L'esclavitud del segle XXI té nom de dona

La majoria de les persones que han estat víctimes de tràfic d'éssers humans són dones que han patit explotació sexual. A Catalunya, diverses entitats les ajuden a reconstruir la seva vida


La Marina (nom fictici) va arribar fa un any a Barcelona. Va anar directament a la policia i va demanar protecció internacional. Estava fugint d'una xarxa d'explotació sexual en la qual va caure enganyada pel seu propi company, qui li havia promès una bona feina com a cambrera a Alemanya. Després d'un any, va decidir fugir, sota amenaces, violència física i por.

Ara, la Marina està reconstruint la seva vida gràcies a l'ajuda del SicarCat, un programa d'atenció integral a víctimes de tràfic d'éssers humans gestionat per Adoratrius, una entitat religiosa sense ànim de lucre. La Marina viu a un pis assistit per aquesta organització. Les seves treballadores socials, psicòlogues i juristes l'ajuden a refer una vida que durant un any va estar més enllà de les cadenes de l'infern. És una tasca immensa i difícil, però a poc a poc pren cos i ànima. “Aquí em sento com una nena mimada, no puc creure que em tractin així, sentim molt amor, afecte i suport”, diu la dona, originària de Sèrbia.

Però la vida de la qual ha fugit la Marina no és una raresa a la nostra ciutat. De fet, l'esclavitud està succeint al costat de casa nostra, als nostres carrers, de forma quotidiana. SicarCat ha atès durant tot l'any passat a 203 persones, de 36 nacionalitats diferents, 171 de les quals eren dones, i 28 menors d'edat. La majoria d'elles han estat víctimes d'explotació sexual, encara que també han donat suport a persones víctimes d'explotació laboral, matrimonis forçats, mendicitat o comissió de delictes. De fet, aquest dimarts 30 de juliol és el Dia Mundial Contra el Tràfic d’Éssers Humans i aquests delictes es visibilitzen més, però segons Nacions Unides, s’han registrat unes 250.000 víctimes entre els anys 2003 i 2016.

L'esclavitud del segle XXI té, però, unes víctimes clares: les dones. Segons Nacions Unides, des d'una perspectiva mundial, el 72% de les víctimes són dones: en el 49% dels casos, adultes; i nenes, en el 23%. Una forma de violència masclista, en la qual “l'impacte de gènere és brutal”, tal com assegura la Verónica Giménez, directora de la Unitat Municipal contra el Tràfic d'Éssers Humans (UTEH), un instrument creat per l'Ajuntament de Barcelona que funciona des del 2017 per millorar la coordinació entre àrees, cossos policials i entitats socials per atendre de forma integral a les persones víctimes de tràfic. Giménez apunta que és imprescindible traslladar a les persones que pateixen tràfic quins són els seus drets, com a víctimes d'aquest delicte. “És crim organitzat i les pressions de les xarxes són molt fortes, amb amenaces, violència física i psicològica i coaccions. Moltes víctimes no saben que ho són fins que no tenen accés a algú que els hi expliqui”, aclareix la directora de la UTEH.

“Moltes vegades les dones han de fer un treball de presa de consciència de què com a subjectes, tenen uns drets”, diu la Rosa Cendón, de SicarCat.

Que moltes dones no siguin conscients que la seva situació és un delicte, i greu, s'explica per l'impacte psicològic que pateixen. “Moltes d'elles han viscut una violació de drets humans prèvia a la situació de tràfic, i no tenen una reacció tan immediata de voler fugir, de demanar ajuda, perquè venen d'un context molt violentat. De vegades han viscut situacions pitjors d'explotació fora de l'Estat que no pas la que viuen ara”, assegura la Rosa Cendón, coordinadora de relacions institucionals i incidència de SicarCat. “Treballar aquests processos de recuperació en aquestes situacions és molt difícil. Tenim casos en què ja des de nenes eren víctimes de tràfic, i han de fer un treball de presa de consciència que tu, com a subjecte, tens uns drets. És un procés llarg i dolorós, perquè quan tiren enrere i prenen consciència de la realitat, s'adonen que el seu pare o la seva parella les han venut”, diu Cendón.

Altres dones, però, venen voluntàriament, però enganyades. A algunes les han captat prometent-les altres activitats laborals. D'altres, saben que vindran a exercir la prostitució, però quan arriben a destí, s'assabenten que no tindran cap mena de drets: hauran d'estar disponibles 24 hores, no podran relacionar-se amb les seves famílies i seran privades de moviment. Vexacions, amenaces, coaccions i maltractament físic i psicològic seran unes constants mentre duri l'explotació.

