Tornem al vell assistencialisme?

En un context pandèmic, l’acció social obre de nou el debat sobre la seva funció: com acompanyar per emancipar, com ajudar a viure?

Cal donar peixos, sí, però si la persona vol pescar, l’hem d’ensenyar a fer-ho. L’aforisme es repeteix d’una manera o altra entre les persones que treballen a l’acció social. De vegades, qui el recorda cita al psicòleg Josep Maria Rueda; de vegades, a Pere Casaldàliga o a Hélder Câmara. En un context pandèmic, la cita alimenta un debat que torna a obrir-se, potser als despatxos, potser a casa, però cada cop més amb les pantalles com a espectadores omnipresents: com acompanyem per emancipar? Com ajudem a viure? I l’amenaça de nou que, davant de la urgència, l’acció social només doni peixos, però no ensenyi a pescar: estem tornant, durant la pandèmia, al vell assistencialisme?

“Com tots els ‘isme’, l’assistencialisme té un tarannà una mica despectiu”, s’arrenca a explicar-nos la filòsofa Begoña Román, a qui truquem perquè és presidenta del comitè d’ètica de serveis socials i vocal del comitè de bioètica. “L’assistencialisme és atendre a l’altre des d’una asimetria, sense fer un bon diagnòstic social, sense fer una reflexió... És un despotisme il·lustrat que no es fa càrrec de les violències estructurals... En definitiva, tot el mal de l’ajuda”, ens resumeix en pocs segons. I, sense ni pensar-s’ho, la professora troba l’exemple per il·lustrar-nos.

“L’assistencialisme és un despotisme il·lustrat que no es fa càrrec de les violències estructurals...”, diu la filòsofa Begoña Román

Ens explica que, durant la pandèmia, com que sovinteja el barri del Raval de Barcelona perquè hi treballa, es va alegrar un matí de veure gent jove que repartia entrepans a les persones sense llar que viuen en els carrers més cèntrics de la ciutat. Al cap d’uns segons, però, una pregunta li va tenallar els pensaments: “Això està malament?”. “No, perquè neix de la bona voluntat, però sí que és criticable, perquè desconsidera el món coordinat de l’acció social... És no entendre que, potser, en aquell barri, ja han passat altres persones a repartir entrepans. I és no adonar-se que hi ha desigualtats que no estem veient, pensar que aquell dia hem pal·liat el nostre malestar, que hem netejat la nostra consciència, i ja està”, ens respon.

“Això està malament?” és la pregunta. També se la va formular el reconegut psicòleg Josep Maria Rueda, un mestre per a molts professionals i peça clau per impulsar les polítiques de benestar social de la Diputació de Barcelona. Ens ho recorda el consultor social Fernando Fantova des del País Basc, on ha hagut de passar gran part de la pandèmia i des d’on lamenta no haver pogut acompanyar tant com voldria les entitats catalanes a les quals assessora. “Esteu bé, a Catalunya? Com ho esteu passant?”, ens demana abans de res amb amabilitat. La nostra trucada l’enganxa de camí cap a casa i l’acompanya un bon tros.

“La paraula ‘assistència’ no té, d’entrada, una connotació negativa. Hi ha l’assistent en carretera, l’assistent personal per a persones amb limitacions funcionals... L’assistència dona ajuda a les necessitats d’una persona. En canvi, quan parlem d’assistencialisme, parlem de suplantar les capacitats de les persones. Rueda deia que s’han de donar peixos, és clar, però, si la persona vol pescar, li hem d’ensenyar a fer-ho. I el problema és quan no ho fem, quan impedim a la persona exercir els seus drets. Cal canviar les estructures que consoliden aquesta desigualtat”, ens argumenta l’expert d’una manera similar a com ho ha fet abans Román. Però és cert que, davant del col·lapse, la comunitat no només no ha ensenyat a pescar, sinó que a més ho ha dificultat? I si és així, per què i com es pot revertir?

