L’entorn rural: un espai per desenvolupar les capacitats

El projecte L’Olivera demostra que l’agricultura social permet millorar la inserció de les persones amb discapacitat o en situació vulnerable

Treballar en una comunitat més pròxima, com és l’entorn rural, facilita establir vincles i emancipar les persones amb diversitat funcional o en situació de vulnerabilitat? Pot, a diferència de la ciutat, un espai més tranquil i familiar facilitar l’autonomia? L’Olivera Cooperativa n’és un cas paradigmàtic, d’aquesta inserció social i laboral en entorns rurals, i dona algunes pistes dels beneficis i de les dificultats que projectes d’aquesta mena tenen. La cooperativa es troba a Vallbona de les Monges, un petit poble de la comarca de l’Urgell, on hi cultiven vinyes i oliveres i elaboren vins i olis que intenten expressar els seus orígens. 

“L’objectiu de la cooperativa és la inclusió laboral, però també social i emocional”, afirma la treballadora social

Per fer-ho, la cooperativa d’inserció social inclou les persones amb diversitat funcional en tot el procés de producció. L’Olivera presenta un doble eix: el social o de serveis i el laboral o productiu. Amb aquest doble vessant la seva missió és treballar la terra i donar feina, però amb persones de tota mena. Al principi, estava molt delimitat a persones amb discapacitats i, en canvi, ara, també hi ha gent en situació de vulnerabilitat i amb discapacitat derivada en trastorns de salut mental.

Per a Pau Moragas, un treballador que porta des de l’any 1996 i que participa a la part productiva del projecte, la cooperativa significa “un model d’organització inclusiva on tothom té alguna cosa a aportar”. I afirma: “Nosaltres intentem que sumin totes les capacitats i discapacitats, i intentem que al final el projecte sigui sostenible en el temps”. També ho descriu com “una experiència que intenta construir un model d’empresa inclusiva, que tingui sentit formar-hi part i sumar energies en una mirada compartida”.

Una doble mirada

El projecte neix l’any 1974 quan el Pare Segura, un escolapi de Barcelona, s’instal·la amb un grup de joves en aquest petit indret de la Catalunya interior, amb l’objectiu de crear una comunitat al món rural perquè els hi semblava que era més fàcil la inserció i viure conjuntament. De seguida, es va anar agafant la forma de cooperativa agrària amb la idea de treballar al camp en una zona comunitària. “L’any 1974 ja parlaven de que no es podia fer diferències entre capacitats i, per tant, tothom podia fer alguna aportació”, expressa Carles de Ahumada, director de L’Olivera. 

Mentre conversem a la casa de l’antiga residència, Maria Ortis, treballadora social de la cooperativa, ens explica que “la inclusió d’aquestes persones no és només dins del món laboral, sinó també en l’àmbit familiar, perquè molts no tenen família o una bona relació”. “L’objectiu és la inclusió laboral, però també social i emocional”, sentencia.

“L’Olivera és un lloc de molts recursos. Som com una família”, destaca en Francesc, que participa en el projecte

L’agricultura social consisteix a produir aliments i, a més a més, ajuda a solucionar els problemes de la societat, a banda de crear riquesa, territori i desenvolupament, expliquen els experts. De Ahumada creu que “són maneres de treballar diferent i tots dos eixos són importants”. “L’atenció a l’usuari és atendre a la gent que ja ha envellit i que no pot treballar. Són activitats que es duen a terme durant el dia i el manteniment de la llar. D’altra banda, la part productiva té una dinàmica d’empresa agrícola: produir i l’amor al camp”, detalla. 

Per una banda, hi ha la llar residència on viuen els usuaris, on s’hi troben dos grups de persones: els que són més dependents i tenen patologies més agreujades s’integren al servei de teràpia ocupacional. “Es duu a terme durant el dia i estan ocupats fent activitats sensorials, de relaxació, cognitives, descobriment del territori i de psicomotricitat fina quan fem tallers”, afirma Ortis. A més, hi ha el grup de persones més autònomes que s’integren dins del centre especial de treball. Aquestes persones, entre setmana, treballen al celler, al camp, al molí o bé al cafè bar del poble. 

El Francesc, un usuari des de fa més de set anys, destaca que per a ell L’Olivera “és un lloc de molts recursos” i que són “com una família”. El que més li agrada és embotellar. Entre riures assegura que també hi fan cava: “Però el Carles no ens deixa dir-li per aquest nom, s’ha de dir escumós”, confessa. També s’encarrega de ficar el morrió a les ampolles. “Un omple, l’altre posa el tap i jo fico el morrió, que és el que caragola. Abans ho fèiem endavant, però la gent es va queixar perquè costava molt de descargolar i ara ho faig enrere”, exemplifica el Francesc.

