La reforma del reglament d’estrangeria, un pas endavant incomplet

La reforma del Reglament d’Estrangeria implica que els joves migrants sols tinguin l’autorització de treball quan surten del centre de protecció de menors

La reforma del Reglament d’Estrangeria aprovada a mitjans d’octubre al Consell de Ministres és una gran notícia per als joves estrangers extutelats. Passen a tenir autorització de treball quan surten del centre de protecció de menors, i es flexibilitzen els requisits d’ingressos perquè renovin el permís de residència. S’acaba, en bona part, l’atzucac en què han viscut els últims anys joves com en Mohamed Touil i la Sonia Mamani, participants del Servei de Transició a l’Autonomia al Casal dels Infants. Queden deures pendents, però: la reforma no acaba amb la vulneració de drets d’aquells infants estrangers que no tenen permís de residència arran de la situació administrativa dels seus pares, com és el cas de la Sara Daniela, participant del Casal Jove de Badalona.

“No ha sigut una actuació heroica. Feia falta i tocava ja. Entre els joves hi ha molta potencialitat. Venim aquí a estudiar i treballar, a buscar un futur millor. Amb aquesta llei ens menyspreaven.” En Mohamed Touil parla alleugerit. Explica que quan es va assabentar que s’havia modificat la llei, de seguida va trucar als seus pares per celebrar-ho. Des que va arribar del Marroc, fa cinc anys, només els ha vist una vegada, quan va viatjar a Tànger amb el Casal Jove del Raval per participar en el festival de curtmetratges Tanja Zoom. Llavors acabava de néixer el seu germà, que ara té tres anys, i no ha tornat a estar amb ell. Si hagués intentat visitar-los en els últims mesos, segurament no hauria pogut tornar a entrar a Espanya. Una de les limitacions de no tenir el permís de residència.

"Entre els joves hi ha molt potencial. Venim a estudiar i treballar, a buscar un futur millor. Amb aquesta llei ens menyspreaven”, diu Touil

Touil va arribar del Marroc amb 16 anys i el van tutelar en un centre de protecció de menors fins als 18. En sortir-ne, s’havia de valer per ell mateix, però no tenia autorització de treball. Buscant una sortida, va adreçar-se al nostre Servei de Transició a l’Autonomia (STA), a través del qual va començar a viure en un pis compartit amb altres joves.

Es va posar a estudiar un grau mitjà en Atenció a persones en situació de dependència, i després Integració Social. Un any més tard va poder renovar el permís de residència temporal per dos anys més, encara sense autorització de treball. El cop va arribar fa mig any, quan li va tocar la segona renovació: “Em demanaven més de 2.200 euros d’ingressos mensuals propis per fer la renovació. Ni treballant hauria pogut aconseguir-los!”.

Aquest requisit desorbitat l’havia fixat el Tribuna Suprem, interpretant la llei, en diverses sentències entre 2018 i 2019. En la primera renovació del permís de residència, calia acreditar uns ingressos propis equivalents a l’IPREM (565 euros). En la segona renovació, el quàdruple (2.260 euros). Fins llavors, tant en la primera com en la segona renovació, la persona extutelada podia acreditar que subsistia amb el suport d’una entitat social o cobrava una prestació de l’administració pública. Però el Suprem els ho va posar més difícil: els ingressos havien de ser dels mateixos joves. Però com se’ls podien haver guanyat? Com es poden aconseguir més de 2.600 euros mensuals quan no pots treballar?

Mohamed Touil en bicicleta per Barcelona / casal dels Infants

Per a la Sonia Mamani, que va arribar de Bolívia amb dotze anys i també va estar tutelada, el carreró sense sortida va arribar ja en la primera renovació, quan tenia 18 anys. Li demanaven ingressos propis, i no va servir de res intentar justificar que amb el pis i la beca que li oferia el Casal amb l’STA podia cobrir les seves necessitats bàsiques. “Busques feina i et demanen els papers. Intentes fer-te els papers i et demanen tenir feina. No pots avançar, et sents entre l’espasa i la paret. Encallat, sense poder avançar. Com t’ho fas?”.

