Combat i comunitat gitana: inclusió, integració?

L’11 de setembre del 2005, mentre l’avinguda de la Meridiana de Barcelona s’omplia de centenars de milers de persones per reclamar en diversos trams democràcia, sostenibilitat, diversitat, equilibri territorial, educació i innovació, entre altres polítiques a assolir a la nova República Catalana, es reunia en un ambient completament diferent el comitè directiu internacional de la dècada d’integració del Poble Gitano. La dècada havia estat un programa molt ambiciós de les institucions europees per fer front a la persistent marginació i desconeixement en polítiques publiques del poble gitano.

La 28a reunió final a Sarajevo va recopilar les estratègies utilitzades fins al moment i que han fracassat estrepitosament, amb ple coneixement de les administracions publiques. Les estratègies focals en habitatge, salut, treball i educació només han tingut un impacte relatiu, especialment en el camp de l’educació (cal fer menció al fons per l’educació gitana, Roma Education Fund, que ha ajudat a milers de gitanos formar-se). Romania i Espanya, dos dels països amb més població gitana ni tan sols van enviar representants.

El desànim de la reunió s’ha anat traslladant a les reunions successives a Brussel·les. No s’observa cap millora qualitativa en la situació del poble gitano i menys després de la crisi i l’austeritat, que han retallat fins a la mínima expressió els fons destinats a les polítiques publiques que tracten amb les persones gitanes. En situacions de desinversió social les primeres víctimes han estat les comunitats gitanes arreu del continent. A Sarajevo ja es van presentar diverses alertes, la més oficial l’Índex d’Inclusió Gitana (Roma Inclusion Index), que detectava fins i tot un cert retrocés respecte a la situació del 2004.

I ara, gairebé quatre anys després, on som? Doncs amb l’antigitanisme més rampant des de la Segona Guerra Mundial, amb morts i atacs gairebé setmanals arreu d’Europa. Amb un nul interès institucional de combatre l’antigitanisme, en alguns casos, com a Hongria, Eslovàquia, Bulgària, Itàlia, amb ministres fent declaracions obertament racistes.

Però també amb un activisme cada dia més actiu, liderat per noves generacions formades, en alguns casos, pels fons destinats a combatre l’exclusió, que visibilitzen el combat contra la integració obligatòria, reivindiquen la romipen (la gitanitat) com a element positiu i treballen temes completament oblidats per les polítiques blanques i paies: la dona gitana, les comunitats LGTBI, la participació política i la construcció de la identitat en moments de replegament identitari.

Els que hem estat a les reunions de Brussel·les, però també a les conferències de gitanes feministes, tenim esperança. No en Brussel·les, per desgràcia, sinó en les nostres germanes. I sabem que s’acosta el dia que centenars de milers de persones també ens aplegarem als carrers per reclamar sostenibilitat, equitat, innovació i poder gitano. Reclamant a les administracions el que és nostre com a ciutadania i visibilitzant-nos com el que som: un poble orgullós del seu passat i avançant amb futur.