Parlant de masculinitats amb adolescents

Aquests dies he tingut el plaer d'acompanyar uns grups d'adolescents homes en el marc de diferents centres d'instituts de secundària de la comarca de l'Alt Urgell. Hi anava a fer un taller per parlar sobre com lligar, sobre masculinitats, violència de gènere, etc. Emmarcat en el programa TABÚ, tu tries que t'hi jugues. Era la primera vegada a la vida que em posava en cercle amb altres persones que s'identificaven com a home, per parlar precisament sobre què vol dir ser home i quines càrregues, conductes i pensaments ens travessen.

Va ser molt curiós i interessant, en el punt en què veia que el discurs del respecte i del “només sí és sí” ho tenien molt integrat. Però quan ens endinsàvem en temàtiques més fangoses, la qüestió s'apoderava d'aires d'incertesa. Ens vam preguntar, què vol dir ser home? I van originar-se idees com que un home és aquell qui té genitals masculins, aquell qui li agraden les dones, aquell que es mostra com un home, etc.

Davant les respostes, ens sorgien moltes més preguntes, perquè en quin punt queden les persones trans? O les persones que no són heterosexuals, o les persones que surten de les actituds tipificades com a masculines? Per tant, els alumnes van decidir buscar la definició al diccionari. I vam trobar que la RAE ens il·lustra amb definicions: "Individu que té les qualitats considerades masculines per excel·lència, com el valor i la fermesaˮ. I, la mateixa REA posa com a frase d’exemple: “Aquest sí que és un home!ˮ.

Amb aquesta definició, un jove va comentar que érem incapaços de definir què és un home sense caure en estereotips masclistes, de gènere o d'identitats sexuals. Ens vam adonar que no tenim tan assimilat el discurs i que la nostra masculinitat encara va molt lligada a aquests ideals patriarcals. Arribar en aquest punt va ser tot un èxit.

En un altre institut, va sorgir la qüestió que utilitzaven la paraula “maricón” per fer-se bromes entre ells, sobretot quan algú es mostrava feble o vulnerable. Comentaven que tan sols era una broma i que no tenia més importància. Però seguint amb el debat, ens vam adonar que el que estaven fent era castigar a les persones que se sortien del patró masculí (inassolible) de persona insensible, forta i independent. El que feien amb els seus comentaris era recordar que aquella persona que s'escapa dels marges permesos, serà castigada.

Amb tot això, vam acabar parlant del dolor que causa no ser part de la norma, formar part de la subalternitat i viure en primera persona les conseqüències de la discriminació. Evidentment, no penso que després d'aquests debats es generés un canvi profund. Però si que el fet de parlar-ne crec que és una llavor que pot créixer dins de cadascú. Si a mi m'haguessin parlat d'aquestes coses a la meva adolescència, segur que m'hagués estalviat el dolor i el treball personal que suposa deixar la identitat masculina d'home insensible, proveïdor, conqueridor, etc.