Davant el mur del requisit dels ingressos propis, l’alternativa per en Mohamed i la Sonia a l’hora de renovar el permís de residència era trobar una oferta laboral d’un any amb un sou equivalent al salari mínim a jornada completa. “Les empreses han de pagar una taxa, esperar per contractar-te uns quants mesos fins que acabi el tràmit d’estrangeria... Et diuen que els surt més a compte contractar algú amb els papers”, comenta la Sonia. Que un jove extutelat pugui aconseguir un contracte d’aquest tipus és molt difícil, doncs, i encara més si tenim en compte que un de cada quatre joves està a l’atur i que molts dels contractes són temporals.

“Moltes vegades he caminat amb por que la policia m’agafés i em deportés al meu país, sense haver fet res dolent", diu Mamani

Desesperada per no poder tirar endavant, la Sonia va fer un tercer intent: sol·licitar un nou permís de residència amb autorització de treball per la via de l’arrelament social. Mentre acabava els estudis del grau en Administració i Finances, va aconseguir l’oferta de feina d’un any que necessitava, però li van acabar denegant els papers perquè no portava tres anys empadronada a Barcelona (només li faltaven tres mesos!). Va presentar les notes de l’institut per demostrar que sí que hi vivia des de feia més de tres anys, però no va servir de res.

Un dret que en condiciona molts altres

No tenir el permís de residència amb autorització de treball no significa simplement que no et donin un document d’identitat. Implica obstacles en moltes altres situacions quotidianes, com bé saben en Mohamed i la Sonia: obrir un compte bancari, matricular-se en alguns estudis, sortir del país, apuntar-se al gimnàs, signar un contracte de lloguer, trobar una feina que no sigui irregular... 

En l’aspecte emocional, genera inseguretat i molta frustració. “Moltes vegades he caminat amb por que la policia m’agafés i em deportés al meu país, sense haver fet res dolent. I quan la gent em pregunta si tinc papers, no sé com dir que no, quan ja porto molts anys aquí. Quan vaig passar de tenir la documentació a no tenir-ne, em vaig sentir inferior, perquè no podia obtenir les mateixes coses que altres persones”, comparteix la Sonia. En Moha ho analitza tot plegat amb mirada d’integrador social: “El que estem construint és una societat racista i capitalista, basada en la desigualtat. El que feia la llei era generar risc d’exclusió”.

Infants sense permís de residència

Tot i l’avenç que implica la reforma, no tothom se’n beneficia. D’entrada, les persones extutelades de més de 23 anys no podran regularitzar la seva situació. Tampoc canvia el panorama per a les estrangeres que no hagin estat tutelades, encara que tinguin menys de 23 anys.

És especialment preocupant que la situació no hagi canviat per als infants que no tenen la nacionalitat espanyola. Fins i tot encara que hagin nascut a Catalunya, només poden tenir permís de residència si un dels seus pares en té. Per tant, un dret tan bàsic com l’accés a la documentació es condiciona a la situació administrativa dels seus pares. Aquesta realitat que vulnera els principis de no discriminació i d’interès superior de l’infant establerts per la Convenció dels Drets de l’Infant de les Nacions Unides.

Sara Daniela Hernández: “Pel fet de no tenir els papers tinc moltíssima ansietat. Són situacions que t’oprimeixen molt”

És el cas de la Sara Daniela, que té 17 anys i va arribar a Catalunya des de Veneçuela quan en tenia 13. Des de llavors no ha aconseguit el permís de residència ni l’autorització de treball. La seva mare té un permís de residència que va obtenir pel procés de reagrupament familiar. Ara s’està divorciant i necessita tramitar un permís de residència independent perquè la Sara pugui regularitzar-se.

En aquests anys, per no tenir els papers, la Sara Daniela no ha pogut tramitar una beca de l’Estat per pagar els seus estudis en Administració i Finances, amb la seva mare no han pogut registrar-se com a família monoparental, ha hagut de treballar de forma irregular per donar un cop de mà a casa, no pot fer servir l’aplicació  “La meva salut”... “Pel fet de no tenir els papers, molts cops em sento molt malament i tinc moltíssima ansietat. Són situacions que t’oprimeixen molt”.

Sara Daniela té 17 anys i va arribar a Catalunya amb 13 / Casal dels Infants

 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article