

Espero que els jutges em perdonin i sobretot que m’entenguin, ja que això no és un atac cap a la seva professió. Bé, cap a ningú. Només és una reflexió de com crec que ens toca “creuar” l’Amazones. Mirem de fer-ho estalviant-nos el fangueig.

Però en aquesta història no és todo oscuridad. Professionalment, m’he trobat amb molts pares que en moments de tensió, ja separats, no separats o en procés de separació han vingut als serveis on he treballat demanant ajut, i han vingut junts. Just aquí és on tenim el poder com a servei de canviar coses ben grosses. Una sort i una responsabilitat a la qual no sempre responem: per costum, per por, per falta de temps, per ignorància, per falta de coneixement o senzillament perquè som molt fans de derivar o som molt fans de les funcions de sempre.

Sembla la cerca de les boles de drac, això. Hem de tenir una família on els adults s’han pogut posar mínimament d’acord per tal de buscar una ajuda o una orientació en comú. Aquesta família ha de tocar el timbre d’un servei escaient, que sigui atès i que el professional que l’atengui ho atengui (valgui la redundància). I juntament amb això sí, cal tenir unes coordinadores de servei, uns caps (uns que manin, vaja), que creguin que realment és important o part de la tasca d’aquell EAP, SSB, CDIAP, SOAF, o el servei que sigui el fet de treballar orientant i acompanyant a famílies que es troben en procés de separació i volen, senzillament, fer-ho de la millor manera per tots i la menys dolorosa possible salvaguardant els interessos i benestar dels menors de casa.

Uns quants factors i molts casos que no haurien calgut arribar al jutge, perduts pel camí. No vull deixar els jutges sense feina, vull que la fem plegats, vull que les famílies puguin arribar-hi amb una altra consciència i amb coses molt més treballades de casa. M’agradaria molt que poguéssim reflexionar de què ens porta a confiar el nostre futur en majúscules a un jutge amb el qual, us recordo, no hem ni fet un dinar de Nadal, i en canvi deixar de confiar en un mateix i amb l’altre progenitor fins al punt de no poder decidir sobre el futur d’una manera mínimament comuna.

Així doncs, proposo que no ens espolsem responsabilitats de sobre atorgant les decisions de les nostres vides, i sobretot la dels petits, als jutges. Proposo que abandonem l’assistencialisme per deixar pas als processos individuals i particulars de cada cas, de cada circumstància i de cada moment; a escala social i a escala judicial. Això, però, ho proposo emplaçant, de manera paral·lela, a formar, i/o animar als professionals que tenen a prop les famílies en processos de separació o divorci a fer un acompanyament, a fer que ells mateixos puguin trobar les claus, els panys i el que faci falta per fer la seva pròpia evolució en aquest canvi. I com? Responsabilitzant-se i assumint les decisions que es prenguin. Reclamem i fem el que professionalment podem fer, treballadores i educadores socials.