Cada cop que algú parla de fer una diagnosi, mor una fada

Disculpeu l’apropiació de la frase que Peter Pan li diu a Wendy, però en certa manera és així. Hi ha alguna cosa que mor (potser seria més adequat dir que “no neix”) quan algú parla de fer una diagnosi com a fase prèvia al disseny d’un projecte.

Emprem el concepte mèdic de diagnòstic per necessitat de construir (o potser de representar) un lloc de saber. Un lloc de coneixement científic que ens doni certa garantia i seguretat. Una posició estable. La seguretat que dona la bata blanca, la distància professional, les dades, l’objectivitat. Un diagnòstic implica el coneixement d’un problema, per tal de ser capaços de proposar una solució.

Ara bé, això de l’educació no va de resoldre problemes, sinó de formular-se preguntes, i mirar de construir respostes. Sabent que, tal com ens recorda Philippe Meirieu a Frankenstein Educador, el més probable és que en educació les coses no surtin bé. Perquè la nostra tasca és inventar contextos, dispositius, artefactes, que facin ressonància amb l’altre i la cultura en sentit ampli. Que facilitin (tal com també ens explica Meirieu a La opción de educar) la connexió entre allò particular de cadascú amb allò universal de l’època.

Però la tasca educativa vertadera no la fem mai nosaltres, sinó l’altre, que decideix (o no) vincular-se. I això sempre serà un enigma.

Els enigmes són un pas de dansa. Possiblement comencen com un malestar, una cosa que no ens sona bé, que ens genera incomoditat, o fins i tot que ens ofusca. Els malestars poden prendre el camí del problema-solució. Hom creu que ja sap què és el que passa, i cerca una solució. I sovint en troba (l’oferta de solucions és molt alta, actualment) i durant un breu període de temps sembla que la cosa funciona. Si més no, el malestar (del professional) s’ha calmat.

Ben diferent és quan fem el següent pas de dansa i davant el malestar ens diem “no sé què passa”. El poder del no saber és immens perquè, si les solucions fan la funció de tancar, el no saber ens obre a múltiples possibilitats insospitades. Davant del no saber sorgeix l’enigma, ens mostra un límit al nostre coneixement, ens obliga a pensar sobre què podem saber, i sobre què cal renunciar, perquè els enigmes no es poden atacar frontalment, s’han de vorejar. I segueix la dansa, i l’enigma floreix en forma de preguntes. Si hi ha preguntes, hi ha vida. Les preguntes són l’aliment del desig, ens travessen, ens impulsen, ens maregen, ens sufoquen… I ens fan iniciar una recerca, un camí de pensament. La recerca ens manté oberts a connectar amb els malestars, els no sabers, els enigmes i les preguntes. Ens podem considerar realment afortunats quan podem ballar aquesta dansa en companyia. No hi ha tresor més gran que ballar-la amb el teu equip.

Aquest moviment continu és el que ens porta a pensar els projectes educatius com a projectes de recerca-acció. Un anar i tornar que no es pot separar. L’acció ens porta a pensar-nos i pensant modifiquem l’acció.

L’acte educatiu, com molt bé ens explica Violeta Núñez, és un acte impredictible orientat a un futur incalculable. És per aquesta raó que la nostra professió té més a veure amb la mineria que amb la medicina. Té més a veure amb foradar, tastar, obrir túnels, excavar i enfangar-se, que amb la pulcritud de laboratori. No ens calen diagnosis sinó prospeccions. Per a trobar tresors, per a saber llegir oportunitats en el territori i la gent que l’habita.

I si bé no ens calen diagnosis, sí que ens cal el coneixement de les dades i les anàlisis socioeconòmiques i demogràfiques. Necessitem poder-nos fer preguntes de recerca. Bones preguntes de recerca. I això passa també per començar a intuir els estrats estructurals que hi ha en un context territorial. Però amb la prudència de no saber realment res sobre les vivències i les construccions de sentit de les persones que l’habiten.

La prospecció, a diferència de la diagnosi, no és una fase prèvia a la planificació. La prospecció no s’atura mai. Sempre estem en fase de prospecció. Sempre atents a descobrir oportunitats que facin ressonància.