Quan s’ha de defensar les que defensen

El Programa Català de Protecció a Defensors i Defensores de Drets Humans acull cada any a Catalunya a diverses activistes que es troben en perill

Un 10 de desembre de fa 73 anys es va signar la Declaració Universal dels Drets Humans, amb l’objectiu d’establir uns mínims garantits de respecte cap a les llibertats individuals i col·lectives arreu del món. No obstant això, encara hi ha persones que han de lluitar perquè els seus drets i els de les seves comunitats siguin reconeguts i respectats. Sovint, aquestes defensores i defensors de drets humans posen la seva vida en perill i s’han d’enfrontar a persecució política i social als seus països d’origen. Per aquest motiu, des de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i la Secretaria d’Igualtats impulsen el Programa Català de Protecció a Defensors i Defensores dels Drets Humans (PCPDDH), el qual és gestionat per la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR) i busca donar protecció temporal i integral a activistes en situació de risc.

La Susana de la Cruz té 33 anys i és una dona del poble maia tzotzil originària de San Cristóbal de las Casas (Chiapas, Mèxic). El 2007 es va convertir, sense esperar-ho, en defensora dels drets humans, després de l’empresonament del seu germà, que va patir tortures durant els 13 anys que va estar privat de llibertat de forma arbitrària. En aquell moment va formar el Colectivo de Familiares de Presos en Lucha, juntament amb altres familiars de persones empresonades injustament per part de les autoritats mexicanes, i des de llavors també col·labora activament amb l’entitat Centro de Derechos Humanos Fray Bartolomé de Las Casas (CDH Frayba). Aquest activisme, però, l’ha posat en risc.  

“Vaig haver de fugir de Chiapas perquè em van arribar amenaces de mort a casa meva”, explica la defensora Susana de la Cruz

“Vaig haver de fugir de Chiapas perquè em van arribar amenaces de mort a casa meva. Tota aquesta situació entorpeix la feina d'una defensora i et posa en risc. Et posa en una situació de vulnerabilitat, tant a la teva persona com a tota la teva família i les persones que són properes a tu. No hi ha cap garantia de poder defensar els meus drets, perquè jo puc ser viva avui, però demà no sé si podré explicar-ho, si podré visibilitzar tot el que està passant”, assenyala de la Cruz.

Per aquests motius, de la Cruz va ser una de les tres defensores participants de l’edició 2020-2021 del Programa Català de Protecció a Defensors i Defensores dels Drets Humans (PCPDDH), una iniciativa que acull de forma temporal a Catalunya a persones que es troben en situació de risc pel seu activisme en favor dels drets humans.

“El programa ens dona l'oportunitat de fer incidència i visibilitzar la situació que vivim a través de xerrades o conferències”, apunta de la Cruz, que va ser a Barcelona durant sis mesos, en els quals, a més, es va poder reunir amb entitats com Ca la Dona o Mujeres Pa' Lante, així com amb l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) i amb col·lectius d’advocats per intentar portar a instàncies internacionals els casos de fabricacions de delictes de persones indígenes a la regió de Chiapas.

El PCPDDH és una iniciativa impulsada per l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i la Secretaria d’Igualtats, que compta amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès i és gestionat per la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR). Des del 2017, aquest programa obre una convocatòria anual perquè entitats catalanes, en coordinació amb organitzacions del sud global, proposin candidatures de defensores i defensors de drets humans que es trobin en situació de risc i vulguin ser acollides durant un període de sis mesos a Catalunya.

“El programa té tres objectius: El primer és que les defensores tinguin un lapse de seguretat i tranquil·litat, per baixar el seu perfil de risc. El segon, que vinguin i puguin crear una xarxa internacional de suport, perquè la seva lluita es pugui veure reforçada quan tornin al seu territori d'origen. El tercer, que puguin desenvolupar totes aquelles capacitats que puguin suposar una millora per a la seva feina com a defensora; per exemple a través de la formació en cultura de pau o en seguretat informàtica, entre altres”, destaca Jorge Jarillo, subdirector del CCAR.

Susana de la Cruz va haver de sortir de Chiapas a conseqüència de les amenaces que rebia per la seva defensa de les persones preses de forma injusta | Clara Congost

Un espai temporal de seguretat

Czarina Musni és una altra de les defensores de drets humans que van formar part de la darrera edició del PCPDDH. Ella és advocada i originària de Filipines, on ha prestat serveis legals gratuïts a víctimes de violacions de drets humans des de la seva organització, la National Union of Peoples’ Lawyers (NUPL). Musni prové concretament de l’illa de Mindanao, una zona amb terres indígenes i amb un alt nivell de conflicte social, a conseqüència de la presència de guerrilles i moviments armats.

Precisament per la seva defensa dels drets d’aquests pobles indígenes de l’illa, l’advocada ha rebut obertament amenaces, persecucions i assetjament de diverses formes. “A causa de la feina que fem com a advocats de drets humans, que defensem i promovem els drets humans a Filipines, estem sent assetjats, difamats, assenyalats i etiquetats com a terroristes. Hem vist que aquest etiquetatge és molt perillós, perquè els nostres col·legues, no només advocats, sinó també líders d'organitzacions socials, defensors dels drets humans i periodistes; quan són etiquetats, els succeeixen més atacs”, subratlla Musni.

