Marxar per no fugir de tu mateix

Centenars de milers de persones LGTBI fugen dels països d'origen perseguits per l'orientació sexual o la identitat de gènere

Demanar asil per aquest motiu és un dret que no sempre es compleix

Podria semblar una distopia, però la persecució, l’empresonament o fins i tot les condemnes a penes de mort de les persones LGTBI són una realitat a molts països del món. Concretament, segons les últimes dades de l’Associació Internacional de Lesbianes, Gais, Bisexuals, Trans i Intersexuals (ILGA), amb data de març del 2019, encara hi ha 70 països que prohibeixen les relacions homosexuals. A 13 països, aquestes relacions es castiguen amb la pena de mort.

Però a banda, a molts altres països que no formen part d’aquesta llista “negra”, l’orientació sexual i la identitat de gènere estan durament penalitzades socialment i desemparades per l’Estat, i la persecució, la criminalització i l’estigmatització de les persones LGTBI és una constant en el seu dia a dia.

Justament per deixar enrere aquesta persecució i estigma, centenars de milers de persones LGTBI decideixen abandonar dels seus països, marxar per no fugir de si mateixos i, finalment, i en molts casos, deixar de viure en risc per estimar a qui la societat considera que no has d’estimar, o per ser el que realment et sents, encara que al néixer t’assignessin un altre sexe.

Moltes d’aquestes persones trien Catalunya, i concretament Barcelona, per refer la seva vida lluny de la por constant i el rebuig social que patien. Molts saben que la persecució que han rebut els empara per demanar protecció internacional a l’Estat espanyol. D’altres no, però al contactar amb persones que han passat per situacions semblants i organitzacions d’ajuda a les persones refugiades s’assabenten que poden sol·licitar asil per haver patit discriminació severa, agressions i persecució per la seva orientació sexual i de gènere. Una sol·licitud que no sempre acaba en una bona notícia.

L’Estat espanyol té pendents de resolució més de 100.000 sol·licituds de dret d’asil

Ara mateix, segons l’últim informe de CEAR que va fer públic fa només una setmana la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), l’Estat espanyol té pendents de resolució més de 100.000 sol·licituds de dret d’asil. A Catalunya, en el que portem d’any, més de 6.000 persones han demanat l’estatus de refugiat, una xifra que batrà “records”, segons apunta l’entitat, ja que en tot el 2018 van ser 8.000 les sol·licituds presentades al territori català. Però l’Estat espanyol està duent a terme una política d’asil restrictiva, tal i com denuncia aquesta organització: només s’acaben acceptant una de cada quatre demandes d’asil.

No hi ha un registre específic que indiqui quantes d’aquestes persones que demanen refugi ho fan per la seva orientació sexual o identitat de gènere, però sí que en el moment de formalitzar la sol·licitud i sobretot en l’entrevista que Estrangeria fa als demandants d’asil i que determina si s’accepta la seva condició de refugiat, la persecució per motius d’orientació sexual es té en compte, encara que no és un salconduit directe cap a la protecció d’aquestes persones per part de l’Estat.

Aquest tràngol, el d’explicar davant persones desconegudes per què vas fugir del teu país, es viu amb un cert temor. Segons Rodrigo Araneda, president d’Acathi, una associació barcelonina que dona suport a persones migrades i refugiades LGTBI, molta gent que sol·licita asil “no té la seguretat de voler dir que és gai, lesbiana o transsexual”. “Tenen vergonya també d’explicar el que han patit, però és molt necessari que entenguin per què és important dir-ho, i que hagi algú que l’acompanyi en el procés”. De fet, aquesta és una de les prioritats per aquesta entitat, que a banda d’assessorar legal i tècnicament a persones LGTBI que sol·liciten asil, també les ofereixen espais de trobada i oci, on es sentin “acollits emocionalment”.

