Vaga s'escriu en femení

Recordo, entre tristesa i neguit, com els dies anteriors al 8-M es va generar un debat sobre què havien de fer els homes aquell dia de protesta feminista. Havien de fer vaga? Com havien de donar suport a la causa? Què podien fer per “ajudar” (igual que “ajuden” a fer les feines de casa) a les dones en aquell dia de protesta? Havien d’anar a la manifestació? Aquestes preguntes amaguen més del que sembla a primera vista. Per mi, és una clara evidència de la desorientació de la societat masculina quan el sistema patriarcal es qüestiona durant unes hores, 24 per ser exactes!

En primer lloc, la vaga. És evident que tots els treballadors, homes i dones, tenen el dret fonamental de participar de la vaga, tal com recull la santíssima Constitució. Vol dir això que l’objectiu final de la vaga del 8 de març sigui aquest? Rotundament no. Tal com demanava la comissió 8-M, es convocava a les dones a fer una parada per evidenciar les tasques i espais que queden descoberts si aquestes se’n desvinculen. Per tant, la vaga de cures, de consum, educativa i laboral tenia un objectiu clar, un objectiu que no s’aconseguia si els homes també la secundaven. Així i tot, totes hem sentit l’home de torn declarant, en altres paraules: “Jo com que sóc més feminista que ningú faig vaga el 8 de març i així demostro com n’estic d’implicat”. Doncs noi, sento dir-te que no has entès res.

El que necessitem és que tu, home, no només segueixis fent vida normal, sinó que assumeixis les feines que queden desateses a causa de la vaga feminista. No et necessitem al carrer sinó pencant als llocs on nosaltres penquem cada dia. Cobreix-nos del tot aquest dia. És només un dia en tot l’any. El nostre dia. No demanem tant.

Amb aquest objectiu es van crear a diferents ciutats, com Barcelona, Madrid o Bilbao, el que es van anomenar “Punts de cures”, llocs habilitats perquè els homes poguessin assistir-hi i així ocupar-se d’aquestes tasques en comunitat, ajudant-se entre ells, no fos cas que no se’n sortissin sols. Em sembla increïble haver de muntar una infraestructura per donar suport a unes tasques que les dones fan a diari i sense ajut, però això seria tema per un altre article. Si aquests punts van servir perquè algunes dones poguessin parar, benvinguts siguin.

I què passa amb la manifestació? Hi han d’assistir? Contesto amb una altra pregunta: us imagineu que a la manifestació de l’1 de maig hi assistís la patronal? Oi que no? Doncs això. No s’ha de perdre mai de vista que fins i tot l’home més conscienciat, polititzat i militant segueix formant part del col·lectiu opressor. Pot entendre la nostra lluita, empatitzar amb el patiment femení, compartir la ideologia del moviment però en cap cas podrà sentir com se sent una dona. Dic sentir perquè no es tracta de comprendre, d’això en són absolutament capaços, sinó d’alguna cosa més profunda, més visceral i primitiva, més de l’amígdala que del còrtex prefrontal. Allò que sent un animal humiliat, reprimit i atonyinat durant segles.

Sé que molts penseu que exagero. Sé que molts homes, i fins i tot dones, opineu que no ens en sortirem si no ho fem tot tots junts, que el feminisme ha de ser inclusiu, etc. Però crec sincerament que això és un error i que es corre el risc de pecar de naïf. Per enderrocar un sistema de segles, per fer l’autèntica revolució, cal que no cedim ni un pam del terreny a qui ha tingut i encara té la paella pel mànec. No estic dient que l’home sigui l’enemic, per desgràcia el que hem d’enderrocar és molt més que “els homes”, és un sistema sencer. Però sí que ells són qui estan en la posició de poder, qui gaudeixen de privilegis i qui treuen, a vegades conscient i a vegades inconscientment, les urpes per mantenir aquesta situació. Se senten en el dret de fer-ho, un dret avalat per milers d’anys d’història. Per ells, igual que per nosaltres, es tracta d’una qüestió visceral que s’engega per automatisme.

Estic, per tant, foragitant l’home de la lluita? En cap cas, al contrari. Animo a tots ells a continuar (o en molts casos, a començar) treballant per construir una societat feminista. Cal aniquilar creences. Cal desconstruir vells models per construir noves masculinitats. Cal repensar tot un règim injustament decantat a favor seu. Cal ser capaços de renunciar al seu estatus privilegiat. En definitiva, cal que posin en dubte absolutament tot i aniquilin un sistema que els ha facilitat molt la vida, per tant, cal que tirin pedres al seu taulat. No és una broma. No és fàcil. És una feinada. Perdoneu, però anar a la manifestació hauria de ser l'última de les prioritats. És per això que la presència dels homes a la manifestació m’enutja i em sembla hipòcrita, tenint en compte que hi ha tant per fer per part seva. Podrien aprofitar aquestes hores per anar avançant feina, crear espais de debat on tractar aquests temes mentre es fan càrrec de les cures. Això sí, suposa renunciar a penjar a l’Instagram la foto de rigor al mig de la marea violeta amb un peu de foto d’allò més reivindicatiu.

Voleu contribuir? Feu un pas al costat i deixeu-nos passar. La comunitat femenina és capaç de liderar i vertebrar, no sols una manifestació, sinó tot el moviment feminista. No patiu, ens en sortirem sense cap home a les nostres files. O és que hi ha algú que ho dubta? (El paternalisme de gènere ja treu el cap com una eruga fastigosa).

Personalment, encara hi ha un motiu més que fa que declini l’opció d’una manifestació mixta. Més que una opinió, és un sentiment: el fet d’aconseguir un lloc i un moment només nostre. Milers de dones caminant juntes per un objectiu en comú, unides per una corda invisible i irrompible. Això ens fa fortes, això ens fa poderoses i, a mi, em transmet una tranquil·litat difícil d’explicar. No estic sola en això i veure-ho, notar-ho, sentir-ho, m’omple de pau. Som fortes, som lliures i estem unides per reapropiar-nos de l’espai públic del qual hem estat excloses durant anys. Si pensem en espais, simbòlics o físics, exclusivament masculins, els exemples ens surten a milions, però... I al contrari? Se’ns han negat sistemàticament al llarg de la història i és hora de reclamar-los. Els necessitem. Ens els mereixem. Ni que sigui una vegada a l’any.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article