El PCPDDH és una iniciativa de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i la Secretaria d'Igualtats, gestionada pel CCAR

L’advocada afirma que la seva participació en el PCPDDH li ha permès seguir treballant amb els col·lectius més marginats de Filipines, però des d’un context de major seguretat. “A través del programa, puc continuar la feina que faig, que és molt important per a mi; a més de conèixer moltes organitzacions que treballen en drets humans, així com organismes estatals que poden ajudar en la configuració de polítiques exteriors, especialment en relació amb les Filipines”, afirma Musni.

El subdirector del CCAR, Jorge Jarillo, explica que precisament un dels objectius del programa és que les defensores de drets humans puguin continuar la seva feina amb les entitats locals del seu país. Contrari al que passa amb l’asil i els mecanismes tradicionals de protecció internacional, el que busca el PCPDDH és que les persones acollides puguin tornar al seu territori d’origen per seguir amb la seva feina d’activisme, però amb més eines de seguretat i havent creat una xarxa de suport internacional que les protegeixi.

“Durant tota l'estada tenim diversos espais especialitzats. Alguns són d'autocura, alguns són per desenvolupar capacitats comunicatives d'incidència i hi ha un altre espai on, des del moment que arriben a Catalunya fins que se'n van, es comença a treballar un pla de retorn. Aquest pla es treballa al llarg dels sis mesos d'estada i se li dona seguiment a través de reunions. Fins i tot, quan es pot, hi ha una delegació que acompanya les defensores en el seu retorn al seu país”, destaca Jarillo.

Czarina Musni és advocada de la National Union of Peoples' Lawyers de Filipines, una organització que treballa amb víctimes de violacions dels drets humans | Clara Congost

La importància de les autocures

A més de l’espai de seguretat perquè les defensores puguin seguir treballant i fer incidència amb les seves comunitats d’origen, el PCPDDH també promou espais de formació, d’aprenentatge psicosocial i d’autocures. “Intentem donar una visió holística, integral, a l'acollida de les defensores, precisament perquè sabem que més enllà de les necessitats físiques i de protecció que tenen, també hi poden haver àrees de millora o àrees d'oportunitat en formació, en política i en comunicació”, assegura el subdirector del CCAR.

“Intentem donar una visió holística, integral, a l'acollida de les defensores”, afirma el subdirector del CCAR, Jorge Jarillo.

A través del conveni entre el programa i entitats, com la cooperativa de salut COS o l’associació Exil, s’ofereix a les defensores la possibilitat de participar en sessions grupals d’autocures (a l’inici i final de l’estada), així com en teràpies psicològiques individuals. “Tècnicament, va ser la primera vegada que vaig tenir un psicòleg. A Filipines és un luxe tenir un psicòleg! És bo adonar-se de la importància de la salut mental. Si estàs deprimit, si no saps com gestionar les teves pròpies ansietats, com pots ser productiu a la feina? Com pots ajudar els altres? Per tant, és un cicle, és una matriu de connexió”, afirma Musni.

La defensora Susana de la Cruz també destaca aquest espai d’autocures com a central per fer una millor feina amb els col·lectius que defensen. “Ara veig les coses de forma diferent, perquè quan era a Chiapas només pensava en la lluita. Pensava: pot ser que hi hagi gent a altres llocs que ens doni suport? I quan arribes aquí t'adones que és un món totalment diferent del que pensaves i que et donen molt de suport. Això m'ha fet créixer i tenir més confiança en mi”, destaca de la Cruz.

Segons Jarillo, la combinació d’aquesta feina que es fa a nivell d’incidència, de protecció, de formació i d’autocures és la que fa que després de sis mesos aquestes defensores de drets humans puguin “establir les seves prioritats i els fonaments perquè puguin tornar de la millor forma possible al seu territori d’origen”.

Jorge Jarillo és el subdirector del CCAR, l'entitat que gestiona el PCPDDH | Clara Congost

Ampliar les places, el repte de futur

El subdirector del CCAR apunta que en els pròxims mesos és probable que augmenti la situació de perill que viuen bona part de les defensores i defensors de drets arreu del món, a conseqüència de la crisi provocada per la Covid-19 i pels discursos d’extrema dreta. Per aquest motiu, Jarillo assenyala que un dels reptes per a les pròximes edicions del PCPDDH és augmentar el nombre de places d’acollida, ja que reben moltes candidatures i només poden rebre a tres per any.

A la darrera convocatòria del programa es van presentar al voltant de 15 entitats, moltes de les quals presenten més d’una candidatura. De l’1 al 31 de setembre va estar oberta una nova convocatòria, que rebrà a altres tres defensores de drets humans l’any 2022. Segons les participants de la darrera edició, aquesta iniciativa és una gran oportunitat per a aquelles defensores que vulguin continuar amb la seva feina, però amb més seguretat.

“Aquest programa ha estat un refugi per a nosaltres, un espai segur. Estant en aquest programa podem sortir al carrer sense tenir aquesta pressió de sentir-nos vigilades, amb la seguretat de menjar i respirar tranquil·la. És un espai que agraeixo moltíssim que existeixi”, assegura Susana de la Cruz. 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article