Plou sobre mullat: per què la crisi sempre ataca els més vulnerables?

La pandèmia empitjora les desigualtats socials: puja la pobresa, cronificada en molts barris i col·lectius de Catalunya


Escrivia Eduardo Galeano: “Dels pobres ho sabem tot: en què no treballen, què no mengen, quant no pesen, quant no mesuren, què no tenen, què no pensen, què no voten, què no creuen... Només ens cal saber per què els pobres són pobres... Serà perquè la seva nuesa ens vesteix, i la seva fam ens dona de menjar?”. Aquesta pregunta que es feia l’escriptor uruguaià és segurament una de les grans qüestions de la humanitat. Una humanitat que ha aconseguit fa pocs dies enviar un robot a Mart. La mateixa que ha creat una vacuna contra un virus altament contagiós en només un any. La que és capaç de transformar un desert en un verger; un mineral en una peça valuosa; un full de paper en l’art més sublim... Aquesta humanitat, però, no pot donar resposta a la pobresa. Per què?

El fenomen de la pobresa, i més àmpliament, de les desigualtats socials, fa segles que s’analitza i investiga una vegada i una altra per tots els teòrics, economistes i sociòlegs, però, ara, la crisi sanitària, econòmica i social provocada per la Covid-19 ha posat sobre la taula les vergonyes d’un sistema depredador vers aquells que menys tenen: els efectes d’aquesta desigualtat estructural afecten més i més gent. Així es va veure amb molts col·lectius, que al cap de pocs dies del decret d’alarma i el confinament van començar a patir extrema necessitat: manters, dones cuidadores, les persones que es dediquen a recollir ferralla o les que ho fan en la venda ambulant, entre altres, van quedar desprotegides i desemparades, o només assistides per entitats i xarxes de suport. Però es pot fer front a aquesta desigualtat?

Per entendre de primera mà com està afectant aquesta nova crisi a alguns dels barris i col·lectius més vulnerables, al Social.cat hem conversat amb plataformes veïnals dels barris de Sant Roc i Ciutat Meridiana, i amb les entitats Sindillar i ECAS. També, hem parlat amb veus expertes que treballen en l’àmbit acadèmic o a l’administració per saber què es pot fer per acabar amb aquesta realitat que esquerda la societat. 

Primer, però, per copsar la magnitud del problema, cal anar al context i a les dades. Segons un informe que Oxfam ha publicat aquest gener, 790.000 persones han caigut en la pobresa severa a l’Estat espanyol a causa de la Covid-19. Són persones que viuen amb menys de 16 euros al dia. A més, el percentatge de pobresa ha passat del 20,7% al 23,07%, és a dir, una mica més de cinc milions de persones tenen ingressos inferiors al 60% de la renda mitjana anual, el que vindria a ser uns 24 euros al dia, 8.739 euros anuals.

Tot i que l’informe encara no especifica com afectarà la Covid-19, a Catalunya, un altre estudi, l’Insocat, publicat per ECAS abans d’acabar el 2020, apuntava una tendència que la pandèmia encara farà més palesa: hi ha més pobres ara que fa 15 anys. El 2019, últim any en què hi ha dades disponibles, el 19,5% de la població catalana era pobra; en canvi, el 2004, aquest percentatge era més baix: el 17,7%. Les desigualtats creixen any rere any, segons tots els indicadors que les mesuren, com la taxa Arope, l’índex de Gini o l’indicador S80/S20.

Les desigualtats creixen any rere any, segons els indicadors com la taxa Arope, l’índex de Gini o el S80/S20

Però, per què s’eixamplen les desigualtats i es cronifica la pobresa? Cap administració és capaç d’aturar aquesta deriva? Com fer-ho? “Volent-ho de debò. Fent normes, decrets-llei, engegant actuacions administratives que no perjudiquin sempre al més feble”, diu convençuda Cristina Sánchez Miret, doctora en Sociologia, i experta en desigualtat social relacionada amb el gènere i la classe social.

Sánchez Miret, que és professora a la Universitat de Girona, creu que hi ha una “estructura” que aconsegueix que moltes persones no surtin de la pobresa i que, de fet, augmenti, perquè així també augmenta la riquesa de les persones més poderoses. “La seva riquesa augmenta i són més rics en la mesura que nosaltres som més pobres”, remarca. “Les elits econòmiques tenen uns privilegis i utilitzen el seu poder amb una eina eficaç: els polítics”, etziba Sánchez. “Al principi de la pandèmia, les grans multinacionals i les grans fortunes van tenir problemes, però amb la mena de mesures que s’han adoptat a escala mundial, ara, són més riques que quan va començar la pandèmia. Les correccions de les administracions públiques les han beneficiat. Sempre es decanten cap a la mateixa banda i això vol dir que hi ha una estructura muntada perquè sigui així”, sentencia la catedràtica.