Sortir de la xarxa d'explotació

Una vegada que la víctima aconsegueix sortir de la xarxa d'explotació, el recorregut tampoc és fàcil, ja que s'afegeix un condicionant: el tràfic d'éssers humans és un delicte recent i, per tant, els protocols no sempre funcionen bé. Nacions Unides el va reconèixer l'any 2000 i a l'Estat Espanyol es tipifica al Codi Penal el desembre del 2010.

“Estem parlant d'un delicte del qual fa relativament poc que es té consciència”, assenyala la Rosa Cendón, del SicarCat. Part de la problemàtica és la identificació de la víctima com a tal, una tasca que només poden fer els cossos policials. “Moltes arrosseguen una experiència negativa amb la policia i no volen ser identificades. Altres no poden donar la informació que se'ls requereix a la identificació, perquè malauradament les xarxes saben com funciona el sistema penal i busquen mecanismes per poder-lo salvar: no faciliten telèfons, noms, i aconsegueixen que les persones no tinguin consciència d'on són”, diu Cendón, qui lamenta que aquesta justament sigui la informació rellevant en l'àmbit policial per identificar a les víctimes.

“Aquesta rigidesa del sistema d'identificació és un problema i, per això, hi ha incoherència amb les xifres oficials. Nacions Unides parla de milers de persones en situació d'esclavitud o potencials víctimes de tràfic, però les xifres del Ministeri de l'Interior de les víctimes identificades són 220 en tot l'Estat al 2017. Tens tot un problema i després només accedeixen als drets unes poques?”, es pregunta la Rosa.

Cendón va més enllà en la seva crítica al sistema d'identificació. “Aquest és un tema que incomoda molt socialment als estats, perquè reconèixer que tens esclaus i esclaves a casa teva al S. XXI a ningú li agrada, i per això amb les xifres hi ha aquest biaix, perquè així no pots fer la foto real del problema”, assenyala.

Un grup de dones ateses al SicarCat fan un taller | SicarCat

També hi ha un estigma afegit. Segons Paula Arce, advocada especialitzada en violència de gènere i drets humans i investigadora del Grup Antígona, un grup de recerca vinculat a la Universitat Autònoma de Barcelona, s'ha de tenir present que també recau sobre les víctimes de tràfic “l'estigma de les persones que exerceixen la prostitució”. “Té molt a veure amb la violència de gènere. Hi ha tot un imaginari en relació a com ha de ser la víctima o com ha de ser aquest tipus de violència, que fa que moltes vegades no s'identifiqui i que es criminalitzi fins i tot a la dona que està en aquesta situació”, adverteix.

En aquesta línia, Rosa Cendón subratlla que el tràfic és “un procés de cosificació”, que afecta directament a les dones. “Veus com un objecte a una persona, i és un objecte que et permet tenir molts guanys. A una persona la pots explotar de moltes maneres, i moltes vegades. Les organitzacions criminals ho tenen molt clar”, afegeix.

Tornar a confiar

Tot plegat, el procés de reconstrucció finalment funcionarà si es genera una confiança amb la víctima. “Costa molt refer aquesta confiança. És una feina que es fa a poc a poc, perquè moltes venen de situacions de traïció de gent propera. Si la teva pròpia família t'ha traït i t'ha enganyat, com pots refer la confiança en els altres?”, reflexiona la Beatriz Lorente, encarregada de coordinar l'atenció integral del SicarCat, un equip en el qual treballen 14 persones, entre psicòlogues, treballadores socials, educadores i juristes.

El temps, en aquest sentit, juga un paper destacat en els processos per reconstruir la vida de les víctimes de tràfic. Solen ser processos llargs, i segons Lorente, moltes estan entre tres i quatre anys vinculades a l'entitat per poder enfortir-se, arreglar la seva situació legal, i finalment, inserir-se de nou a la societat, i que siguin "ciutadanes de plens drets". Aquí, lamenta Lorente, la resposta pública té “mancances a tots els nivells”. “La seva sortida del procés es precaritza molt pel context social, encara que s'està fent molta feina i molt treball en xarxa”, apunta.

Un exemple de què la maquinària, potser lenta i a mig gas, pot funcionar, és la recuperació de la Marina. Ara està estudiant un curs de comerç i màrqueting amb el qual haurà de fer unes pràctiques per intentar després trobar una feina, mentre espera que la seva sol·licitud d'asil prosperi; ha après català i castellà amb un grup de voluntàries, i se sent “feliç” de tornar a refer la seva vida. “De nou”, diu, matisant.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article