Teixint una xarxa afectiva, construint un futur laboral

Cristina Allué  @crisallue 
Mar Barberà Heras  @mbarberaheras 

Amb el suport de  

De quina manera protegeix el sistema de protecció a la infància als joves migrants sols? El sistema els acull en centres o pisos tutelats, però també els dona eines per a la seva futura emancipació, perquè arriba un moment en què se n’han de sortir sols. Aquesta tasca es fa a tot el conjunt de joves i adolescents tutelats, però amb els joves migrants el procés s’accelera, perquè arriben amb 16 o 17 anys i amb moltes necessitats especials, com l’aprenentatge de l’idioma i la construcció d’una xarxa social. Són nois que estan sols i rarament tenen família o amics, més enllà del centre.

Per aquest motiu, el sistema de protecció que impulsa el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies posa l’accent en la formació professionalitzadora i la inserció laboral. Els busquen activitats perquè facin xarxa social —des de futbol o altres activitats esportives fins a castells, segons les entitats i les possibilitats de cada municipi— i ha posat en marxa el programa de mentoria.

Aquest programa, a més de contribuir que els nois facin xarxa social i que practiquin el català i el castellà, també busca la implicació de la societat en l’acollida d’aquests joves. En total, 21 municipis catalans que impulsen el programa de mentoria. En tots aquests municipis, hi ha 106 tàndems de mentoria actius. Un d’aquests és el binomi format pel Baba i la Nora.

El Baba i la Nora, un binomi per créixer

El Baba té 18 anys i fa un any i mig que va arribar a Catalunya de Costa d’Ivori. Primer, va estar a diversos centres de primera acollida per a joves migrants sols a Sant Just Desvern i des de fa un any aproximadament que viu en un pis tutelat més petit a Molins de Rei amb set companys més, tots de la mateixa edat i en una situació similar. Ens ho explica assegut al sofà del menjador de casa, i al davant hi té l’educadora, l’Alba, que l’ajuda quan s’encalla amb alguna paraula. “És sorprenent que en només un any i mig ja entenguin el castellà i el català i el parlin prou bé. Això són ganes!”, diu orgullosa l’Alba, que no li perd la pista.

El Baba, a Costa d’Ivori, hi va deixar el pare, la mare i tres germans: un germà gran, una germana gran i una germana petita, que, diu, s’estima moltíssim. Quan li preguntem què hi fa al pis, en el seu dia a dia, ens explica que fa diferents activitats, com ara cursos d’autonomia personal o de català, que cuina pels companys quan li toca, que neteja, i que, als vespres, com a dinàmica de grup, miren tots plegats el telenotícies i debaten les notícies. “A mi m’agrada molt la política”, diu tímid. I fa que sí amb el cap, amb un somriure que no li marxa en cap moment.

Després, s’anima a explicar-nos qui és la Nora i com la va conèixer. La Nora és la seva mentora. Ja fa prop de deu mesos que es coneixen i, per ell, és la seva millor amiga. “Aquests darrers mesos ja he conegut la seva família. Ella parla el francès molt bé i ens entenem!”, ens diu amb una mica de dificultats. I, de seguida, se’n va cap a la seva habitació, que comparteix amb dos companys més, i ens porta al menjador un regal que ella l’hi va fer: ha aplegat en un llibret enquadernat amb espiral, una per una, totes les fotografies que s’han fet junts des que es van conèixer i, al darrere, l’hi explica els avenços que el Baba ha anat fent tot aquest temps.

“L’objectiu de la mentoria és facilitar la relació del jove amb persones que li permetin conèixer la societat d’acollida”

Quan li preguntem a la Nora pel Baba, només que en pot dir coses bones. “Conèixer el Baba m’està donant l’oportunitat de viure una experiència contundent i transformadora, un intercanvi cultural, emocional i vital”, ens explica sense embuts. “Veure com s’esforça per anar superant els reptes administratius, de convivència, d’integració i com s’implica en totes les activitats que se li proposen amb ganes, perseverança i responsabilitat és una lliçó de fortalesa i valor —reconeix—. I a més, sempre que ens trobem, arriba amb un somriure als llavis”.