Un carrer de Barcelona, en pandèmia, vist darrere d’una reixa | Adam Jang (Unsplash)

Davant del col·lapse, la urgència

Aquests dubtes ens els formula Sònia Fuertes, comissionada d’Acció Social de l’Ajuntament de Barcelona, al final d’una conversa. Ens explica que li preocupen “les cues de la fam” que els mitjans generalistes, dia sí dia també, mostren sense massa escrúpols. Creu que estigmatitzen una gran part de la ciutadania. “Estem tenint present les reivindicacions polítiques i socials d’aquestes persones? Crec que sovint s’han ignorat aquestes qüestions i, en canvi, s’ha tingut molt poc en compte la privacitat d’aquestes persones, el respecte a la seva imatge i com això pot afectar a la seva autopercepció, a la seva condició... Hi ha mecanismes que fixen les persones dins d’una certa identitat, i això no els deixa sortir de la situació en què es troben”, es lamenta.

“La comunitat i les institucions responen de manera reactiva. Això ens fa quedar enganxats només en la resposta urgent”, lamenta Sònia Fuertes

Quan li demanem pels altres motius que reforcen aquesta caiguda en el vell assistencialisme, Fuertes és clara: “El que hem vist més clarament és el que ja sabíem que passava: moltes famílies vivien en precarietat i viure en precarietat significa que no tens capacitat de fer front a situacions sobrevingudes”, resumeix. Quan tot just fa un any el govern espanyol decreta l’estat d’alarma i comença el confinament, de cop s’interromp tota l’activitat econòmica, sobretot l’economia informal: d’un dia per l’altre milers de persones es queden sense feina i, per tant, sense ingressos. “No poden mantenir les seves llars més enllà d’una setmana o deu dies i han de recórrer a la caritat. I a aquest context s’hi afegeix que la comunitat i les institucions responen de manera reactiva. Això ens fa quedar enganxats només en la resposta urgent”, detalla Fuertes.

Davant del col·lapse, la urgència. La comissionada d’Acció Social ens demana que tanquem els ulls uns segons i ens imaginem, de nou, la Piràmide de Maslow: a la base, les necessitats fisiològiques, és a dir, respirar, alimentar-se, descansar; un pis més amunt, la seguretat, o la feina, la salut, mantenir la família; al mig, l’amistat, els afectes; gairebé tocant la punta, la confiança, el respecte, l’autoreconeixement; i a dalt de tot, gairebé com una entelèquia, l’autorealització, la creativitat, l’acceptació dels fets i la resolució de conflictes. Fuertes ens obliga a pensar en les persones que, davant del col·lapse, s’han trobat, de cop, pensant en què menjar, on descansar, com respirar.

Amb aquest context ben present, la presidenta de la Taula del Tercer Sector, Francina Alsina, és encara més crítica que Fuertes amb les estructures que basteixen el nostre Estat del Benestar, i que, ara ho sabem del cert, penja d’un fil. “El sistema de drets i protecció social no tenia prou musculatura per suportar l’impacte d’una crisi social com la de la Covid-19 i això té una conseqüència molt clara, que és el retrocés en tots els avenços que s’havien fet en els serveis d’atenció a la persona”, etziba sense embuts. A Alsina li neguiteja com recuperar la feina feta per les entitats, quan els governs amb prou feines han sabut encarar amb perspectiva social, i sense retallades, la crisi del 2008.

Una treballadora social fa una atenció des de casa seva a través de la pantalla | Engin Akyurt (Unsplash)

La burocratització que ens rosega

Per parlar del paper de l’administració, preguntem a la directora general de Serveis Socials del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, Meritxell Benedí, per què el sistema de protecció social no ha aguantat el cop de la pandèmia. “És que la perspectiva sistèmica ha estat tradicionalment assistencialista”, ens recorda, d’entrada, la directora general. I ho desgrana: “La pandèmia el que ha provocat és un augment de l’atenció primària de serveis socials. Això provoca que l’administració, i també algunes entitats, hagin de retornar a una intervenció molt bàsica. I això incrementa, a més, la pressió sobre la primària de serveis socials, que no ha pogut fer un acompanyament com és recomanat”.

