Quan dir prou no és suficient

En aquests dies de ple segle XXI, les dones d'aquest món i part de la societat de la qual formem part estem organitzant-nos, sortint al carrer reivindicant i lluitant per una vida digna, sense violència, i reclamant oportunitats per poder viure de manera autònoma, independent i lliure. Està sent una tasca feixuga, ja que encara que hi hagi sectors i esforços de l'administració pública i d'entitats diverses per millorar la situació de les dones, segueix havent-hi entorns i espais en què es dificulta la plenitud d'una vida digna que estem reclamant d'una punta a una altra del món.

El clam al carrer dels moviments organitzats, així com també el de les dones que actuem sota la nostra consciència individual, es desgasten i alhora cobren força dient: “Prou!”. Al final, no deixen de ser passos de gegant per començar a erradicar la desigualtat a la qual estem sotmeses. Ara bé, tot i la diversitat de perfils que configuren la lluita cap a una vida digna, sense violència, i de les bones peticions i reclams pels quals refermem que ‘si nosaltres parem, s'atura el món’, erigit com un dels titulars del 8 de març més repetits cada any a la vaga general feminista; intentant tornar a evidenciar que sense el treball femení, remunerat o no, res funcionaria, ens preguntem què passa amb aquelles que encara volent, no tenen l'oportunitat de demostrar-ho?

Si ens situem en un servei d'acollida d'urgència per a dones víctimes de violència masclista, què està passant després d'un procés de recuperació, o durant, quan una dona està preparant-se per accedir per primera vegada o reincorporar-se al món laboral? Cal dir prou, sí, però si aquest es crida quan ja han passat anys d'una relació de violència, o quan la situació administrativa en el territori nacional no està regulada o quan es tenen tres fills o filles al càrrec dels quals només es fa responsable la dona, o quan...? I així una multiplicitat de variables que es dissipen en el nostre afany, i amb raó, en la lluita per l'erradicació de la violència i al seu torn la sensibilització de la societat s'està centrant i configurant arran d'aquest punt.

La nostra experiència en l'àrea ens està demostrant que les dones que decideixen posar fi a una vida d’agressions masclistes en què han estat anul·lades com a subjecte individual durant la vivència de la relació de violència, arriben al servei d'urgències, en part animades ja sigui pels cossos policials o pels equips bàsics d'atenció social primària, amb la promesa i expectativa que a partir d'ara tot anirà bé. Al nostre parer potser pugui anar millor, però no necessàriament bé.

Això no es deu, en la nostra visió, a que no es facin esforços des de diferents sectors així com de part de les mateixes professionals, sinó perquè el panorama socioeconòmic actual i les mesures polítiques no són suficients o no contribueixen de manera realment adequada a l’escenari que ve després del “n'hi ha prou”. Potser entre d'altres motius aquestes mesures no acaben de portar integrades la perspectiva de gènere, com sol passar en diversos àmbits i sectors que componen la vida i el sistema social del que formem part les dones.

Som conscients que el sistema capitalista i patriarcal que regeix la societat d'avui en dia no li posa fàcil a pràcticament ningú (o tan sols a uns pocs) poder portar una vida plena i lliure; i en aquesta les dones difícilment estem trobant el nostre lloc. Són anys de submissió sistemàtica, de violència exercida i legitimada contra nosaltres i contra tot el que estigui fora del sistema binari home-dona, així com de manca de poder en l’àmbit social i en l'esfera pública per decidir sobre les nostres pròpies vides. Per això creiem indispensable la sensibilització que s'està produint cap a les situacions de violència, tot i haver estat un tabú durant dècades.

Tot i així, advoquem pels esforços de les entitats i de les administracions públiques per dissenyar mecanismes adequats en la recuperació íntegra de les dones que decideixen trencar amb la seva història de violència (i amb tot el que comporta: un procés de dol molt complex, pèrdues materials, emocionals, relacionals, de projectes de vida i de família ....), tenint en compte necessàriament les dificultats afegides de la situació que els queda després d'aquesta ruptura i el moment socioeconòmic i polític actual. Així mateix, des de les mateixes professionals, i potser les mateixes dones amb situacions de violència viscudes, amb processos de recuperació ja elaborats, hem de seguir potenciant la sensibilització cap a la realitat que hi ha després de cridar "prou!". Per continuar construint un món més just i en el qual estiguem incloses plenament des del que nosaltres haguem decidit.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article