Precisament, l’objectiu del programa de mentoria que ha creat la conselleria consisteix a facilitar la relació del jove amb persones o famílies que li permetin conèixer i vincular-se amb la societat d’acollida, la catalana, i afavorir la construcció del seu projecte de vida migratori. Es tracta, a més, d’un reforç, perquè la persona mentora acompanya el jove en l’adquisició de les competències lingüístiques i laborals. Com el Baba, els adolescents i joves escollits per formar part del programa hauran de comprometre’s a participar en totes les activitats que se’ls demanin perquè l’intercanvi sigui profitós.

“A mi m’agrada molt el rap francès, i a ella també li agrada la música”, segueix explicant-nos el Baba. La Nora viatja sovint per feina, perquè és assistent de direcció artística i coreogràfica, i li envia postals dels viatges que fa a l’estranger, perquè el Baba també conegui altres països. La primera postal que li va enviar la Nora va ser de Canàries. El Baba se’n recorda molt bé. Malgrat els viatges, la Nora té una visita amb el jove habitualment un cop per setmana.

Les persones mentores com la Nora es comprometen a acompanyar els adolescents i joves que han migrat sols en l’aprenentatge de la català, en la recerca de feina i establint vincles amb el municipi o la comarca durant sis mesos, que es poden allargar fins a un any. De fet, la Nora i el Baba ni es plantegen no seguir-se veient. “Vam començar el maig del 2019. Així que ja veieu, seguim!”, ens diu la Nora, que ens explica que, sempre que pot, recomana la mentoria a tothom. “Miro d’explicar-ho sempre que puc”, respon taxativa.

Què se’ls demana, a aquestes persones? Han de tenir més de 25 anys i no poden tenir antecedents penals per delictes sexuals contra infants. A més, se’ls demana, i l’equip educatiu en té cura quan forma les parelles de mentoria, que siguin persones amb molta empatia, amb il·lusió i empenta, capaces de relacionar-se amb persones diferents i d’escoltar, orientar, acompanyar i aprendre d’aquest intercanvi. Ara per ara, el programa de mentoria s’estén a 21 municipis de Catalunya.

Actualment, arreu del territori hi ha 166 persones candidates a l’espera d’entrevistar per fer de mentores; 56 que ja han estat entrevistades, però que estan esperant a rebre la formació; i 14 que ja han rebut la formació i esperen un emparellament. Dels 106 tàndems actius de mentoria, n’hi ha 12 que ja han finalitzat l’any d’acollida. Tanmateix, la relació no ha d’acabar-se un cop finalitza l’any. Si ho decideixen ambdues parts, és clar, es poden seguir veient després d’aquest període de mentoria, sobretot quan els vincles, com els del Baba i la Nora, s’han fet tan estrets. Per la Nora, el Baba és un més de la família; també ho és la Nora pel Baba, que ens explica que a la seva mare de Costa d’Ivori li ha parlat de la Nora i de les activitats que fan plegats.

“El Baba ens mostra, ben orgullós, una altra fotografia de l’àlbum amb el diploma del curs de capacitació que es va treure”

El Baba ens mostra, ben orgullós, una altra fotografia de l’àlbum amb el diploma del curs de capacitació que es va treure i una altra amb el d’Electricitat i Pintura. El jove ha estat fent pràctiques fins no fa massa als tallers del RACC i el cap està tan bé content amb ell que estan intentant fer tota la burocràcia que cal per poder-li fer un contracte indefinit d’un any i 40 hores setmanals. “Tinc el compromís, sí”, ens diu. Si el Baba aconsegueix el contracte, no només tindrà el permís de residència que va aconseguir l’any passat, sinó també el de treball, i podrà fer el seu primer somni realitat: enviar diners a la família, a Costa d’Ivori, i guanyar-se la vida a Europa. “Tot i així —ens adverteix la seva educadora—, ho tenen difícil, els joves migrants sols. Qui té un contracte de treball així, amb 18 anys?”.

