Després de dos anys de pandèmia de la Covid-19, les xifres de pobresa i desigualtat social a Catalunya continuen augmentant a ritmes històrics. Les entitats i els moviments socials han vist com cada cop hi ha més gent que ha de recórrer als seus serveis per intentar garantir els drets socials més bàsics. Davant d'aquesta situació, el president Pere Aragonès va prometre, en el seu discurs d'investidura, una inversió de 700 milions d'euros per fer front als estralls generats per la crisi sanitària i social. Una inversió de la qual el tercer sector assegura que no en té constància. Per aquest motiu, reclamen, juntament amb les plataformes ciutadanes, polítiques públiques valentes i estructurals en dos àmbits clau: l'accés a l'habitatge i als subministraments bàsics, i la garantia d'ingressos i el foment de l'ocupació de la població en situació més vulnerable.
La crisi sanitària provocada per la Covid-19 ha tingut efectes devastadors per a les persones en una situació social més vulnerable i per a les entitats que les atenen. Tot i això, la pandèmia només ha vingut a accelerar una tendència a l’alça que fa anys que s’accentua. “La pobresa està totalment cronificada a Catalunya. Tenim, des de fa més de 10 o 15 anys, un 25% de la població en situació de pobresa i això no baixa d’aquí”, assenyala el vocal de pobresa de les Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS), Ferran Busquets.
“La pobresa està totalment cronificada a Catalunya”, assenyala Ferran Busquets, vocal de pobresa d’ECAS
Tots els indicadors mostren com la pobresa, l'exclusió i la desigualtat social no deixen d'augmentar, com a mínim des de 2018. Actualment, hi ha a Catalunya un total de 2.258.000 persones en situació d'exclusió social, és a dir un 29,1% de la població i un milió més que fa tres anys, segons l'Enquesta sobre Integració i Necessitats Socials de la Fundació FOESSA. A més, l'exclusió més severa afecta ja a prop d'1,2 milions de persones, el 15% de la població, uns nivells mai vistos abans al país.
Aquest increment dels índexs de pobresa ha sigut especialment abrupte en els darrers dos anys. Segons l'informe INSOCAT 2021, elaborat per ECAS, la taxa AROPE, que mesura el risc de pobresa i exclusió social, va augmentar gairebé tres punts percentuals entre el 2019 i el 2020; i en el mateix període s'han doblat les llars amb baixa intensitat de treball —del 5,6% fins al 9,8%— i amb privació material severa —del 3,1% al 6,2%—. Com destaca Busquets, tot i que aquest augment de l'exclusió social continua amb la tendència històrica dels darrers 15 anys, l'increment de l'índex de pobresa entre l'any anterior i el posterior a l'inici de la pandèmia ha sigut el més gran de la història recent de Catalunya, passant del 23,6% el 2019 al 26,3% el 2020: “Aquest increment de 3,3 punts no s'havia produït mai”, subratlla.
No obstant això, la crisi social derivada de la pandèmia no ha afectat a tota la població per igual. L'increment del risc de pobresa i exclusió social ha impactat amb especial cruesa en les dones, per qui la taxa AROPE s'ha incrementat gairebé 2,7 punts, i les persones joves, un col·lectiu on el risc de pobresa o exclusió ja arriba al 35,9%. La població amb nacionalitat estrangera és, sense dubte, la que es troba en una situació d'especial risc d'exclusió, ja que l'índex de risc de pobresa en aquest col·lectiu és més del doble (61%) que el de la resta de la població (29%).
L'increment del risc de pobresa i exclusió social ha afectat amb especial cruesa les dones, els joves i la població migrada
Per a la presidenta de la Taula d'Entitats del Tercer Sector, Francina Alsina, la pandèmia ha fet aflorar “la precarietat del treballador pobre”, una situació que han denunciat moltes vegades des de les entitats socials i que afecta especialment a dones, joves i, sobretot, a la població migrada. “Volem que es reguli d'una vegada la seva situació i que la gent pugui treballar rebent el sou que es mereixen. Quan no hi ha papers entremig és un esclavatge amagat i continuat el que tenim”, afirma Alsina. Per altra banda, la presidenta de la Taula del Tercer Sector assegura que la crisi sanitària provocada per la Covid-19 també ha posat de manifest que les polítiques socials dutes a terme fins ara no han funcionat per a revertir el creixement de la pobresa, sobretot entre els col·lectius més vulnerables.
“No va tenir lògica que, quan feia un mes que estàvem confinats, les entitats socials ja hi anessin desbordades per repartir ajudes, com s'estava fent. El primer que et venien a demanar les persones era ajuda per comprar aliments”, subratlla Alsina. La presidenta de la Taula recorda també que, mentre es tancaven escoles, oficines d'atenció a la ciutadania i comerços, “les entitats socials es van mantenir obertes les 24 hores els set dies de la setmana”. Segons els càlculs de les mateixes entitats, es van arribar a atendre fins a 800.000 persones només durant el confinament, de les quals un 30% era el primer cop que demanaven ajuda.
En aquest context, moltes entitats socials es van trobar contra les cordes, amb una allau de persones que havien d'atendre i amb els sobrecostos que això va implicar. Segons l'anuari 2021 de La Confederació, un 25% de les entitats del tercer sector de Catalunya va tancar el 2020 amb pèrdues, de les quals un 49% es devien a sobrecostos. Mentrestant, pràcticament un 30% asseguren que no han rebut cap ajuda econòmica per part de les administracions públiques i, de les entitats que sí que l'han rebut, un 86% afirma que aquests ajuts no cobreixen la totalitat de la pèrdua d'ingressos i un 93% considera que no els hi permeten fer front a tots els sobrecostos.
Un 25% de les entitats del tercer sector de Catalunya va tancar el 2020 amb pèrdues, segons La Confederació
El president de La Confederació, Joan Segarra, ressalta que la pressió econòmica que va provocar la pandèmia a les entitats va arribar, a més, “després d'una situació d'infrafinançament molt gran pel sector”, un fet que ja van denunciar abans de l'inici de la crisi sanitària. “Estem amb la mateixa situació que estàvem l'any 2019, però amb una pandèmia de dos anys, amb tot el que ha suposat de sobrecostos per les entitats i totes les dificultats que han vingut afegides”, assegura Segarra.
Davant de tota aquesta situació i alhora que es comencen a retirar pràcticament totes les mesures restrictives per fer front a la pandèmia de la Covid-19, les entitats socials reivindiquen que ha arribat el moment d'apostar per polítiques socials fortes que canviïn el rumb dels drets socials a Catalunya. “El 2022 és l'ocasió d’or que tenim perquè sigui l'any de la recuperació total en l'àmbit social”, assenyala Alsina. Per fer-ho, reclamen al Govern que faci efectiu el pla de rescat social que van prometre a inicis de la legislatura.
On està el pla de rescat social?
El 21 de maig de 2021, durant el seu discurs d'investidura, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va pronunciar exactament aquestes paraules: “Hem d'impulsar sense cap demora, un pla de rescat social que garanteixi que aquesta crisi no la paguen, un cop més, els més vulnerables. Dins dels primers cent dies de Govern, mobilitzarem 700 milions d'euros per fer front a l'emergència social que patim com a país”. Un pla de rescat social que havia de servir, entre altres coses, per rescatar famílies, fer front a la pobresa extrema i el sensellarisme, reduir les llistes d'espera dels programes d'atenció a la dependència i fomentar la contractació de joves, persones majors de 45 anys i en situació de vulnerabilitat; com va enumerar el mateix president.
Més de 280 dies després d'aquelles paraules, la majoria d'entitats del tercer sector i de moviments socials coincideixen en el fet que no han vist els resultats d'aquest suposat pla de rescat social. A finals de juliol de 2021, la presidenta de la Taula del Tercer Sector va demanar en una reunió amb el Govern que es detallessin les accions, el pressupost i el calendari previst per desplegar-ho. “Nosaltres no tenim aquest calendari, ni sabem com s'estan invertint aquests 700 milions d'euros. I tampoc no sabem quines polítiques socials concretes es desenvolupen en aquest pla”, assegura Alsina.
“No sabem quines polítiques socials concretes es desenvolupen en aquest pla”, critica Francina Alsina, de la Taula del Tercer Sector
Tot i que les entitats socials valoren positivament les intencions del Govern de tirar endavant un pla de rescat social, consideren que fa falta concreció sobre com es duran a terme aquestes polítiques públiques. Segarra apunta al fet que en els darrers pressupostos aprovats per la Generalitat “no s'acaben d'identificar” les accions concretes que s'haurien de dur a terme com a part d'aquest pla de rescat social. “Sí que és veritat que hi ha algunes partides dins dels pressupostos que es poden entendre com que formen part d'aquest rescat social, però és complicat identificar si està tot i com està fixat”, apunta el president de La Confederació.
Tot i això, la presidenta de la Taula del Tercer Sector creu que amb els pressupostos de 2022 hi ha “una ocasió única” per poder “fer les coses bé”. “Ara és el moment, perquè és com si partíssim de zero a l'hora de fer unes polítiques socials en les quals tenim un pressupost incrementat i en la qual està molt ben detectat què és el que no ha funcionat”, assenyala Alsina, qui, no obstant això, afirma que tenen por que es perdi aquesta oportunitat per tirar endavant polítiques socials valentes. En aquest sentit, des del tercer sector insisteixen que cal incidir en dos àmbits clau per a revertir l'increment de la desigualtat social: la garantia d'ingressos per a la població més vulnerable i el foment de la seva ocupació, i la consolidació del dret a l'habitatge i a uns subministraments bàsics.
Primer repte: garantir uns ingressos mínims
Un dels principals reptes que assenyalen les entitats socials per a recuperar-se de la crisi social derivada de la pandèmia és aconseguir una major implementació de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC), que aquesta arribi al màxim possible de població vulnerable i avançar en la seva harmonització amb l'Ingrés Mínim Vital (IMV). Segons l'informe EINSFOESSA Exclusió i desenvolupament social a Catalunya 2021, elaborat per Càritas, només el 13% de les persones en pobresa extrema reben l'IMV i només el 28% la RGC. “El paper ho aguanta tot i la posada en pràctica de la renda garantida deixa col·lectius fora. Caldria garantir que aquesta cobertura fos per a tothom i, si no es pot, tenir clar que és per decisió de les administracions i exposar-les”, assegura Busquets.
Segons el vocal de pobresa d'ECAS, un dels principals obstacles perquè la RGC arribi a més població és la burocratització de l'administració, que, en el seu intent de ser el més garantista possible, acaba sent poc àgil per a implementar les polítiques i ajudes socials d'urgència per a la població que es troba en una situació de gran vulnerabilitat social. Busquets ressalta que a vegades “sembla que l'administració és lenta intencionadament”, ja que, si el sistema fos realment eficient, aquest podria col·lapsar davant de la immensa quantitat de sol·licituds. “L'administració ha de ser àgil. Per mi, la clau principal és que continuen pensant en molt curt termini. Les polítiques que funcionaran seran aquelles que es pensen a deu anys vista”, afirma.
Només el 13% de les persones amb situació de pobresa extrema reben l'IMV i només el 28% la RGC, segons Càritas
La presidenta de la Taula del Tercer Sector creu que també hi ha altres obstacles per a la correcta implementació de la RGC. El primer d'ells és el fet que l'indicador de renda de suficiència (IRSC), que serveix per valorar la situació de necessitat d'una persona, no s'actualitza des del 2010, un fet que deixa a moltes persones fora dels criteris per accedir a una ajuda social. El segon obstacle que apunta Alsina és la bretxa digital, ja que, en un moment on pràcticament tots els tràmits amb l'administració s'han de fer de forma telemàtica, hi ha una bona part de la població que no té les eines ni els coneixements per poder accedir a l'entorn digital. “Si ja hi havia aquesta separació entre uns i altres, la bretxa digital encara ha sigut molt més bèstia”, destaca Alsina. Una marginació que, segons Busquets, va ser especialment visible durant els primers mesos de confinament domiciliar, quan “l'administració va ser la primera a tancar portes i fer teletreball”, deixant a moltes persones sense atendre. Per aquest motiu, la presidenta de la Taula del Tercer Sector considera que les administracions han de desenvolupar urgentment plans de lluita contra aquesta bretxa digital per evitar que les persones en situació vulnerable pateixin una doble discriminació.
Les diverses entitats socials i plataformes que les agrupen coincideixen en el fet que un dels principals reptes que s'ha de superar és la correcta harmonització entre la RGC i l'IMV, perquè el fet de demanar-ne un d'aquests ajuts no sigui un obstacle per sol·licitar-ne l'altre i per facilitar-ne la tramitació a la població susceptible de rebre-les. En aquest sentit, a finals de febrer la Taula del Tercer Sector va demanar al Govern espanyol que traspassés a la Generalitat la gestió de l'IMV, per tal d'assegurar-ne un bon encaix amb la RGC i que així pugui arribar a tota la població que a Catalunya es troba en situació d'extrema vulnerabilitat social.
L'indicador de renda de suficiència (IRSC), que serveix per valorar la situació de necessitat d'una persona, no s'actualitza des del 2010
“Si dues administracions tan potents com són l'estatal i la Generalitat, que tenen uns nivells pressupostaris molt més potents que qualsevol altra, no acaben d'harmonitzar la RGC i l'IMV... és que anem malament”, apunta Busquets, qui insisteix en el fet que no pot ser que la gent que es troba en situació de vulnerabilitat hagi de fer tants tràmits per demanar unes ajudes que “són molt de mínims”. Per altra banda, el vocal de pobresa d'ECAS defensa que s'hauria de caminar cap a una renda bàsica universal, que vagi més enllà de la RGC i l'IMV, i per aquests motius considera que caldrà analitzar el desplegament del pla pilot que està portant a terme la Generalitat per valorar les possibilitats d'establir aquesta mesura en un futur.
A més a més, la presidenta de la Taula del Tercer Sector recorda que aquestes prestacions, com la RGC i l'IMV, són clau per a la reinserció laboral dels col·lectius en risc d'exclusió social, ja que sense aquestes ajudes les persones que es troben en una situació de vulnerabilitat social no poden dedicar temps a formar-se o ni tan sols a buscar feina. Alsina confia que el pla de xoc de 917 milions d'euros per fomentar l'ocupació que va anunciar pel Govern a inicis de juliol pugui beneficiar als col·lectius especialment afectats per l'atur (joves, dones, persones majors de 45 anys i amb discapacitats) i “trencar el cercle maleït” de l'exclusió social. No obstant això, la presidenta de la Taula també destaca que cal recuperar el pla d'ocupació del Govern espanyol, que va patir una retallada de prop de 86 milions d'euros i que beneficiava a col·lectius especialment vulnerables, com les persones amb discapacitat intel·lectual.
Segon repte: habitatge i subministraments bàsics
La regulació de l'habitatge a Catalunya els últims anys s'ha trobat amb un constant estira-i-arronsa entre les polítiques que s'aproven al Parlament i les decisions del Tribunal Constitucional (TC) d'anul·lar-les del tot o de forma parcial. Va passar amb el Decret Llei 17/2019 de mesures urgents per millorar l'accés a l'habitatge, que el TC va tombar el gener de 2021 per considerar que eren polítiques que no es podien fer a través d'un decret, sinó que calia una normativa de rang superior. Fruit d'això va sorgir la nova llei catalana antidesnonaments, que es va aprovar al Parlament a finals de febrer per recuperar les mesures que s’havien anul·lat.
Des de l'aprovació de la Llei 24/2015, de mesures urgents per afrontar l'emergència en l'àmbit de l'habitatge i la pobresa energètica, s'han implementat a Catalunya més de deu normatives, entre lleis, decrets i acords de Govern. Però les polítiques amb mesures més estructurals i que suposaven més passos cap endavant per garantir el dret a l'habitatge s'han trobat sempre amb la negativa del Tribunal Constitucional. L'exemple més recent i més clar és el de la Llei 11/2020 de contenció de rendes, que ha sigut la mesura clau en matèria de dret a l'habitatge i que va ser anul·lada parcialment pel TC a principis de març, amb l'argument de què fixar les bases de les obligacions contractuals (en aquest cas, en l'àmbit del lloguer) és una competència reservada a l'Estat, segons el que especifica la Constitució.
Un dels portaveus del Sindicat de Llogateres i Llogaters, Enric Aragonès, destaca que el canvi més important que hi ha hagut a Catalunya en matèria de polítiques d'habitatge els darrers anys ha sigut la regulació dels preus dels lloguers i per això des de la plataforma han fet una crida a desobeir la decisió del TC o, en tot cas, elaborar una nova normativa que substitueixi la que ha tombat l’alt tribunal. Perquè, després de tot, la llei de contenció de rendes era una política que funcionava: segons les dades de l'Agència de l'Habitatge de Catalunya del tercer trimestre de 2021, després d'un any de vigència de la regulació, els preus dels lloguers han baixat un 2,2% en els municipis regulats i un 1,6% en aquells no regulats. A més, el nombre de contractes signats han augmentat en les zones regulades (un 9,1%), mentre que han baixat a les zones que no ho estan (6,4%).
Un any després de l'entrada en vigor de la regulació del lloguer, els preus han baixat un 2,2% en els municipis regulats
No obstant això, des del Sindicat de Llogateres reconeixen que es produïen incompliments de la normativa, com ho demostra el fet que entre el segon i el tercer trimestre de 2021 el preu del lloguer va augmentar un 3,5% en els mercats regulats. Al mateix temps, des de la implementació de la regulació de preus dels lloguers fins a l’anul·lació del TC, la Generalitat de Catalunya no va posar cap multa. Per una futura regulació, com la que s’està preparant a escala estatal, caldria un major control del compliment de la normativa i que els incompliments se sancionin efectivament, segons Aragonès, que creu que no es pot deixar en mans de la gent llogatera que hagin de denunciar els seus arrendadors per incompliments.
El portaveu del Sindicat de Llogateres afirma que tot i que la llei de contenció de rendes va ser una regulació avançada, tampoc era la solució a tots els problemes i insisteix en el fet que les administracions encara confien massa en les “ajudes al lloguer” per a fer front a la manca d’accés a l’habitatge. Segons les dades del Departament de Drets Socials, el 2021 es van destinar més de 14 milions d’euros per a ajudes directes que han afavorit a més de 6.400 famílies que no podien fer front al pagament de les seves rendes; a més dels més de 125 milions d’euros que es van destinar el mateix any per a ajudes ordinàries, les quals han beneficiat al voltant de 66.600 famílies. Un altre exemple d’aquesta aposta per les ajudes és el ‘bo jove’ de 250 euros mensuals que va aprovar el Govern espanyol el gener de 2022 per ajudar als menors de 35 anys a pagar el lloguer. Aragonès destaca que fa falta orientar les polítiques públiques cap a mesures estructurals i subratlla que el principal repte en aquest sentit és l’ampliació del parc públic d’habitatge.
El 2021 es van destinar més de 14 milions d'euros per ajudar a pagar el lloguer de més de 6.400 famílies
Els pressupostos de la Generalitat per al 2022, però, no donen moltes esperances als moviments pel dret a l’habitatge que aquestes mesures estructurals puguin dur-se a terme aviat. Aragonès afirma que, “malgrat que en alguns elements hi ha un increment en xifres”, als pressupostos no hi ha “una nova orientació pel que fa a les polítiques d’habitatge”, ja que totes les mesures que es contemplen “són transferències de diners públics a les mans dels llogaters, que no acaben tenint efectes gairebé transformadors”. A més a més, l’eina del tanteig i retracte, que és “la més important per ampliar el parc públic d’habitatge”, té una representació “insignificant” als pressupostos, segons Aragonès.
En aquest sentit, el portaveu del Sindicat de Llogateres recorda que la llei d’habitatge del 2007 marca al seu article 73 que en un termini de vint anys, que s’esgota el 2027, s’hauria d’arribar a l’objectiu “d’un parc mínim d’habitatges destinats a polítiques socials del 15% respecte del total d’habitatges principals existents”; una meta que “no s’està complint en cap cas”. Des de la posada en funcionament de l’eina del tanteig i retracte, la Generalitat ha adquirit més de 3.500 habitatges, dels quals només 339 corresponen al 2021, segons les dades de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya.
L’ampliació del parc públic no és l’única mesura estructural que s’hauria de prendre, segons les plataformes a favor del dret a l’habitatge. Un altre dels reptes és, evidentment, recuperar la regulació dels preus de lloguer. Per una banda, s’hauria d’ampliar la durada dels contractes i apostar per la seva renovació automàtica. Mesures que es podrien abordar a través de la nova llei estatal d’habitatge, que el Consell de Ministres va aprovar a inicis de febrer. No obstant això, des del Sindicat de Llogateres avisen que el text, tal com està redactat a hores d’ara, és insuficient. De fet, el sindicat s’ha reunit a Madrid amb les ministres de Drets Socials i de Transports, Ione Belarra i Raquel Sánchez, per traslladar-les les esmenes que consideren que s’haurien de dur a terme per aprovar una normativa que sigui realment transformadora.
Entre els canvis que consideren que s'haurien d'implementar es troben: que la baixada de preus de lloguer s'apliqui a tots els casos on estigui per sobre de l'índex (i no només quan els arrendadors siguin grans tenidors), que s'ampliïn els criteris de les zones tensades per arribar a totes les capitals de províncies, que els honoraris de la immobiliària els pagui l'arrendador sempre, que els contractes siguin renovables automàticament i que es limitin les actualitzacions de les rendes segons l'IPC; entre altres. Totes aquestes mesures, de fet, estaven incloses en la ILP que van presentar les plataformes en defensa del dret a l’habitatge i que el Congrés dels Diputats va rebutjar, amb el vot en contra decisiu del PSOE.
Un altre dels aspectes que afecta la garantia del dret a l’habitatge a Catalunya és la pobresa energètica. Aquest aspecte es va abordar també a la Llei 24/2015, la qual ha sigut “una eina útil”, segons la portaveu de l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), Maria Campuzano, qui, no obstant això, deixa clar que es tracta d'una eina “d'emergència”, que no erradicarà la pobresa energètica. Gràcies a aquesta llei, però, els moviments socials han aconseguit fer passos importants cap endavant, com la signatura el maig de 2021 del conveni amb Endesa que estableix la condonació dels deutes entre el 2015 i el 2020 per a totes les famílies que comptin amb un informe de risc d'exclusió residencial, que són al voltant de 40.000.
La Generalitat va comprar només 338 habitatges a través de l'eina de tanteig i retracte l'any passat
A partir d’aquestes fites, Campuzano assenyala que s’han de fer encara molts passos cap endavant per a garantir que cap família es trobi en una situació de pobresa energètica, sobretot tenint en compte les pujades històriques del preu de l’energia i de l’IPC en el darrer any. La portaveu de l’APE apunta que un dels principals reptes per a aquest 2022 és signar nous convenis amb la resta de companyies subministradores, especialment amb Naturgy i Iberdrola. A més, també s’ha de consolidar la implementació dels comptadors socials a tots els municipis de Catalunya, ja que en el darrer any només se n’han posat una desena, una xifra que és “ridícula”, segons Campuzano, “tenint en compte la quantitat de gent que malauradament es troba en situació d'ocupació”.
Per aquests motius, des de l’APE i el Sindicat de Llogateres consideren que s’ha d’avançar cap a mesures estructurals que, a llarg termini, puguin garantir el dret a un habitatge amb subministraments bàsics garantits per a tothom. “Perquè realment l'aigua i l'energia tinguin vocació de servei públic, nosaltres creiem que la gestió ha de ser municipal o comunitària”, afirma Campuzano, qui a més insisteix que s’ha d’avançar cap a l’establiment de tarifes socials progressives, que estableixin trams segons els ingressos de cada llar, per evitar que a les famílies se'ls pugui tallar la llum. Per la seva banda, Aragonès subratlla que el fet de considerar l’habitatge com un bé de mercat és precisament el que fa que no es pugui garantir com a dret. “Per tant, en última instància el que voldríem és que la garantia d’aquest dret no depengués del mercat”, assegura el portaveu del Sindicat de Llogateres, qui a més apunta que s’ha de continuar avançant cap a regulacions que acotin el mercat immobiliari i, sobretot, cap a garantir que els governs i poders judicials “assegurin el compliment d'aquestes lleis i no continuïn executant desnonaments que estarien emprats en aquest tipus de mesures”.
El Social.cat ha tramès al Departament de Drets Socials una sèrie de preguntes sobre les polítiques públiques que preveuen tirar endavant per fer front als reptes assenyalats per les entitats del tercer sector i els moviments socials. Al tancament d'aquesta peça, encara no havíem rebut cap resposta.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari