Busco una paraula nova

Busco una paraula nova, doncs ‘professora’, ‘mestra’ o ‘docent’ no m’acaben de convèncer. En el meu últim article al Social.cat “Parlem de matemàtiques?” vaig compartir que enguany estic cursant el Màster Interuniversitari de Formació del Professorat de Secundària, especialitat matemàtiques. I aquesta experiència vital m’està fent replantejar moltes coses.

Segons la Viquipèdia, una professora “és la persona encarregada de guiar el procés d'ensenyament-aprenentatge de l'alumnat al seu càrrec. A Catalunya se sol reservar el terme per a docents de secundària cap amunt, ja que als ensenyants d'educació primària se'ls anomena mestres”.

Hi ha una part d’aquesta definició que m’agrada (guiar el procés d’ensenyament-aprenentatge). Però les que en saben, d’etimologia, diuen que professora és un substantiu d’acció que ve del llatí per expressar “la que parla davant de la gent”; que mestra prové de magister i seria una cosa semblant a “la més millor” o el que més en sap; i que docent seria similar a “és aquella que fa algú apropiat o convenient”.

A “Dissidència necessària”, article al Social.cat d’agost del 2016, defensava la necessitat de les que qüestionen els marcs establerts. Per tant, no voldria contribuir a fer algú apropiat o convenient en el sentit de persones que no qüestionen l’ordre actual de les coses. M’agradaria que de les meves classes en sorgís una Rosa Parks o un Martin Luther King.

Tampoc crec que jo sigui, ni de bon tros, “la més millor”. Doncs desitjo poder conèixer dins de l’aula una Marie Curie o a un Albert Einstein. Tot i això, comprenc que en l’entorn de la classe és oportuna la presència d’una persona amb bons fonaments tant de la disciplina que es treballa, en el meu cas matemàtiques, com de la seva didàctica, ja que en pocs anys volem compartir amb les alumnes alguns aprenentatges que la humanitat ha trigat mil·lennis a consolidar.

En aquest sentit, si soc una professora que simplement parla davant de la classe, estaré fent un mal favor a la professió i les alumnes. Desitjo no ser una figura totalitària o el centre de l’acció a l’aula. I si hagués de triar, potser seria preferible ser “aquella que escolta davant de la classe” i deixar el màxim espai possible al diàleg de les protagonistes de l’ensenyament-aprenentatge.

Per tot això busco una paraula nova. Però també perquè crec que la societat, i jo fins no fa tant, no era conscient de l’extraordinària importància de les persones que durant el curs acompanyen als infants i joves en el seu desenvolupament psicològic i de coneixements. I insisteixo que no estic parlant des del punt de vista de l’impacte que tindran en el PIB futur, que és molt, sinó en el creixement personal, en la comprensió i la construcció del món.

Les dades de l’Idescat del curs 2014-15 donen una població de més de 43 mil professores de secundària per unes 500 mil estudiants de secundària. Per les seves aules passaran les futures presidentes de la Generalitat de Catalunya, les metgesses que ens salvaran la vida, les científiques que lideraran la recerca, les bomberes que ens rescataran en situacions de risc, en general, els homes i dones que contribuiran a determinar la societat i la qualitat de vida. I també (i encara segueixo buscant la paraula) les professores del futur que tornaran a dibuixar el futur de més enllà.

En aquesta cerca d’una paraula que contribueixi tant a la definició de la tasca com al seu reposicionament en la societat, també m’agrada en part la paraula tutora, del llatí protector. I és en part, doncs totes hauríem de ser protectores.

De nou, la Viquipèdia ens diu que la tutora és la professora “que pel curs acadèmic concret, orienta a l'alumne per obtenir el màxim profit formatiu. S'encarrega del vessant humà de l'alumne i d'aconsellar-lo per assolir l'èxit escolar. És la màxima responsable del curs o grup”.

I aquesta definició em fa pensar al voltant del que significa l’èxit escolar i si aquest és realment l’objectiu a assolir. Semblaria que un dels elements clau és la certificació. Entenc que la certificació potser contribueix a una regulació de procediments administratius i que d’alguna manera és necessària, però disculpeu-me. Com a futur “paraula que busco” no serà la meva prioritat perquè no està entre les meves motivacions. No vull ser una funcionària-certificadora. I ho dic amb tot els respecte per les que ho siguin.

Aquesta professió que vull iniciar la imagino coneixent persones i aprenent amb elles en un entorn segur per contribuir a una construcció social justa. On les notes més importants són les que les anomenades de moment estudiants -potser també caldria repensar aquesta paraula- s’avaluïn a elles mateixes i també les que les han acompanyat. Fins i tot construint noves competències o certificacions.

I també m’agradaria que la societat reconegués aquesta tasca en la justa mesura, amb la importància que realment té. I crec que ens cal un neologisme per fer-ho possible. M’ajudeu?