El Baba, però, no sembla que perdi ni l’esperança ni el somriure, i ens segueix explicant les fotografies del seu àlbum. En una altra, se’l veu cuinant a casa la Nora. Li preguntem què va cuinar: “Els hi vaig fer sopa de peix i arròs, del meu país”, ens confessa. El cagatió de casa la Nora li va cagar una pilota de bàsquet. Al Baba li encanta el bàsquet i els caps de setmana fa entrenaments a Badalona. Quan li demanem quin seria el seu somni, ens explica que, si no és dedicar-se al taller mecànic, també li agradaria ajudar la gent gran. I el somni més gran seria dedicar-se a la política, “per canviar les coses”, ens diu.

“El Juseph es jubilarà amb mi”

A més dels programes de mentoria, el sistema de protecció a la infància promou la inserció laboral. I ho fa, per una banda, mitjançant el programa de Noves Oportunitats, que depèn del Servei d’Ocupació Català (SOC) i que està adreçat a joves d’entre 16 i 24 anys no escolaritzats i que no treballen. Així, el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies reserva centenars de places d’aquest programa per a joves migrants sols. 

Aquest programa es desenvolupa en els centres de Noves Oportunitats, que proporcionen als joves, entre d’altres, formació en competències bàsiques i preparació pel retorn al sistema educatiu i formació en competències transversals. A Catalunya hi ha vuit centres d’aquesta tipologia repartits arreu del territori, on s’han inscrit un miler de joves aquest 2019.

“El Juseph està aquí sol, no té res ni ningú. El vaig trucar, vaig quedar amb ell”

Per altra banda, paral·lelament a aquests centres, també hi ha les entitats que gestionen els centres de menors i que tenen els seus propis programes de formació i inserció laboral. Aquest és el cas de la cooperativa social d’Eduvic, que aposta per la professionalització dels joves migrants sols a través del programa AMIT. Precisament, el Juseph, un noi marroquí de 18 anys, és un dels participants en aquest programa.

El Juseph ja fa un any i mig que és a Catalunya, però no venia del Marroc, sinó que el seu periple vital el va dur a Suïssa, a Alemanya fins que, finalment, va trepitjar territori català, concretament, al Masnou. Els camins de les persones s’entrecreuen, a vegades, en moments oportuns. I aquest va ser el cas del Juseph i el Joan Moliner. El Joan és propietari d'una empresa familiar de vidre ubicada a la localitat marinera del Masnou.

A finals d’estiu, el Joan necessitava un aprenent per ajudar-lo en el seu negoci familiar i uns amics d’Alella li van passar la referència d’un jove marroquí que jugava amb ells a l’equip de rugbi, el Juseph. “Tenia un aprenent que va plegar a l'agost i necessitava algú altre. Vaig agafar un noi jove, del Masnou, però de seguida vaig veure que no era el que buscava. Parlant amb uns amics em van comentar que el Juseph buscava feina i em van dir que provés”, explica el Joan. “El Juseph està aquí sol, no té res. El vaig trucar, vaig quedar amb ell i li vaig explicar el que necessitava i ell em va dir que estava encantadíssim. A partir d'aquí vaig tenir els dos aprenents per veure quin em convencia més i va estar clar: el Juseph li donava moltes voltes en tot, en interès, en ganes...”.

“Ara puc treballar i ajudar la meva família que viu al Marroc, estic contentíssim”, diu el Juseph

L'únic inconvenient que té, explica el Joan, és l'idioma. Sí que l'entén i el parla, però depèn de quines paraules li costen més. “Està aprenent català abans que castellà, perquè el meu pare li va dir que si no sabia el castellà, tant se li'n donava aprendre un idioma que un altre i vam prioritzar el català, perquè el seu entorn és tot en català”.