“En lloc d’ajudar a exercir drets, com amb l’Ingrés Mínim Vital, un bon intent, alguns governs han creat ajudes que són un succedani”, denuncia Fantova

La tesi de Benedí és tan sòlida com la reflexió de Fantova. “En aquesta pandèmia s’hi suma un problema antic, que és el mateix disseny d’algunes polítiques des de l’assistencialisme. Quan es van aprovar la Constitució espanyola i l’Estatut d’Autonomia, es va entendre l’assistència social com una última xarxa de protecció. Si eres una família amb feina, ja estaves cobert per la Seguretat Social i, si no, doncs se t’assistia, com una herència de la beneficència franquista —apunta el consultor social, que segueix ampliant l’argument—. Amb l’evolució de les lleis de serveis socials, l’assistència s’havia anat considerant com un pilar més, no com una cosa residual, sinó com un dret universal. Però, en lloc d’ajudar a contribuir a exercir drets, com amb l’Ingrés Mínim Vital o la Renda Garantida, que són bons intents, alguns governs han desenvolupat ajudes que són un succedani”.

A tot plegat, Sònia Fuertes hi suma la “poca cultura de rendició de comptes” de la ciutadania cap a les institucions. “El sistema de serveis socials, tant el bàsic com l’especialitzat, pot fer moltes coses: pot operar des d’una manera concreta d’entendre les dinàmiques d’exclusió; pot intentar conèixer molt més les realitats de les persones i de les comunitats amb les quals treballa i, per tant, quantificar, qualificar; pot intentar o hauria d’intentar introduir indicadors de relació i d’impacte, no només de procés o de resultats. Però, al final, les polítiques d’habitatge no les fan les treballadores socials. La rendició de comptes s’ha de fer als de més amunt. I aquesta és la trampa”, explica.

També recorda Román que “les entitats no volen practicar l’assistencialisme”, i que, si ho fan, és “perquè l’alternativa és molt pitjor”. “El que hem de fer és repensar l’atenció social, tenir un millor concert amb el tercer sector, i fer-ho transversalment. Necessitem un nou pacte social. No pot ser que l’administració vulgui suplir la feina de les entitats quan no ho fan prou bé, sinó coordinar-la, perquè està dins d’un procés de burocratització i sovint no hi arriba a temps”, defensa la filòsofa. Tanmateix, Francina Alsina, representant de la Taula del Tercer Sector, tira una llança en favor de l’administració: “Encara hi ha polítiques públiques que es defineixen des d’una perspectiva reactiva, però també cal dir que bona part de les administracions ja han vist que això no funciona i estan virant cap a la prevenció, l’apoderament i l’autonomia”.

“Pensem que el sistema de serveis socials només ha d’atendre les persones en vulnerabilitat extrema. No ens l’hem fet nostre”, admet Benedí

Benedí confirma el supòsit d’Alsina i narra l’estrall que ha suposat que la pandèmia hagi enganxat l’administració catalana en plena renovació del sistema de serveis socials. “Els darrers anys, només hi ha hagut moments puntuals en què aquesta perspectiva àmplia que vol dotar la ciutadania d’uns serveis socials forts hagi estat una prioritat. I quan ho estàvem fent, per fi, ens ha caigut a sobre la pandèmia. Aquesta ha estat la paradoxa”, diu.

“Els serveis socials organitzen els treballs de cures i, en aquest país, tradicionalment, el treball de cures és el que han fet les dones per amor, per mandat de gènere, sense rebre un sou. Això ha fet que pensem que el sistema de serveis socials només ha d’atendre les persones en una situació de vulnerabilitat extrema. Col·lectivament, no ens l’hem fet nostre, com sí que ho hem fet amb el sistema de salut o d’educació. Per això creiem que és una obligació de l’administració que la ciutadania l’entengui com una prioritat”, rebla la directora general.

