Fem un xin-xin

Ho resumeixo abans de començar: fem un xin-xin cada dia amb qui som feliços.

En aquest trosset de món nostre, on no és el tros de món, on la por és por i la gana és gana, en aquest món nostre on tenim pobres perquè alguns són molt rics, una majoria tenim l’honor i el privilegi de tenir prou temps i benestar com per poder reflexionar sobre la vida que vivim. Resulta que acostumem a pensar en això d’estar vius i d’estimar-nos quan algú s’ha mort o està malalt, o fins i tot quan un torna de vacances o ha d’agafar un avió. Vull parlar d’això de valorar la vida, per qui vol estar viu, i fer-ho dia a dia, sense esperar les putades, que venen soles.

Diuen que és negativa o catastrofista aquella persona que té molt present que ens podem morir o que ens poden passar mil drames, tot i ser una realitat com una casa. Sovint preferim fer allò de “qui passa any empeny”. Fer, fer, fer sense mirar massa ni dins ni fora.

Hi ha qui viu sense tenir present que estem vius i hi ha qui té present com un alè al clatell o al front algunes de les coses naturals i menys naturals que poden passar a la gent que estimes i a un mateix, o al món. Un món del qual, personalment, me’n sento responsable i part, i per tant, si ets del grup de persones que té present això de viure fa que hagis de decidir: caure en un parany de pors, rancúnies i tenebres maldestres pel que fa a les relacions i un mateix o decidir viure d’una manera força complexa, però que desacomplexa. A veure si m’explico: el cervell fa cops i salts mortals de nit i de dia. El cor, els ulls, les orelles... Tot està connectat constantment i això és esgotador, amics.

Però la reflexió constant, la valoració del que ens envolta, dels actes dels altres, dels fets i, sobretot, l’anàlisi permanent a la pròpia persona fa que visquis com si fos l’últim dia, amb la consegüent alegria i la consegüent culpabilitat de no fer prou. De no jugar prou amb els fills, de no trucar prou aquella amiga o de no dir al company que l’estimes moltíssim. De no arribar mai a tot, de no ser prou per a tanta immensitat i oportunitat.

És important recalcar que tenir molt present, i analitzar, la impressió del que sembla la realitat aliena o pròpia no et fa coneixedor absolut d’aquesta, ni molt menys. Ni ser el tresorer de la veritat de les veritats ni del bé ni del mal. Senzillament ets un mortal més amb neures infinites que pretens que aportin quelcom i que no pots evitar massa viure-les. Per aquest motiu decideixes maquillar-les i buscar-les-hi sentit entre la calma de fer de veritat i la culpa del que falta per fer.

Sembla mentida i de broma que, precisament, el que entendríem potser com un possible “neures”, sigui el que faci un exercici de no deixar passar la vida i prou. I parlo de coses senzilles com recordar-nos qui estimem, dir bon dia, bona nit, fer abraçades i petons. Fer festes com poden ser una peli i una pizza cada dijous i també dinar una paella a prop del mar, nedar, parlar, escoltar i sentir. Poder oferir un entrepà a qui el necessita molt més que jo o treballar del que un vol, atansar el tiquet de la zona blava perquè l’aprofiti qui aparca quan tu marxes... Tenir clar on van a parar els diners que ens roba la companyia elèctrica i decidir si hi seguim o no, pensar què provoca el fum del nostre cotxe, la merda del gos que no recollim, la no trucada a Mossos dels crits del pis del veí o fer xin-xin cada dia quan sopes a una hora decent i plegats amb els teus. I, per descomptat, aprendre a dir que no estem bé quan no estem bé, aprendre a prendre partit bàsicament de la vida.

Valorar que tot el que fem, però també el que no fem, ja que té conseqüències. Les conseqüències de dir a una companya de feina que que bé fa la seva feina o dir a l’altre company de feina que li queda molt bé aquella camisa nova. Sembla que no es poden dir aquestes coses. Algú molt amargat i sonat devia ser el creador dels codis del que es pot dir i no es pot dir per fer-nos feliços de manera diària i en petites i fantàstiques dosis.

No negaré que em miro amb certa enveja aquells que per dinàmica pròpia, i també potser laboral, viuen al marge d’inquietuds terrenals però menys banals. Que se’n van a dormir mentre plou sense pensar que algú busca un caixer on aixoplugar-se o sense pensar el que suposa agafar una màquina com un cotxe diàriament. Què deu sentir aquella àvia que mira, soleta, per la finestra 20 hores al dia, o amb qui passaran els dies d’estiu aquells quatre germans mentre els pares treballen bona part del dia i nit i sense casal d’estiu. O aquell nen de tres anys que només sortir de l’escola rep una bona esbroncada diària, o aquella parella que porten 15 anys junts però fa 13 anys que no es plantegen si volen estar-ho. Aquestes són petites píndoles, però si hi pensem tenim exemples grandiosos (precisos i terribles al costat de casa) que cal saber-los gestionar perquè si no, la permanència de realitat dins teu se’t menja viva i, per tant, es perdria, doncs, l’objectiu de viure.

A la vegada, però, em fa molta pena veure gent que senzillament es mou pel món esperant que li diguin què fer, esperant que caigui algú del cel a fer-la feliç, esperant, esperant i responsabilitzant que la vida passi i, com tots, es mori. Buscant excuses i creant, així, boles tràgiques de temors evitables. Aquella gent, també queixosa, però que no fa absolutament res per aquest món nostre. Ni tan sols per ells mateixos es regalen això de viure. Bultos humans amb cors que bateguen com els hi han dit que han de bategar, quiets a la cadira, que dipositen alguna cosa que no arriba ni a esperança, d’aigualit que és.

Em costa d’entendre qui es conforma amb com són les coses, encara que no els agradin o no arribin ni a saber si no els agrada, perquè no s’ho plantegen. Això no vol dir que no calgui fer coses que no ens agraden, però fer-les amb consciència. Saber què t’agrada i què no sembla que hauria de ser un bàsic quan anem fent això de viure.

I és que ens falta consciència de comunitat, de tribu, de grup. I també pròpia. En aquest món nostre repartiria sacsejades a tort i a dret, però no hi tinc cap dret. No és una qüestió de ser, o voler ser, la millor persona del món, com una mena de verge consagrada. No va de ser el top ten dels íntegres. Senzillament considero que és bàsic fer l’exercici diari de viure el que un viu i que ens serveixi per a alguna cosa la nostra estada a la Terra.

Fem actes diaris per viure i estar vius. I, si podem, fem-ho a través de l’humor, de l’alegria i personalment el mal humor (que el tinc). I quan cal també de la ràbia (que no sé quina mania tenim en guardar-la en un calaix, cortxolis). I també queixem-nos! Que la vida provoca coses!

Fa mandrota i demana valentia aturar-se a pensar enfora i endins. Però quan t’hi poses, tot i la incomoditat de moltes respostes, al tanto amb l’obvietat: viurem mentre estiguem vius.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Petona Bcn
1.

Bravissima @ccmariona!!! Reflexions de PURA VIDA!!!

  • 1
  • 0

Comenta aquest article