Rodrigo Araneda, president d’Acathi | Silvia Rodríguez

Araneda assegura que de vegades els serveis estatals que han de validar la condició de refugiat “tenen recels” pensant que les persones LGTBI poden “mentir o utilitzar la seva condició per aconseguir l’asil”. “Acompanyem a les persones per reestructurar la seva història i entendre com funciona el procés, però tot i així pot ser no funciona bé, i s’han de fer al·legacions. El Govern és molt restrictiu en l’aplicació del dret d’asil”, assevera. “Moltes persones es senten violentades, perquè a banda de l’entrevista, es van demorant molt les cites i tenen la sensació que estan a l’espera de quelcom que no saben si els funcionarà”.

En aquesta línia opina la Pili Rodríguez, advocada especialitzada en asil i refugi, qui assegura que les dificultats principals que es troben els professionals a nivell legal és l’entrevista amb Estrangeria. “Has de demostrar que la persona té aquesta orientació sexual, i si en el seu país d’origen ha tingut una vida pública o no, si ha estat activista, però és difícil provar-ho”, apunta. “Qui valora tot el cas només rep l’expedient per escrit a l’oficina d’asil i refugi i no coneix en persona al sol·licitant”, agrega. A més a més, diu Rodríguez, qui té competència per realitzar les entrevistes és l’oficina d’Estrangeria del Passeig Sant Joan, però donada la situació de saturació i col·lapse, aquesta prova s’està realitzant també a la Policia Nacional, i segons comenta l’advocada, hi ha “molta diferència quan l’entrevista la fa un funcionari especialista en asil i refugi, o policies que no estan formats”.

Rodrigo Araneda, president d'Acathi: “Destinem a les persones que necessiten protecció internacional situacions de molta vulnerabilitat”

A banda de la duresa del procés, el president d’Acathi també destaca que han d’atendre la vulnerabilitat social de moltes de les persones refugiades que atenen a l’entitat: situacions precàries econòmicament, manca d’habitatge, problemes per aconseguir treball... “Molts cops no sabem quina resposta donar, perquè qui té els recursos no dona resposta. Busquem solucions a través de xarxes internes, però és insuficient. Això també és maltractament. Destinem a les persones que necessiten protecció internacional situacions de molta vulnerabilitat, vivint al carrer o a cases ocupades”, lamenta.

Refer-se del passat

Mentre que l’administració decideix si protegeix o no a les persones LGTBI que han patit abusos i persecucions, una decisió que pot trigar entre tres i quatre anys, la seva vida comença a refer-se. Caminar pel carrer de la mà de la seva parella o besar-se sense rebre insults, mostrar-se tal com són i sentir pau amb sí mateixos són alguns dels aspectes que destaquen de la seva nova etapa a Barcelona, després d’anys d’amagar la seva condició sexual o de viure en risc permanent pel fet de manifestar-la. Així es sent l’Alexis, un noi gai de 21 anys del Perú, des de que va arribar al febrer a Barcelona. “Aquí em sento molt tranquil, no sento que estigui en risc, tinc molta pau interna i la tranquil·litat i la pau no tenen preu, puc caminar amb harmonia, sense rebre insults ni humiliacions”.

L’Alexis recorda la seva infantesa i adolescència com un malson. Per la seva orientació sexual, va sofrir assetjament escolar molt sever, l’atacaven i insultaven. “Va ser el pitjor que he viscut, només de recordar-ho em remou per dins”. Al seu país no hi han lleis que protegeixen a les persones LGTBI, i socialment, pateixen molta discriminació. L’Alexis va viure com a punt d’inflexió una agressió molt dura que van sofrir ell i un amic seu. Un dia, en una discoteca, van començar a parlar amb dos nois. Amb to amistós els van convidar a seguir la festa a un altre lloc. Van pujar a un cotxe, i van beure el que semblava un refresc. Però als pocs minuts van trobar-se indisposats i van adonar-se que els havien drogat. Sota els efectes de les substàncies químiques, van ser humiliats, agredits i robats.

