Soc una impostora

–Soc una impostora.

–No soc una impostora.

–Soc una impostora.

–No...

–Sí, ho soc i guanyaré.

Mareta meva, quin merder.

Tant se val el que pensin els altres. En tinc prou amb mi soleta per dinamitar-me, censurar-me i no arriscar ni un mil·límetre en res. Em sacsejo i m’anul·lo a mi mateixa, repetint-me, barallant-me i esgotant-me amb la música de fons d'aquest dilema constant. Tinc por d'acceptar les propostes que m'arriben. Penso: “No en saps prou, et quedaràs en blanc, el teu currículum no és perfecte, s'enfadarà segons qui perquè li treus el lloc, tothom en sap molt més...”.

Dubto, tremolo, dono les gràcies i dic que estic molt ocupada i que potser l'any vinent. Quan els nens siguin grans, quan tingui més ajuda... quan sigui més vella? Quan ja no m'aguanti els pets? Quan ja no m'ho diguin més? Gesto, alimento i vesteixo jo mateixa les excuses. Com si fos una criatureta, una mini-jo, un monstre infecte que habita dins meu. Com el dimoniet desmotivador que surt en alguns dibuixos, però en versió més bèstia: s'ha empassat el personatge de l'Angelet.

De fet, el més curiós és que soc plenament conscient que les crítiques externes no m'han arribat gairebé mai i, quan ho han fet, per a mi no han tingut cap mena d'impacte greu ni validesa; algunes promogudes per l'enveja, la manca de criteri, el masclisme soterrat o ves a saber el què. No m'han importat ni poc ni gaire.

No puc recordar cap trauma ni cap precedent que origini aquesta mena de paràlisi que m'invalida per afrontar la por, construïda sobre un pont sense fonaments ni base de cap mena. O potser sí. Ara us ho explico.

Les meves companyes m'animen. Tinc suport. Però, tot i així, i malgrat que us dic que no necessito claca, em segueixo veient a mi mateixa poruga, fent-me petitona davant d'un mirall que em retorna una imatge d'algú a qui no reconec, però a qui delego la meva veu, el vot, la paraula i, el que és més fort, la decisió final.

No em cau bé aquesta paia, no soc jo realment, voldria bufetejar-la i exorcitzar-la. Desterrar-la eternament. I malgrat tot... em torno a dir a mi mateixa: “No pots, ets una impostora. Ets mare, treballes i ja no et queda ni energia, ni coneixements, ni temps. Hi ha un munt de persones molt més preparades. No pots aportar res més d'interès”. El que opinin els homes no m'interessa, però em veto a mi mateixa igualment. Defenso amb dents i ungles qualsevol injustícia, menys la que faci referència a mi. Davant d'una l'oportunitat fugissera espero que ho accepti algú altre i, si de cas, i no és massa tard, ja m'hi afegiré. Com si fos un complement, mai la peça clau de la trama.

I al cap d'un temps del meu no (dit amb la boca petita, sense agafar aire i expulsat amb presses i un aiguabarreig de tristesa, decepció i alleujament) hi afegiré un: “Moltes gràcies per haver pensat en mi...”. I m'esgarraparé a mi mateixa per ser tan covarda, tan dèbil, tan cagueta, tan no-jo, al capdavall. Qui cony és aquesta paia?! I de què va?! I a sobre em castigaré per ser impostora d'una impostora? Per reflipar. I encara més per no ser-ho, però no haver sigut capaç d'afrontar-ho al darrer moment. La culpa recau sempre sobre una mateixa, tant pel que faig, com pel que no faig.

I m'alegra tantíssim l'èxit de les meves companyes! Les animo, els hi dono suport i veu. Moltes, moltíssimes vegades em xiuxiuejo: “Potser sobre aquell tema també podries haver explicat alguna cosa tu”. I al cap de res: “No, millor que no. Quina vergonya”. I no perquè no ho hagin fet bé, no perquè els hi vulgui prendre la cadira, sinó perquè llavors caic de cop de la figuera, genolls pelats, i m'adono que sí que en sé, i m'he ferit sense atrevir-me a saltar a la corda.

No sento enveja, m'alegro infinitament per elles, per totes les que han fet el pas. I quan em diuen que també se senten impostores, soc tan imbècil que d'entrada no m'ho crec. Això és impossible! No els pot passar a les altres: només et passa a tu, no brilles suficient. En realitat no són excuses, és que elles ho valen, i tu... no, gens. Ets una impostora. Ho soc? De debò? Però si tinc opinió, experiència, coneixements, la meva força i la meva veu...

Per assegurar-me, perquè no és que no vulgui creure-les, sinó que em costa de pensar que els pugui passar el mateix a dones que jo considero tan potents, els demano a unes quantes si els ha passat mai, o si encara els passa, malgrat que són, per a mi i per a totes, dones referents. De totes elles, cap em respon que no sap de què parlo. I de totes elles, el 92% em respon que sovint encara ho segueixen pensant. Cap d’elles (Cap, repeteixo) ha tingut mai la certesa 100% que això només els passa als aliens. Que de què parlo? Què dius sobre una impostora, o no sé què?

I, tot i així... tinc por. Estic cagada. Em paralitzo i deixo passar les oportunitats. Als 38, als 39, i als 40... De fet, caic en el que m'ha passat tota la vida. Triar un camí on crec que no m'exposaré tant, no atrevir-me, no mostrar-me quan sento que puc fracassar. I recony, mira que m'exposo cada dia. Quina incongruència, quina parida, i tal. I sí... ho heu deduït. Està clar que és perquè soc dona. No em passa a mi sola, i m'ha costat pillar-ho uns quants anys.

No conec cap home que perdés el temps que he perdut jo (anys i anys) a decidir-se a posar per escrit el que he sentit tota la vida cada vegada que se m'obria una porta, tant en l'àmbit personal com professional. Potser ell preguntaria: quan em pagues? En quin horari? Quin dia és? I ho decidiria pel sol fet de si li interessa, el beneficia, i no per la por de no saber o pensar que la cagaràs. En realitat, ni ho sé ni m'importa gens. Això ara va de nosaltres, estimades, i no d'ells.

Fa poc que he fet 41 anys. Rebusco dins les entranyes i em retrobo amb una persona una mica descarada que ha pogut sobreviure a una violació, la pèrdua del fill que gestava, la malaltia del seu company... a voltes sentint-se completament sola o sense gaire suport. I acabo escrivint que ja no em dona la gana.

I vull que la barricada la traspassem juntes, que creuem passarel·les i omplim els espais que ens han estat negats històricament, amb la síndrome de la impostora entaforat dins del diafragma, si cal, coll avall o a flor de pell, o arraconat rere les ungles mig trencades, o sota la manicura feta amb presses, amb semipermanent o amb ungles de gel.

Ens hi podríem fer amigues, amb la plasta de la impostora. Si la sororitat no té límits i és poderosa, potser seria la manera, ves a saber...