Fa tot just un mes, els avions de l'Exèrcit espanyol aterraven a la base aèria de Torrejón de Ardoz (Madrid), amb quasi 2.000 persones procedents de l'Afganistan. Fugien del règim dels talibans, qui després de vint anys, han tornat a prendre el control del país asiàtic, instaurant de nou la repressió i la intransigència en la vida afgana. Les imatges de persones amuntegades a l'aeroport de Kabul, i dels avions plens a vessar sortint del país, van colpir la ciutadania en aquells dies de finals d'agost.
Un mes després, i amb el focus mediàtic ja fora d'Afganistan, quina és la situació d'aquestes persones refugiades? Com s'està realitzant la seva acollida? Quines necessitats tenen i com es garanteixen els seus drets com a refugiats?
A Catalunya, han arribat en total unes 200 persones procedents de l'Afganistan, i es troben ara mateix sota el Sistema Nacional de Protecció Internacional, que gestionen diverses entitats catalanes sota la coordinació de la Secretaria de Migracions del Govern espanyol.
Per garantir el dret a l'asil i la seva seguretat, tal com assenyala Daniel Ibarz, director de la Fundació Bayt al-Thaqafa —organització que ha acollit de moment 13 persones adultes afganeses, i els seus fills—, el primer que van fer va ser garantir és que se sentin “acollits, segurs i còmodes”. “Cal explicar-los que tindran una nova llar, i que aquesta sigui confortable i càlida”, assegura Ibarz, posant l'accent en què en un primer moment, el més imprescindible és garantir una rebuda “humana” de les famílies i d'aquells que venen sols, així com acompanyar-los als dispositius residencials on viuran.
Així ho van fer també a la Fundació Apip-Acam, que han acollit en els seus dispositius a més de 200 persones arreu de l'Estat. Primerament “necessiten ubicar-se, i que disposin de la cobertura bàsica, com l'allotjament i l'alimentació”, relata Dolors Calvo, directora del programa d'acollida de l'organització. I en paral·lel, apunta Calvo, cal fer un acompanyament psicològic. “Són persones que han viscut situacions traumàtiques, molt dures. Tenen una sensació de pèrdua, i a la vegada han de lluitar entre la tristor i l'angoixa d'haver-ho deixat tot enrere, amb el sentiment d'alliberament per haver sortit d'allà”, diu. A això cal afegir-hi la incertesa que tenen de com serà la seva nova vida, i també l'angoixa pels familiars i amics que s'han quedat a l'Afganistan. No obstant això, Dolors Calvo apunta un fet que es repeteix en la majoria de persones que accedeixen al Sistema Nacional de Protecció Internacional: “Solen demostrar una capacitat de resiliència molt gran”, admet.
Des de la Bayt al-Thaqafa, Daniel Ibarz matisa que els refugiats de l'Afganistan han fet un procés migratori molt ràpid, en comparació amb altres persones que sol·liciten asil, i que normalment tenen trajectòries migratòries més llargues. “Van prendre la decisió de marxar i van arribar aquí en dos o tres dies de diferència, i sense pràcticament res”, recorda, apuntant que moltes de les persones que han acollit desconeixen totalment on estava Catalunya, ni la seva realitat social. “Ens preguntaven si Barcelona tenia mar; no sabien on estaven”, reconeix.
“Van prendre la decisió de marxar i van arribar aquí en dos o tres dies de diferència, i sense pràcticament res”, recorda Daniel Ibarz, de Fundació Bayt
A causa d’aquesta immediatesa del procés migratori, i segons destaquen des d'aquestes dues entitats, és “fonamental” l'acompanyament social i jurídic. “Han de conèixer molt bé quina és la seva situació en tot moment, perquè puguin prendre decisions d'acord amb la seva situació personal, i també amb les seves expectatives”, indica Calvo.
En aquest sentit, adverteixen, cal tenir en compte dos aspectes molt importants: primer, cal fer una avaluació profunda de les necessitats de la família o la persona, i és un treball que es farà a través de les visites amb tots els professionals que intervenen amb elles, des de camps com la psicologia, l'educació i el treball social, la inserció laboral, o el jurídic. D'altra banda, s'ha de garantir que les persones que comencen una nova vida a un país totalment desconegut per elles entenguin el sistema: quants diners rebran i durant quant de temps; com és l'entorn on viuran i els costums de la zona, així com l'aprenentatge de l'idioma. També se les ha acompanyat en diverses tramitacions administratives per aconseguir les targetes sanitàries, els empadronaments, l'escolarització dels seus fills...