Les dades amb les quals treballa Oxfam constaten les paraules de la professora: l’ONG apunta que, en tan sols nou mesos, les 1.000 grans fortunes del món ja havien recuperat les pèrdues econòmiques originades per la pandèmia, mentre que uns 200 milions de persones que han caigut en la pobresa aquests darrers mesos necessitaran més d’una dècada per recuperar-se dels impactes econòmics de la crisi, segons ha calculat el Banc Mundial. També són inequívoques les xifres que analitzen les entitats de l’acció social. Per a Ferran Busquets, vocal de pobresa d’ECAS i president de la Fundació Arrels, és evident la tendència respecte d’altres anys: “La desigualtat està creixent, i això ens fa veure que la pobresa, clarament, anirà en augment”, lamenta.

Membres de la Plataforma Sant Roc Som Badalona assessoren dues dones que estan a punt de perdre el seu pis | Silvia Rodríguez 

Viure en la pobresa crònica

La crisi ha fet aflorar i créixer una pobresa que, d’altra banda, sempre ha estat ben present i ben a prop. Al centre cívic del barri de Sant Roc, a Badalona, cada dilluns a la tarda és un anar i venir de famílies que estan vivint situacions límit. Allà, el Carles Sagués i l’Enric Marin, amb altres activistes de la Plataforma Sant Roc Som Badalona, intenten acompanyar els veïns que estan a punt de perdre la casa. Evitar desnonaments, negociar amb els bancs lloguers socials i donar suport i alternatives a les famílies és la missió d’aquest col·lectiu que fa gairebé deu anys que treballa desinteressadament per aquest barri on, estructuralment i de forma cronificada, hi ha uns indicadors molt elevats de pobresa i exclusió social, els més alts de la ciutat de Badalona, la quarta ciutat més gran de Catalunya.

“En aquest barri hi ha molta economia submergida: dones que treballen en la neteja, pintors i paletes, gent que treballa en la venda ambulant. Quan ha desaparegut un dels dos sous o tots dos a causa de la pandèmia, la realitat d’aquesta precarietat ha aflorat d’una manera brutal i descarnada”, relata Carles Sagués, just abans d’asseure’s a atendre a dues dones, mare i filla, desesperades perquè en pocs dies tenen fixat el desnonament de casa seva. Han vingut a la consulta tot i que fora està plovent amb força. La urgència mana.

A Sant Roc hi ha entre tres i cinc desnonaments setmanals. “Aquí, molts veïns ja estaven dins el sistema de serveis socials, però altres no, perquè es buscaven la vida com podien, però ara han hagut de reclamar ajuda”, assenyala. El problema, diu Sagués, és que el serveis socials estan “col·lapsats”. “Durant els mesos de confinament estricte ens vam organitzar en una xarxa de suport per portar àpats a les famílies més vulnerables, i també material escolar. Ens trucaven les escoles del barri i ens donaven un llistat amb l’alumnat al qual havíem de portar, no ordinadors, no, paper i llapis!”, detalla Sagués. “Del CAP o de Can Ruti també ens truquen a nosaltres perquè donem un cop de mà als veïns aïllats o amb la Covid-19, i ens diuen: ‘Us truquem a vosaltres perquè sabem que sou més eficients que serveis socials’”, diu l’activista, que aixeca les celles com dient: “Això és el que hi ha!”.

“La realitat de la precarietat que es viu al barri ha aflorat d’una manera brutal i descarnada amb la pandèmia”, diu Carles Sagués

Maria Cuevas, que prefereix usar un nom fictici perquè no vol ser identificada, és treballadora social de l’Ajuntament de Badalona, destinada a Sant Roc, i corrobora que hi ha una deixadesa de l’administració municipal, encapçalada ara mateix pel popular Xavier García Albiol, per donar resposta a tants veïns amb necessitats urgents. “No hi ha prou recursos, i tot depèn de les polítiques socials que l’administració vulgui implementar. Tot i que hi ha una llei de serveis socials, el desenvolupament dels recursos de cada ciutat depèn molt de la implicació municipal”, admet.

La professional relata que atenen una cinquantena de persones al dia, i són un equip que no arriba a deu persones, entre treballadors i educadors socials. “Els professionals ho estem vivint amb molta angoixa, perquè des del principi de la pandèmia hem donat la cara, però les administracions estaven absents... No hem tingut cap reforç de pressupost ni personal, a Badalona. No arribem a les ràtios, mai hi hem arribat, i ara menys”, denuncia. “No som una despesa, els treballadors socials. Però estem avesats a fer un treball assistencialista, i ja està. I així s’eternitza i cronifica tot”.

L’atur a Sant Roc era, l’any 2018 —El Social.cat ha demanat dades més actualitzades a l’Ajuntament de Badalona, però no ha rebut resposta—, del 29,6%, mentre que la mitjana de Catalunya es mantenia en l’11,5%. Per això, les entitats i els professionals de serveis socials posen l’accent en demanar plans d’inserció laboral, i també en programes educatius, ja que el fracàs escolar al barri és molt alt.

D’altra banda, tant Cuevas com Sagués apunten que l’habitatge i la regulació dels migrants és cabdal per sortir d’aquest cercle viciós de la pobresa. “A molta gent en situació irregular només podem enviar-la al Banc dels Aliments”, admet la treballadora social. Sagués detalla un altre element que fa que aquest barri, i tants altres a Catalunya, segueixin oblidats, com si cap govern ni administració volgués realment oferir la possibilitat d’una vida digna als seus veïns: “Aquí ha passat sempre que s’ha culpabilitzat la víctima... Hi ha aporofòbia, i s’assenyala aquell que és pobre, i se’l culpa de la seva pobresa”.

Barris per a rics, barris per a pobres

A Ciutat Meridiana, el barri amb menys renda familiar de Barcelona, la situació també és molt greu. La Covid-19 ha fet una desfeta important en un veïnat on la crisi financera del 2008 ja va ser molt cruenta. De fet, aquest barri del districte de Nou Barris va ser durant anys el lloc on més desnonaments es produïen de tot l’Estat espanyol. Ara, Ciutat Meridiana és el tercer barri amb més incidència acumulada de Covid-19, segons l’Agència de Salut Pública de Barcelona, que ha destacat que la pandèmia ha afectat molt més els barris desfavorits de la ciutat.

A Ciutat Meridiana les situacions d’ansietat i depressió s’han disparat a causa de la crisi, segons les entitats veïnals

“La gent que vivim al barri ho estem passant francament malament. Aquí viuen molts veïns que no tenen ERTE, ni atur, perquè molts treballen en negre i en feines molt precàries”, admet Jeros Divino, vocal de l’Associació de Veïns de Ciutat Meridiana. L’activista assegura que el principal problema de la gent és pagar l’habitatge, perquè no hi ha treball. El 80% dels veïns del barri està sense feina, i les depressions i l’ansietat s’han disparat, alerten a l’entitat veïnal.

“No ens sentim acompanyats, ni per l’Ajuntament ni per la Generalitat. No ens fan cas, ens fan promeses, però no compleixen”, denuncia Divino. “Cada dia anem a pitjor”, diu la dona, i amb raó: segons la informació de l’Oficina Municipal de Dades de l’Ajuntament de Barcelona, Ciutat Meridiana és el barri amb menys renda familiar, amb un índex del 38,6 —100 és la mitjana de Barcelona—. Aquesta xifra significa que a Ciutat Meridiana hi ha 6,5 vegades menys renda que a Pedralbes, el barri més ric i on l’índex puja a 248,8. El que més sorprèn, però, és l’evolució —o involució, podríem dir— de les xifres: el 2008 l’índex de renda de Ciutat Meridiana era de 58,8, 20 punts més que el 2017, l’últim any amb registre. És a dir, la renda ha anat baixant any rere any. En canvi, a Pedralbes ha passat tot el contrari: el 2008 el seu indicador era de 194, una xifra que s’ha incrementat fins als 248,8 del 2017.

Es pot actuar per revertir aquesta situació? Sònia Fuertes, comissionada d’Acció Social de l’Ajuntament de Barcelona, defensa que es pot atendre des de la proximitat, “posant eines” per promoure canvis, però també admet que hi ha una “dinàmica global” que fa que hi hagi una distància “cada cop més profunda entre rics i pobres”.