Ell va aconseguir després d’hores baixar del cotxe i tornar com va poder a casa seva. El seu company va estar moltes hores desaparegut i quan va tornar al seu barri, venia sense roba, ni calçat, i ple d’esgarrapades i blaus. “Vaig anar a denunciar-ho i la Policia va refusar el meu testimoni, no van voler acceptar la meva denúncia, perquè només et fan cas si estàs ferit greu o apunyalat. A Perú no hi ha cap llei que ens empari ni ens doni suport”, diu. Llavors, el jove va entrar en una depressió i no volia sortir de casa. “Vaig anar a teràpia, prenia pastilles antidepressives. Em sentia molt malament, no volia fer res. Vaig pensar en acabar amb la meva vida”. Uns amics seus que vivien a Madrid el van animar a traslladar-se a Espanya i demanar protecció internacional per tot el que havia patit. A l’octubre farà l’entrevista, i espera poder refer la seva vida aquí, en pau.

L’Alexis recorda la seva infantessa i adolescència com un malson: per la seva orientació sexual, va sofrir assetjament escolar molt sever

Fa tres mesos també que va arribar a terres catalanes la Majandra, una advocada transsexual de l’Amazònia peruana. Des de jove va participar en diferents moviments en defensa dels drets LGTBI. Al seu país, va ser testimoni de la violència organitzada del grup Moviment Revolucionari Tupac Amaru (MRTA) contra les minories sexuals a la selva peruana. Segons el Moviment Homosexual de Lima, fins a 500 persones homosexuals i trans van morir a mans del MRTA i Sendero Luminoso. A Tarapoto, la ciutat de la Majandra, el MRTA va assassinar al 1989 a vuit transsexuals en un bar. Ella va ser testimoni d’aquesta violència sistemàtica contra el col·lectiu i va declarar contra els líders terroristes. Però ho va fer sense cap tipus de protecció per part de l’Estat, fet pel qual al poc temps van començar a amenaçar-la. Al febrer del 2019 va agafar un avió i va marxar. “Vaig haver de fugir, amagar-me. No vull estar al meu país, no vull morir”, admet amb cruesa la Majandra durant un simposi internacional de refugiats LGTBI, on va exposar el seu testimoni. En total, des de 2008 s’han reportat 2.343 assassinats de persones trans a 65 països del món: 1.834 Centreamèrica i Amèrica del Sud; 165 a Amèrica del Nord; 13 Àfrica; 117 a Europa; 208 a Àsia; 6 a Oceania.

El mapa de la persecució LGTBI és molt extens. A l’altra banda del món, al Kirguizistan, l’Artem Reshetnikov també reporta agressions i vulneració greu de drets. Ell ha estat vinculat a l’activisme LGTBI des de jove, i va treballar durant cinc anys en una organització en defensa del col·lectiu, on va centrar-se en la seguretat digital. La informació personal que passava per les seves mans i que ell havia de protegir era molta. “La policia i el meu govern ho sabien. I per a ells, aquesta informació és realment important perquè així poden controlar les persones amb xantatge i extorsió”. La situació va derivar en persecució i l’Artem i el seu company van ser agredits vàries vegades per policies. “Després de l’últim incident vaig decidir sortir del país. Jo i el meu marit vam tramitar un visat espanyol i vam arribar a Barcelona fa dos anys”.

Aquestes agressions, que estan totalment fora de la llei, perquè les relacions homosexuals es van despenalitzar al 1992 al seu país, s’estan multiplicant en aquests últims anys ja que com explica l’Artem, ara mateix al Kirguizistan s’està tramitant una llei que vol castigar el dret d’expressió de les persones LGTBI. “Es tracta d’una còpia de la llei russa que prohibeix qualsevol informació sobre l’homosexualitat a l’espai públic. Significa que totes les organitzacions o persones que defensen la comunitat LGTBI a l’espai públic seran il·legals, i els debats sobre la llei als mitjans de comunicació han provocat un augment de l'homofòbia i la violència contra la comunitat”, afirma l’home.

L’Artem, que espera resposta de la seva petició d’asil mentre acaba un màster en Intel·ligència Artificial a la UAB, recorda la “calma i seguretat” que va sentir en arribar a Barcelona. “Ja no he de controlar-me, puc besar al meu marit i tocar-lo, puc ser jo mateix. És una sensació increïble que és molt més forta que felicitat”.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article