La neteja de les ampolles per després vendre-les és una altra de les tasques que fan les persones que participen a l’Olivera | Laia Farré Corbella

L’espai rural: una oportunitat

Hi ha qui pot pensar que estar en un entorn rural et limita a l’hora de fer activitats, però també comporta una sèrie d’avantatges. “Hi ha persones amb patologies bastant severes i, si no estiguessin en un espai com aquest, haurien d’estar més tancades i no tan lliures”, assenyala Ortis. L’entorn rural afecta positivament i el poble forma part del centre, expliquen els experts de L’Olivera. “L’ambient general de tranquil·litat també ajuda moltíssim”, expressa de Ahumada. 

Així, les persones que hi participen formen part d’una activitat on s’està en contacte amb la natura, en un entorn agradable i relaxat. “A L’Olivera parlem d’agricultura social, on produïm aliments en comunitat, pensant i donant resposta als problemes de la gent. Projectes com aquest tenen un impacte econòmic molt important al territori i generen molts recursos”, destaca el Carles de Ahumada. 

“És molt difícil trobar espais petits al món rural on aquesta integració és quasi natural i l’entorn és fantàstic”

Tanmateix, a vegades hi ha persones que provenen d’un entorn més urbà i els hi costa més tot el procés d’adaptació al territori. Per solucionar-ho, duen a terme activitats fora del poble, com anar els diumenges al cinema a Maldà o desplaçar-se a altres localitats properes. L’entorn urbà et limita, però a L’Olivera, en canvi, no hi ha portes, relaten els que hi treballen. “És una casa de camp on tothom entra i surt. Suposa un gran avantatge, perquè tothom es coneix i la vida normal de poble també té les seves activitats. És una vida normal, però que no li serveix a tothom”, apunta de Ahumada. 

L’entorn també ha fet que la pandèmia es visqui de manera diferent. D’una banda, s’ha viscut amb molta por, perquè les residències eren els espais més afectats per la Covid-19. Però per altra banda, Ortis admet que tenir un entorn proper i obert els ha ajudat. “A la majoria de residències fa molts mesos que no surten. En canvi, aquí, pots sortir a fora a esmorzar i estàs en un entorn de naturalesa”, exposa. Tot i això, ha afectat al comportament, el fet de no poder anar a casa de les famílies i haver de fer videotrucades els ha suposat una falta de contacte. “Són persones que tenen molta necessitat d’abraçar, de contacte, d’afecte, i no poder fer això els hi és molt difícil”, apunta Ortis. 

La Clara Griera, l’enòloga de L’Olivera, veu aquest projecte com “una experiència al món rural revolucionària, perquè per desgràcia no hi ha projectes com aquest”. “És molt difícil trobar espais petits al món rural on aquesta integració és quasi natural i l’entorn és fantàstic”, apunta.

Un treballador i usuari de L’Olivera, treballa amb les ampolles de vi | Laia Farré Corbella

Terra d’acollida

A l’Olivera Cooperativa tenen 16 persones a la llar residència, però també disposen de vuit habitacions a la casa de l’antiga residència. Allà, intenten donar resposta a persones que queden en un marge legal i que no poden accedir a una plaça pública. “Els acollim i els hi donem menjar, habitatge. Atenem les necessitats mèdiques, emocionals i socials i ells, a canvi, treballen”, expressa Ortis, la treballadora social. Ara mateix, tenen un jove migrant solde 19 anys a qui li estan “arreglant” els papers, amb la idea de fer-li un contracte de treball, perquè pugui estar-s’hi una temporada i, després, buscar-li una inserció laboral en un lloc més urbà. 

“La societat invisibilitza a les persones amb dificultats, quan al final totes en tenim, de dificultats”, resumeix l’enòloga

Totes les persones que integren la llar poden estar-s’hi el temps que vulguin, sempre i que la relació sigui bona i compleixin amb les obligacions. La idea de L’Olivera és que això és casa seva i poden acabar els seus dies allí. El marge d’edat és molt ampli: el més jove és un noi de 19 anys, mentre que el més gran té 77 anys i és el primer jubilat que van tenir. 

A banda de Vallbona de les Monges, L’Olivera també és present a Barcelona. Hi gestiona Can Calopa, una finca de l’Ajuntament de Barcelona situada a la serra de Collserola, on també disposen d’una llar residència i treballen a les vinyes. “L’objectiu de les persones que arriben és que s’hi estiguin una temporada i que aprenguin a viure en grup i els hàbits laborals”, exposa el director. Quan ja tenen més autonomia, una part de les persones que treballen a Can Calopa acaben vivint en uns pisos que l’entitat té a Molins de Rei.

En total, unes 75 persones formen part de L’Olivera. Ofereixen diferents serveis, però tot acaba sent una sola cooperativa. “Al final, és una experiència d'aprenentatge i laboral. La societat invisibilitza a les persones amb dificultats, quan al final totes en tenim, de dificultats. El treball amb ells és el treball amb persones i senzillament és acceptar els ritmes i les seves capacitats”, resumeix Griera. 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article