Una professional social agafa de la mà una persona a qui acompanya | Priscilla Du Preez (Unsplash)

Polititzar-nos per construir un món comú

Però, com fer-ho? Com atendre la urgència, sí. Però també —i sobretot— com construir un món comú? “Hem de poder avançar cap a un altre sistema on la protecció i les polítiques socials estiguin garantides des de l’apoderament i la transformació de la persona, i no pas des de la fiscalització, des de la qüestió més graciable o arbitrària. Encara estem una mica lluny d’aconseguir-ho i diria que hi ha un discurs que es toca amb el de la caritat, que és el de l’emprenedoria, que no hi ajuda. Ens diuen: ‘Si t’esforces, arribaràs lluny; si no hi arribes, és perquè no t’hi esforces prou’", avisa Fuertes, que és molt crítica amb el fet que la Renda Garantida i altres prestacions estiguin obligatòriament vinculades a processos d’inserció laboral.

“La solidaritat és importantíssima, perquè apodera i fomenta la fraternitat i el suport mutu”, reivindica Francina Alsina

Creu que “el sistema capitalista, a hores d’ara, no està garantint ni la promoció social ni cultural ni educativa”, i que això té poc a veure amb l’esforç individual i molt amb el mantra del progrés, l’èxit professional i el reconeixement social amb què ens obliguem a organitzar-nos col·lectivament. Quan ens ho diu, pensa en els joves que aquests dies protesten al carrer, en les dones que es manifesten pel 8-M o en les persones migrants que no poden regularitzar la seva situació administrativa perquè la Llei d’estrangeria continua sent un escull insalvable.

Francina Alsina, al seu torn, també reclama més justícia social i recupera la fraternitat com a valor imprescindible per teixir comunitats resilients. “De ben segur que, en els pròxims anys, les diferències entre rics i pobres seran més grans i la fractura social s’agreujarà. La solidaritat és importantíssima, perquè apodera la ciutadania i, a la vegada, fomenta la fraternitat i el suport mutu”. Per fer-ho possible, però, demana “compromís, individual i col·lectiu, i dignitat”. “Perquè aquesta vegada ningú quedi enrere, com sí que va passar el 2008, necessitem que la ciutadania i les entitats participin a trobar una sortida a aquesta crisi social sense precedents”, reclama.

Però recorda que aquest compromís, aquesta dignitat, cal fomentar-los. “Cal fer molta pedagogia i sensibilització a la ciutadania perquè reconegui els drets socials com a propis i, aquí, a les entitats socials també ens pertoca la tasca d’impulsar canvis normatius que assegurin que tots els drets també siguin exigibles”, reivindica. Alsina de seguida troba la manera d’exemplificar-ho, i va escalfant el discurs: “Per exemple, ara, el dret a l’habitatge és constitucional, però no és exigible. Els drets socials són drets bàsics i irrenunciables per tenir una vida digna i autònoma i les administracions no només tenen l’obligació de garantir-los, sinó també de destinar-hi els recursos que calguin. Qui no vol accedir a un habitatge assequible? O a tenir una feina digna? O a què no hi hagi traves per accedir a l’educació, la salut, el lleure, a determinats suports per tenir independència? Si totes ho volem, ho hem de defensar i reclamar”.

“Correm el risc d’usar termes de les disciplines sanitàries per transmetre la importància dels serveis socials. És un error”

Per exercir drets, però, també cal dignificar els serveis socials. En aquest sentit, Fuertes apunta que, per això, cal reivindicar la seva naturalesa indestriablement humanística, i no caure en discursos cientifistes. “Correm el risc d’utilitzar terminologia de les disciplines sanitàries per poder transmetre la importància, la urgència i la necessitat d’aquests serveis socials i crec que és un error, perquè estem fent una renúncia de la reivindicació dels drets socials com a tals, que no són una part de la salut, no ho són, i quan els subsumim per intentar reivindicar-los estem perdent la seva naturalesa”, argumenta.

