8-M: ni flors ni bombons

El mes de març té una tradició històrica molt significativa pel que fa a la lluita de les dones contra les discriminacions de gènere a l'àmbit laboral. El dia 8 de març de 1875, més de cent treballadores d'una fàbrica tèxtil de Nova York van sortir al carrer a protestar pacíficament per les condicions laborals precàries a les que estaven exposades (entre les que hi havia el fet de cobrar menys de la meitat que els seus companys). Aquesta jornada va tenir un final tràgic: 120 dones van ser assassinades per la brutalitat policial. Aquest dia va propiciar la creació del primer sindicat femení.

També al març però de 1911, als Estats Units, hi va haver un gran incendi en una altra fàbrica i van morir 146 persones, la majoria dones, ja que la indústria tèxtil era un sector altament feminitzat. Aquestes treballadores feia un temps que protestaven per la manca de drets laborals, i, en resposta, els patrons de la fàbrica van decidir tapiar portes i escales per evitar robatoris i desordres. El dia de l'incendi va ser impossible escapar de les flames. Aquestes morts van provocar rebombori social i després hi va haver un gran avenç en matèria de salut i drets laborals.

Tot i aquests passos endavant i la recent consecució, en termes històrics, d'una igualtat a nivell legal, encara avui no podem dir que vivim sense obstacles. Les dones treballadores no tenim un camí planer: se'ns col·loca sistemàticament en un espai de vulnerabilitat política, econòmica i social, a causa d'una cultura d'arrel patriarcal.

Com demostren diversos estudis sobre mercat laboral i gènere, a dia d'avui les nostres condicions laborals encara són més precàries que les dels nostres companys. El sostre de vidre i el terra enganxós, la feminització de la pobresa, la jubilació i vida laboral inestables, la segregació horitzontal i la vertical, la poca valoració de les ocupacions feminitzades, el menor salari, l'assetjament sexual i per raó de sexe, orientació sexual, identitat i/o expressió de gènere, la doble presència, les feines a temps parcial i/o per hores, les reduccions de jornada per les dificultats de conciliació, el disseny de llocs de treball sota models androcèntrics, la manca de valoració de les nostres propostes, els requeriments sexistes d'imatge personal, etc. Malauradament, en podem fer una llista ben llarga.

A la Llei Orgànica 3/2007, de 22 de març, per la igualtat efectiva entre homes i dones s'estableix que les empreses estan obligades a respectar la igualtat de tracte i d'oportunitats, alhora que adoptar mesures per a aconseguir-la. Moltes organitzacions i entitats ja fa un temps que fem diagnosis des de una perspectiva de gènere transversal per tal de detectar i combatre tots aquests tipus de discriminacions, tant les visibles com les invisibles. Gràcies a l'aplicació del pla d'igualtat, ara tenim línies estratègiques i accions concretes per vetllar per un compromís real d'eradicació de totes les formes de discriminació.

Segons la UNESCO, les dones representem dos terços de la ciutadania més pobre del món. Cada vegada que un 8 de març rebem felicitacions, bombons o descomptes en depilacions làser s'oblida el cru origen d'aquesta data, es despolititzen les nostres reivindicacions i es buiden de sentit polític. Totes aquelles socialitzades com a dones hem hagut de deixar-nos la pell –i fins i tot la vida- per ser reconegudes davant la llei com a persones amb els mateixos drets, deures i llibertats que els homes. El 8 de març no commemora el fet de ser dones ni la feminitat. No és un dia per a celebrar, sinó per a repensar, per reflexionar, per seguir defensant els que històricament se'ns ha negat. És un dia per recordar el que les nostres avantpassades han aconseguit per a nosaltres, per recordar la lluita pels nostres drets laborals i per a mirar cap endavant i caminar –homes i dones- per aconseguir una equitat real i efectiva.