La infància, la causa justa

Avui com mai ens cal revalidar el nostre compromís amb la infància del nostre país, i en especial amb aquella que tot o gairebé tot li manca.

Fins ara, moltes han estat iniciatives endegades des de l’administració, però també i sobretot des de la munió d’entitats, institucions i fundacions, que són, en la seva essència, la disposició d’una multitud de professionals disposats a acompanyar infants i joves i les seves famílies.

Però, també ara, amb tot el saber, els èxits i l’aprenentatge fruit de les fortaleses i les inevitables febleses, i quan tot al voltant succeeix a velocitats impossibles, sembla que ens cal més protegir-nos que exigir. Ara és quan plegats ens hem de conjurar per aturar-nos i pensar. Sí, pensar en gran, però també pensar amb seny i sobretot pensar sabent que, amb allò que fem i que no fem, promourem uns espais de cura, atenció, ciutadania i corresponsabilitat vers als infants i joves pels quals tenim raó de ser.

Necessitem redreçar la nostra intervenció. Molts són els senyals que, vestits de patiment, ens ho diuen. Amb una tristor curulla d’indignitat hem assistit darrerament a la mort d’un nadó per un encara suposat maltractament. Assistim diàriament i amb l’estómac fet bocins a la realitat inefable d’adolescents i joves cercant cada dia un lloc al carrer on dormir. Veiem com les urpes de la pobresa esborren oportunitats i expectatives a un nombre indecent d’infants i joves sota l’angoixada i desistida mirada dels seus pares i familiars. I, aquesta mateixa setmana, hem pogut sentir com l’esfereïdora sageta de la violència masclista s’emportava, suposadament a mans d’un noi, la encara incipient vida d’una noia que no havia conquerit els 18 anys, a Reus.

Arribat aquest punt ja no podem esperar més. Ens cal posar de nou al centre del debat públic que els infants, els adolescents i els joves són prioritat nacional, que res pot justificar el seu patiment.

Cal espolsar la pols, reactivar immediatament i fer caminar el Pacte Nacional per la Infància que sembla adormit al fons d’un sot. Així mateix, cal comprometre els agents signants i altres que es puguin sumar, a no defallir, a defensar-ho políticament, socialment i professionalment.

En aquest camí és imprescindible discernir quins són els elements clau que ens garantiran aquest millor esdevenir.

Els professionals de l’àmbit social són el primer dels elements que ens cal posar en valor, cuidar, formar, dignificar i fer partícip a la resta de la societat de l’essencialitat de la seva presència per poder realment construir una societat més justa, igualitària i coherent amb els seus principis de defensa de drets fonamentals.

El tercer sector, veritable motor de la intervenció social al nostre país, és el segon element indefectiblement clau. A aquest li caldrà revalidar el seu compromís vers la qualitat de la seva intervenció i l’assumpció del rol crític, observant i activista en les exigències de resposta davant situacions de greuge i patiment d’infants, adolescents i joves.

L’administració pública, també com a element cabdal per sostenir el decurs del compromís i que haurà d’esmenar qualsevol intent de fer de la realitat de la infància i la joventut del nostre país. Una eina llancívola en l’escenari polític, i demostrar, a més de la seva fortalesa, la seva valentia per trobar estratègies que permetin esquivar els absurds entrebancs administratius que es neguen a mirar als ulls a qui amb boca petita li diuen “això no es pot fer o això no toca”.

Ara que sembla que hi ha remor i una esperançada predisposició és l’oportunitat. Ara podem i estem obligats a repensar el sistema integral d’atenció i protecció a la infància.

Ara que estem més convençuts que mai que la causa és justa, ara ja no podem triar no fer-la nostra. És ara que som prou forts, que no hem de permetre que res rebregui la nostra consciència.