[FOTOGALERIA] La humanitat combat la Covid-19

Eva Parey  @evaparey 

​Si alguna cosa va succeir durant el confinament, és que la generositat de persones i entitats sensibles a la realitat del carrer va alleugerir l'existència de les més vulnerables, un indici d'esperança davant la tenaç adversitat per no tenir un sostre. La fotògrafa i periodista Eva Parey recull les històries del Dion, el Muhammad, el Samair Pawel, la Marisa Müller, l’André Guimaraes i la Desi Rodríguez en la Barcelona fantasmal de la pandèmia.

Dion està il·lusionat perquè li han fet un llibre, un manuscrit escrit per una treballadora de la Creu Roja que l'atén. Se li encén la mirada quan recorda que gairebé perd la vida en una caiguda durant el confinament a l'alberg de Terrassa i que al seu retorn de l'hospital d'un viatge que podria no haver tingut retorn, Anna l’havia obsequiat amb un relat emotiu que guarda com un tresor.

Mohammad, un jove marroquí que va perdre la feina de promotor en un bar de la Rambla en decretar-se l'estat d'alarma, sobreviu com pot. Va haver d'abandonar la pensió per falta d'ingressos. La seva fe en Al·là l’ajuda a suportar les penes de la vida al carrer com són el fred al caixer en què dorm, les queixes d'alguns veïns de Sarrià per dormir allà o fins i tot les explicacions constants a la policia per haver-se confinat davant d’un supermercat on demana almoina. S'emociona quan explica que Déu el protegeix de la solitud al carrer, però també davant la bondat d'algunes persones que l'han ajudat, veïns de barri o altres persones que s'han creuat en el seu camí.

Samir Pawel no podia suportar la idea d'estar tancat sabent que tantes persones estaven al carrer passant estretors. Sortia cada tarda amb el seu maletí negre ple de plats de menjar que ell mateix cuinava, medicaments, algun telèfon mòbil que algú li havia donat i fins i tot diners. Cada dia intentava recórrer alguna zona diferent per arribar a diferents persones. Un dia va conèixer a Mohamed, que també combatia la solitud enviant missatges des del seu telèfon obsolet. Pawel va obsequiar-lo amb un més modern i se li va obrir el món.

Marisa Müller veia atònita les notícies els dies següents al decret de l'estat d'alarma. Acostumada a atendre emergències a Àfrica, Àsia i Pròxim Orient a través de Metges Sense Fronteres i Creu Roja Internacional no volia quedar-se impassible davant la situació de les persones més vulnerables. Va contactar amb Barcelona Actua per oferir el seu propi pis a quatre persones que van passar de la nit al dia de viure al carrer a viure en un preciós pis al barri de Gràcia, mentre que ella es va traslladar a l'habitatge de la seva mare.

En una Barcelona fantasmal, amb tot just persones transitant en soledat o acompanyades de la seva mascota, les persones sense sostre es feien evidents. André Guimaraes recorria la ciutat en el seu cotxe els dijous a la tarda amb el maleter carregat de grans olles. Hi havia aconseguit implicar a restaurants de Santa Eulàlia i col·laboradors del seu gimnàs de defensa personal a l'Hospitalet de Llobregat. Parava ràpidament quan albirava algú confinat al carrer i li servia allà mateix el menjar en un platet o quants fossin necessaris.

Desi Rodriguez, ja jubilada i membre del grup Trobada de la parròquia Sant Oleguer, preparava cada tarda el sopar per a les persones confinades davant de la Biblioteca Fort Pienc. El grup havia augmentat després del decret d'alarma. Un jove llatí havia perdut la feina que realitzava en negre en una obra. Un altre jove romanès que recentment havia trencat amb la seva nòvia havia decidit tornar al seu país i s'havia quedat amb el bitllet no usat a la butxaca a l'espera que obrissin fronteres. Un grup de subsaharians s'havien traslladat perquè al lloc se sentien més segurs. El més veterà del grup, que havia perdut també el seu treball en la construcció, anava cada tarda al portal de Desi i, mantenint les distàncies, recollia una bossa amb el menjar que distribuïa entre els seus companys, que l'esperaven amb anhel perquè es notava que estava acabada de preparar. Cada dia Desi els sorprenia amb un menú diferent.

​Si alguna cosa va succeir durant el confinament, és que la generositat de persones i entitats sensibles a la realitat del carrer va alleugerir l'existència dels més vulnerables, un indici d'esperança davant la tenaç adversitat per no tenir un sostre.

Aquest fotoreportatge forma part del projecte documental Els confins de la societat.