“L’Ajuntament fa una inversió molt important en polítiques socials. De fet, és un dels consistoris catalans que encapçala la inversió. Però els municipis tenen una capacitat limitada de transformació, i per revertir les situacions de desigualtat és evident que cal molta més coordinació interinstitucional”, argumenta Fuertes. “Cal una mirada més àmplia que abasti des del marc europeu, l’estatal, l’autonòmic, fins a la gestió municipal. Aquesta mirada dona més compte de la complexitat de les desigualtats socials”, diu la comissionada.

Les integrants de Sindillar es concentren per exigir els seus drets laborals i ajudes per fer front a la crisi de la Covid-19 | Sindillar 

Dones, migrants i en situació irregular, “travessades” per la crisi

Són molts els informes, entre ells el d’Oxfam al qual es fa referència a l’inici d’aquest reportatge, que apunten que el perfil més castigat per aquesta crisi és el de les dones migrants en situació irregular. Lissete Fernández presideix Sindillar, un sindicat de Barcelona que té afiliades a 150 dones que es dediquen a les cures i la neteja. Moltes d’elles són migrants, i es troben en situació administrativa irregular. Tal com assegura Fernández, la situació que estan vivint és molt dura. “Moltes companyes s’han quedat sense feina, moltes. D’altres, estan vivint una situació de molta violència, perquè s’han quedat atrapades a les cases on treballen, perquè les famílies tenen por que surtin i puguin encomanar el virus després”, alerta Fernández.

D’altra banda, una gran majoria d’elles no ha pogut accedir a cap ajut, ni a l’atur, perquè no tenen papers. “El Govern no ha fet res per pal·liar la profunda crisi que anem suportant”, sosté aquesta dona xilena que va arribar a Barcelona fa tres anys. Fernández va molt més enllà, però, del moment actual. Segons avisa, la seva situació de desigualtat profunda té l’origen en el “racisme institucional i estructural” que existeix a l’Estat.

“Hi ha interessos polítics per convertir-nos en les esclaves del segle XXI, venim aquí per sostenir la vida de centenars de persones de forma molt precària, i hi ha una voluntat de mantenir-nos d’aquesta manera. No és casual que les companyes que migrem ens veiem únicament abocades a treballar en les cures, tinguem la formació que tinguem”, sentencia. “La Llei d’Estrangeria és un problema que ens travessa. És un sistema que està totalment muntat per funcionar d’aquesta manera, i molts cops no podem denunciar per por d’acabar en un procés de deportació”, insisteix Fernández.

“Hi ha interessos polítics per convertir-nos en les esclaves del segle XXI; sostenim la vida de centenars de persones”, denuncia Sindillar 

Per sort, l’organització de totes les companyes ha aconseguit sostenir algunes situacions molt precàries gràcies a Sindirebel, una campanya de resistència per donar suport a les que s’han quedat sense feina a causa de la pandèmia. Van cosir davantals, nines de tela i arpilleres, amb la venda de les quals han aconseguit fins a 15.000 euros durant aquests mesos, i amb els quals han pogut pagar lloguers, factures i aliments. “Tenim molt clar que com a dones som agents polítics, i tot i que ens volen fer creure que som només les netejadores i cuidadores, sabem que sense nosaltres no hi ha treball productiu”, manifesta Fernández. Ara, diu, cal més soroll perquè l’Estat els doni una resposta i regularitzi la situació de milers de ciutadans: “Tenim veu, però ens manquen més altaveus!”, exclama per posar fi a la conversa.

Més enllà de les dones migrades, la pandèmia també ha posat de manifest que la desigualtat de gènere és quelcom estructural. Les dones han perdut abans les feines, han carregat més amb les cures i s’han exposat més al virus... Per posar una dada sobre la taula, les dones representen el 76% de les professionals sanitàries contagiades per la Covid-19.

La sociòloga Cristina Sánchez Miret, que ha centrat part de la seva investigació en desigualtats de gènere, no creu casual que les dones hagin estat més exposades durant la pandèmia. Adverteix que és el sistema patriarcal el que s’assegura “en tots els seus racons, expressions i àmbits socials” que les dones siguin discriminades i els homes siguin privilegiats. “Ens fixem molt en les desigualtats i molt poc en el privilegi, i són dues cares de la mateixa moneda”, avisa la professora. “Estem acostumats a invisibilitzar les coses que fan les dones; és un element més del patriarcat que està dins del nostre imaginari i que actua de forma sistemàtica: els resultats segueixen sent més desigualtats de les dones i la feminització de la pobresa”, argumenta.