“Tenim l’obligació, com a administració, de fer possible aquest canvi de mentalitat, de potenciar-lo. Evidentment, hem d’actuar des de dos vessants: de dins enfora i de fora endins. De dins enfora, significa construir uns serveis socials forts, dotar d’eines, que els professionals estiguin satisfets amb la feina que fan i se’ls reconegui econòmicament. De fora endins, implica fer pressió en la ciutadania, perquè els reivindiqui —resumeix Benedí—. Un sistema no assistencialista és aquell que acompanya, que fa una intervenció que respecta la capacitat de decisió de la persona, que no és paternalista ni jeràrquic, sinó que té en compte l’altre, que no obliga”.

Una protesta contra la precarietat dels joves | Leonardo Miranda (Unsplash)

Quan li preguntem a Román pels conceptes de solidaritat i fraternitat que ha citat abans Alsina, els defineix amb una precisió quirúrgica i enfila l’argumentació amb vehemència. “Jo en dic solidaritat normativa, que diferencio d’aquesta solidaritat de butxaca, que sembla un article de luxe i que és tan emocional. La solidaritat normativa posa el centre en el deure. Tenim el deure de posar al mateix nivell a tothom, de reivindicar la fraternitat. M’és igual que t’agradi o que no t’agradi, has de pagar impostos per transformar el sistema social, sense espectacles ni sopars solidaris. Em preocupa moltíssim aquesta veta assistencialista, perquè sembla que ens ho passem pipa contribuint a donar diners a la gent que ho necessita”.

“Aquí no es tracta de privat o públic —segueix sense aturador—. Tot ha de ser públic, sigui quin sigui el titular de la gestió. Això no s’aconsegueix abaixant els impostos. Hem de recuperar la classe mitjana que vam dinamitar. Si la ciutadania no pressiona, els polítics no ho faran. Sí, votem, molt bé, però també necessitem una ciutadania que no tingui cap inconvenient en fiscalitzar, en exigir més transparència”. Aconseguim tallar l’arenga de la professora, que cada vegada és més vibrant, i li recordem que els programes polítics ja no es poden ni fiscalitzar de tan inconcrets que són.

“Complim amb les responsabilitats familiars o laborals, però oblidem les cíviques. Reconeguem-nos com a subjectes polítics”

Román ens dona la raó: “L’èxit d’un partit polític s’ha de mesurar per com ha ajudat als col·lectius que es troben en situació de desigualtat, i no per com ha millorat la vida en abstracte del màxim de persones. Per tant, ens calen auditories, a les administracions i a les entitats, per saber què caldrà prioritzar. No siguem tan autocomplaents, que no tot ho fem bé! Ens toca fer recompte. Quines feines s’han donat als joves i a les dones i a les persones migrants i als treballadors autònoms? Combatre la pobresa és només donar entrepans?”. I dona per acabat el seu discurs etzibant a entitats i administracions: “Enginya-te-les. Que quan vingui una altra crisi, ens agafi organitzats”.

Però és Fernando Fantova qui dona amb la mare dels ous: “Per què considerem que el dret sanitari és universal i públic i que el dret a l’habitatge o a una vida digna no ho és? Aquesta és la vella trampa, la de pensar que una cosa és incompatible amb l’altra”, sosté el consultor. I aleshores s’embranca i ens explica que fa poc que ha vist un documental sobre el missioner Pere Casaldàliga, que va morir aquest 2020 pandèmic, i recorda la famosa cita de Hélder Câmara, el “bisbe roig” que va ser amic íntim del missioner català: “Quan dono menjar als pobres, em diuen sant. Quan pregunto per què són pobres, em diuen comunista”. I clou la conversa amb una reflexió que se’ns queda endins durant dies: “Hi ha moltes persones que saben que han de complir amb les seves responsabilitats familiars, amb la feina, però han oblidat —o els han fet oblidar— que també tenen responsabilitats cíviques. Ens hem de reconèixer com a subjectes polítics. Tots ho som”. Contra l’assistencialisme, ens diuen tots els experts amb qui hem conversat, només podem polititzar el nostre malestar i lluitar per construir un món comú.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article