Famílies d’acollida o quan l’amor és més fort que el vincle de sang

Mar Barberà Heras  @mbarberaheras 
Silvia Rodríguez Gómez  @socialpuntcat 

Es pot estimar un infant quan saps que després marxarà? A Catalunya hi ha 727 famílies acollidores que ho fan. Aquests pares i mares acullen 887 infants tutelats per la Direcció d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA). El Luca Tancredi i la Dolors Fabrés acullen una nena de sis i un nen de deu anys, respectivament i, junt amb les seves parelles, són dues d'aquestes 727 famílies. Estimen “incondicionalment” aquests infants i tenen clar que, si tiressin enrere, ho tornarien a fer.

“Tu ets l'eina per a l’infant. Ell és qui necessita un família. T'has de centrar en el fet que tu et poses a la disponibilitat de l'infant i no al revés. És important entendre aquest punt”, destaca Luca Tancredi Barone. El Luca i el seu marit, Fran Fajardo, volien ser pares. I va arribar la Clara (nom fictici), la seva filla d'acollida de sis anys i mig. Evidentment, no va arribar d’avui per demà. El Luca i el Fran van dirigir-se a l'Associació FLG, de famílies LGTBI i allà van conèixer l’opció d'acollir un infant. A partir d’aquest moment, l’Institut Català d'Acollida i Adopció (ICCA) realitza les valoracions i busca les compatibilitats d’infants i pares i mares acollidors per aconseguir el millor encaix possible.

Aquest dimecres el Luca i la seva filla han arribat, atrafegats dalt de la seva bicicleta, al local on la nena fa, un cop per setmana, un acompanyament emocional. La velocitat dels horaris no els deixen aturar ni mig segon. Ni al pare ni a la filla. La nena es dirigeix al pare amb un italià impolut, l'idioma del Luca, que, a la vegada, parla un català també impolut. Entren al local i el rellotge es torna a aturar un moment en aquest carrer mig assolellat del barri de Navas de Barcelona.

Al cap d'uns minuts el Luca torna a sortir i seu, ara sí, tranquil a la taula de la terrassa on ens hem citat. Aquest acompanyament emocional, com reconeix el Luca, és molt útil. ”El cas de la meva filla pot semblar més fàcil perquè no hi ha hagut cap situació traumàtica. Ella ha estat sempre en un entorn molt protegit i tranquil".

La idea és que tu acompanyes el nen o la nena el temps que necessiti. Per tant, ningú te'l pren.

Un entorn que la Clara va viure des de ben petita quan es va separar de la seva mare biològica perquè, en aquell moment, ara fa sis anys, la dona no se'n podia fer càrrec. Ara, però, la Clara té relació asidua amb la família biològica. "Una relació molt bona i estable".

La Clara, doncs, té una xarxa afectiva consistent. "Amb això, un pensa que tot és tranquil, però no deixa de ser una situació fora del comú", explica el Luca, que reconeix que “és una situació amb la qual la nena ha de fer les paus i encara no les ha fet”. “A la Clara hi ha alguna peça que encara no li encaixa del tot, té dubtes i preguntes”, admet.

La serenitat ha fet fora l’atabalament que portava el Luca quan ha arribat i s’ha apoderat de la seva narració. Ara, la pregunta és quasi obligada:

–No es fa difícil acollir un infant, estimar-lo i saber que, tard o d'hora marxarà?

Aquest no és el plantejament correcte. La idea és que tu acompanyes el nen o la nena el temps que necessiti. Per tant, ningú te'l pren, sinó que s'ha de valorar si l'infant ja està a punt o no per tornar amb la família biològica.

Realment, com assegura el Luca, això no passa gaire sovint, fet que, en realitat, suposa un problema perquè vol dir que no s'està fent prou per ajudar les persones amb dificultats a sortir-se'n.

Recorda les pors dels inicis, el poc temps d’adaptació que van tenir, però a la vegada rememora el primer temps com una “lluna de mel”

Tot i que en algun moment pugui passar això, Barone explica que el canvi no és d'un dia per l'altre. Al contrari, és un procés llarg que pot durar uns mesos, fins i tot, anys. Tothom s'ha de preparar: pares d'acollida, pares biològics, el mateix infant. "Si això passa, vol dir que l'infant està preparat per tornar amb la família. A més, com a pare d'acollida no perdràs mai el vincle que tens amb aquest infant que ha estat tan important per a tu”, destaca Barone.

La Dolors Fabrés, qui amb la Visitación Díez i el seu fill d’acollida Pau (nom fictici) formen una altra família acollidora, opina molt semblant al Luca. “El comentari que tothom et fa és: ‘I si us el prenen?’. Però, si en un moment donat la mare del Pau està bé com perquè el pugui cuidar, en realitat serà bo per a ell. El vincle ja està creat i el continuarem tenint, i això sempre li diem: ‘Sempre estarem amb tu’, i es queda molt més tranquil”, explica la Dolors.