Cap mecanisme pot donar resposta?

Hi ha solució a aquest sistema que ha privilegiat des d’anys i panys les classes dominants i poderoses? Podrà algun cop el Carles Sagués i la seva gent deixar de lluitar contra un dret bàsic com és l’habitatge? Podran els veïns de Ciutat Meridiana dedicar-se a demanar millors equipaments per al seu barri, o escoles més àmplies, en lloc de lluitar per defensar-se de la pobresa? Podran les dones de Sindillar deixar de sentir-se “travessades” per un sistema que se n’aprofita, però no les empara?

Totes les veus d’aquest reportatge dubten. És una problemàtica molt àmplia, nodrida per mecanismes foscos que operen, molts cops, lluny de totes les mirades. Però també falta una voluntat molt decidida d’aquells que governen i determinen les polítiques públiques, i que sí poden activar canvis: una reforma laboral per acabar amb el treball precari i la nova classe social, el precariat; la regularització de les persones migrants sense papers; unes polítiques reals per afavorir un habitatge assequible i més agilitat per accedir a prestacions com l’Ingrés Mínim Vital o la Renda Garantida de Ciutadania són algunes de les receptes en què tothom coincideix.

Malgrat això, tal com recull el Social.cat en una entrevista amb el politòleg i sociòleg Vicenç Navarro —i que complementa aquest reportatge—, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat hi ha hagut una “escassa despesa pública social”. “És una de les més baixes del continent, i això ha contribuït molt a l’augment d’aquestes desigualtats”. En concret, el professor Navarro assenyala Catalunya, on hi ha un Estat del Benestar “molt polaritzat per classe social”. “El nivell de desigualtat d’un país depèn molt de la sensibilitat política dels seus governants, i per desgràcia a Catalunya no han estat gaire sensibles amb el tema social i la necessitat de reduir les desigualtats”, assegura l’expert.  

Segons l’Insocat 2019 d’ECAS, la despesa en polítiques socials a Catalunya recupera, ara, els nivells similars als de 2010 —al voltant de 3.000 milions d’euros en protecció social, prop de 10.000 en salut, més de 6.000 en educació, i 408 milions d’euros en habitatge—, però matisa: els percentatges de les partides socials i de benestar respecte al total baixen. El 2010 eren 19.881 milions d’euros i el 2020 ascendeix a 20.127 milions d’euros, però en el percentatge sobre el total, l’any 2010 aquestes partides representaven la meitat del pressupost i actualment no arriben al 44%, mentre que les taxes de pobresa han anat augmentant molt més.

“Les organitzacions ens hem abocat moltíssim, però creiem que l’administració està col·lapsada”, opina Ferran Busquets, d’ECAS

Per això, segons Ferran Busquets, d’ECAS, és essencial dotar de més recursos l’administració i les entitats. “Les organitzacions ens hem abocat moltíssim, però tenim la sensació que l’administració està col·lapsada. Tenim l’Ingrés Mínim Vital o la Renda Garantida que encara no estan arribant a tothom. Veiem que el pressupost destinat a aquests ajuts és molt més alt que la despesa real que s’ha fet fins al moment. Sense aquests ingressos la gent no se’n sortirà de la pobresa”, argumenta.

La professora Sánchez Miret, però, va molt més enllà, i creu que cal aprofundir la intensitat i la forma en què es vol avançar realment per acabar amb les desigualtats. “Existeixen tot un grapat de polítiques contra la pobresa, però no són transformadores. Posar sobre la taula elements que se suposa que són transformadors i no ho són és el pitjor que ens pot passar, perquè l’únic missatge que donem és que el canvi no és possible, i que de la pobresa no se’n pot sortir. I és mentida: hi ha tota una maquinària engreixada i cuidada perquè es mantingui aquest statu quo”, sentencia.

En el que tots coincideixen, però, és en destacar que aquesta pandèmia ha servit per aixecar la catifa sota la qual s’ha escombrat allò que no es volia veure i, ara, s’amunteguen les restes d’un sistema que ha deixat enrere moltes famílies esfondrades, una societat on la pobresa és de nou una herència a la qual no es pot renunciar. “El primer que cal fer és acceptar aquesta realitat i no voler-la amagar perquè no és maca. Aquest canvi és imprescindible, i posar-te al costat de qui ho pateix i construir coses plegades”, somia Carles Sagués durant l’entrevista, mentre als carrers de Sant Roc, de cop, ha deixat de ploure.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article