El Juseph va començar a treballar a l’empresa de vidres Moliner el 15 de setembre. “Costa molt trobar persones vàlides per la feina. Ara que ja comença a saber-ne no vull que marxi!”, explica entusiasmat el Joan. Quan els seus amics li van recomanar el Juseph, ell no sabia que era un noi sota tutela de la Generalitat. Llavors, va trucar el seu tutor i van enllestir els tràmits. En aquest cas, el Juseph està fent un programa de pràctiques impulsat per la cooperativa social Eduvic.

El Joan i el Juseph han construït, gràcies a això, una relació laboral fructífera. El jove acabarà les pràctiques al febrer i el Joan se'l vol quedar. “Vull que es jubili amb mi!”, ens diu, encantat. En aquest moment de l’entrevista, arriba el Juseph i fa bromes amb el Joan. Se'l veu tímid però decidit. Viu al centre de joves migrants sols del Masnou, prop d’on està ubicat el magatzem de l’empresa de vidres. Tot i que li estan ensenyant el català, ell prefereix que, d'entrada, li parlin el castellà.

—T’agrada aquesta feina, Juseph?

—¡Hombre, claro! —s'exclama—. Ara puc treballar i ajudar a la família, que viu al Marroc.

Aquest és el seu objectiu principal. “Tinc una feina, amb un contracte i tot! Això és molt difícil avui en dia. Per això estic content”, diu el Juseph. Des que va arribar al Masnou, va trigar un any a trobar feina. És un motivat. El jove ja havia treballat abans, al circ, fent d’acròbata, i les habilitats li han servit molt per a la feina que ara fa a l'empresa del Joan.

Li preguntem pel seu futur, però el Juseph entén que la pregunta va dirigida al seu futur immediat. Tot i que no era la nostra intenció, ens serveix per adonar-nos que l'agenda del Juseph li treu fum: quan acabem l'entrevista, se'n va directe a l'entrenament de rugbi. El Joan intervé i posa ordre:

—Li estàs preguntant què farà ara o en un futur?

—En un futur.

I el Joan torna a repetir: “El Juseph es jubilarà amb mi”. I es dirigeix al Juseph: “Yo les digo que quiero que estés aquí para siempre, ¿tú que dices?”.

—¡Sí, sí, para siempre! —contesta, engrescat, el Juseph.

“El problema és que la gent no els dona cap oportunitat a aquests joves”, diu el Joan

Acabem l’entrevista en el magatzem ubicat al polígon d’aquesta vila marinera i anem a buscar el tren. El Juseph m’acompanya i em comparteix, ara sí, els seus desitjos de futur. “Em buscaré una habitació. No vull estar més al centre, vull fer la meva vida”. Ara viu al centre de joves tutelats amb 50 nois més i el molesta “tant de soroll”. No pot dormir bé. Aquest estiu ja podrà anar a veure la seva gent, al Marroc. “Ja tindré NIE, podré anar i venir tranquil·lament i sense por”.

Abans, però, s’incorporarà a la plantilla de l’empresa de vidres el febrer i seguirà gaudint de dues tardes d’entrenament de rugbi a la setmana, els dimecres i divendres. I un partit el cap de setmana. Van primers a la lliga.

—Et sents ben acollit al poble?

—Depèn. Hi ha gent maca i gent que no ho és tant. Hem tingut problemes amb persones racistes, que van venir al centre i ens van atacar. Ara estem més tranquils.

Es lamenta que paguin justos per pecadors: “Un roba i ja es pensen que robem tots”. El Joan ens ho ha dit fa uns minuts: “El problema és que la gent no els dona cap oportunitat, a aquests joves”. Però sí que n’hi ha, com el Joan, que ho fan.