El Pau, que ara té deu anys, va arribar fa quatre a la llar d’aquesta parella, i des de llavors tot ha estat molt més senzill del que es pensaven. “Ell ho ha fet tot molt fàcil”, admet la Dolors. Recorda les pors dels inicis, el poc temps d’adaptació que van tenir mentre es coneixien, però a la vegada rememora el primer temps com una “lluna de mel”: el Pau no volia fallar en res. “Era el nen ideal… Després ja es va relaxar més”, diu rient.

“L’obsessió pel biologisme és molt dolenta”

Com en qualsevol criança, els pares i mares d’acollida tenen una sèrie d’obligacions amb els seus fills. L’acompanyament, segons Luca, és una d’aquestes. “Has d’acompanyar el teu fill o filla tot el temps que sigui necessari perquè pugui fer la seva vida. Malauradament, a vegades no ets conscient del què implica el fet d’acompanyar”. Luca explica que els progenitors, inconscientment, cauen en comportaments possessius: “Els nens i les nenes són propietat dels pares. I no, els fills són d’ells mateixos”, explica.

Per a Barone, que és periodista científic, això del cognom, la sang, l'ADN,… “és una mania!”, s’exclama. I encara reflexiona: “Aquesta obsessió pel biologisme és molt dolenta”. A vegades, explica Barone, molta gent que no sap que la Clara no és filla biològica seva, li ha dit que s’assemblen: “Qui s'aixeca cada nit quan la nena té un problema? La meva filla parla italià, li he ensenyat jo. Quina marca més forta li pot deixar un pare a la seva filla? Necessito l'ADN per fer això? Necessito que porti els meus cognoms? No”, afirma rotund.

“Qui s'aixeca cada nit quan la nena té un problema? La meva filla parla italià, li he ensenyat jo. Quina marca més forta li pot deixar un pare a la seva filla?”

Segons Barone, ser pare d’acollida et fa veure, doncs, que la biologia “té un paper relatiu a la vida de les persones perquè el que importa és la criança”. “L'amor i no el vincle de sang. Et fixes amb les coses des d’una altra perspectiva. En allò que vol dir realment ser pare. Penso que és un exercici interessant de fer”, destaca.

La Dolors també creu que és important no deixar de banda els orígens dels fills d’acollida, no trencar amb el passat i poder parlar molt de les situacions que hagin viscut abans d’arribar a casa. “Renunciar-hi no seria bo”, apunta. “Per al Pau, la figura de la seva mare biològica és molt present, parla molt d’ella”. A vegades, però, la ràbia també s’apodera del nen per les situacions que ha viscut en el passat. En aquell moment, la família d’acollida ha de saber com acompanyar les emocions de l’infant. “L’ajudes a reconduir i canalitzar, i també cal explicar-li que no és ell el que s’ha equivocat, sinó els adults”.     

Interaccions: una criança entre moltes persones

Luca explica que, quan un és pare d'acollida, té “moltíssimes interaccions amb moltíssima gent”. “Vas a la psicòloga, parles amb la DGAIA… I has de donar i rebre contínuament feedback. És a dir, has de ser sempre conscient que hi ha molta gent implicada. Més gent de la que normalment s'implica en la criança de fills biològics”, assenyala. Una d’aquestes interaccions, ells i els altres pares i mares la fan amb l’Associació de Famílies Acollidores de Barcelona (AFABAR) on Barone forma part de la junta directiva.

El Fran i el Luca mantenen un ritme de comunicació freqüent amb la família biològica de la Clara. “S'han de gestionar emocions i situacions. És una criança entre moltes persones”.

La por que la família biològica pugui “alterar” la relació amb l’infant és present. De fet, segons apunta la Dolors, és un dels factors que més atemoreix les famílies que volen acollir. “Crec que el tema de la família biològica s’ha de tractar amb tota la naturalitat del món, i cal tenir-la present, i no ficar-s’hi massa, sinó acompanyar a l’infant en tot moment”, diu. “Les visites era quelcom que ens feia molta por, però quan veus que a ell li senten bé, ja està. Hem intentat normalitzar-ho i ell veu que no hi ha conflicte i està relaxat” expressa la Dolors. 

“Crec que el tema de la família biològica s’ha de tractar amb tota la naturalitat del món, i cal tenir-la present”

–Ho tornarieu a fer, Luca?

–Sí. La relació i l'amor que tinc cap a la meva filla no es pot explicar amb paraules. Diguéssim que és un enamorament en el sentit més pur. Descobreixes una part de tu que no sabies que existia. Ella és una persona que et necessita. És un amor que res pot trencar. És una sensació que fins i tot podria dir que fa una mica de por perquè jo sé que podria fer qualsevol cosa per ella. Abans de ser pare, això, ni t'ho planteges”.

Per a la Dolors, el més important que cal saber abans de prendre la decisió de ser família acollidora és tenir el convenciment que seràs capaç d’estimar aquesta persona sigui com sigui o passi el que passi. “El que fa falta per acollir és un amor incondicional per aquest infant”, assegura.