Infants i adolescents, prioritaris
La majoria de famílies acollides tenen fills, alguns petits i d'altres adolescents, i és cabdal garantir que la seva situació es normalitza com més aviat millor. En aquest sentit, segons apunta Dolors Calvo, els tràmits ja estan fets perquè en pocs dies puguin començar a anar a l'escola i a l'institut. Segons admet la directora de programes d'acollida d'Apip-Acam, li preocupen molt més els adolescents que no els infants. “Són els més silents, perquè els més petits tenen una capacitat d'adaptació més gran i normalitzen de seguida la situació. Però els adolescents pateixen molt aquests canvis, perquè els suposa un trencament, perquè pateixen la pèrdua d'iguals, i el canvi de normes i de funcionament”, raona Calvo.
D'altra banda, Ibarz apunta que s'han trobat casos d'infants que han arribat sense un tutor legal, perquè han vingut amb algun familiar, però sense tutela administrativa, i encara s'ha de decidir què passa amb ells: si s'agilitza la tutela d'aquest familiar, o han de passar al sistema de protecció de la infància. “Hi ha casos realment complexos", resumeix.
Un altre dilema que s'estan trobant les entitats és el problema de la reagrupació familiar. L'objectiu de molts dels que han arribat és portar a tota la seva família extensa, però els procediments per complir, sobretot pel que fa a la documentació que cal aportar, serà "impossible" d'aconseguir amb el règim talibà al poder, admet Ibarz. "No sabem què dir en aquest sentit, hi haurà molts problemes", augura.
Treballar i tornar a la normalitat
Recorda Daniel Ibarz que entre el trajecte de Torrejón d'Ardoz i Barcelona, moltes de les persones que acabaven d'acollir els van preguntar quan podien començar a treballar. “Venen amb moltes ganes de trobar feina i estan molt capacitades, però també tenen un desconeixement total del sistema d'asil, i hem hagut de detallar-los què implica la seva condició, quins drets tenen i quins deures també”, explica el director de la Fundació Bayt, una organització que ja fa quaranta-set anys que treballa per garantir els drets de les persones migrants.
I és que el sistema d'asil no preveu que totes aquestes persones puguin començar a treballar abans que passin sis mesos. “Per algunes això és molt de temps, perquè ara el seu gran objectiu és ajudar als seus familiars que s'han quedat allà, i necessiten diners”. Treballar és ara una prioritat per a elles, però el sistema no ho contempla així. “Elles tenen unes necessitats i no encaixen totalment amb el què el sistema preveu”. Per això, Ibarz denuncia que el sistema és “poc flexible” i demana a la Secretaria de Migracions més esforços perquè evolucioni i s'adapti a les necessitats dels migrants. El programa preveu que a partir dels sis mesos puguin tramitar una autorització de treball, tot i que la resolució del seu expedient d'asil pot arribar més tard. En tot cas, coincideixen Calvo i Ibarz, totes aquestes persones presumiblement rebran una resposta positiva a la seva sol·licitud, en contra del que és més habitual: l'Estat espanyol, durant el 2020, només va acceptar el 5% de les sol·licituds d'asil, mentre que la mitjana a Europa suposa el 33%, segons CEAR.
“Quan han pres la decisió de començar la seva vida en un altre país, tenen ganes de normalitzar al màxim la seva situació”, explica Dolors Calvo, d’Apip-Acam
“Quan ja han pres voluntàriament o involuntàriament la decisió de començar la seva vida en un altre país, tenen ganes de normalitzar al màxim la seva situació, i ser autònoms”, afegeix Dolors Calvo, per la seva banda, tot recordant que les persones que han arribat estan molt formades i preparades, i que per tant tenien vides totalment independents.
És per això que el següent pas més important és la seva inclusió social i laboral. “Ara estructurem el seu pla de treball, amb les expectatives que tenen, i què volen, i també impulsem la seva participació social, perquè és el que realment fa inclusió, que la gent se senti activa i partícip”, valora Calvo. “En aquests sis mesos reforcem sobretot llengua i enfortim la situació emocional, hem de preparar-los també per l'itinerari sociolaboral, amb el qual han mostrat un gran compromís de moment”, diu.
Si l'expedient d'aquestes persones és positiu, que és el que previsiblement passarà, el sistema d'acollida contempla un mínim de 18 mesos d'acompanyament per part d'aquestes entitats, prorrogable si la situació ho requereix. Es començarà llavors a facilitar el procés d'autonomia, accedir a una llar pròpia, malgrat que seguiran comptant amb suport econòmic i social per part de les organitzacions, però “ja dins d'una altra etapa”, apunta Calvo. Tot i que el procés migratori és molt llarg, dolorós i ple d'entrebancs, aquestes persones, llavors, se sentiran enfortides per seguir traçant un nou camí a la seva terra d'acollida.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari