Ho heu tornat a fer. La segona edició de la Setmana del Llibre Social ha estat un èxit rotund; hem omplert les llibreries cada dia, hem rebut una molt bona acollida per part del públic, llibreters i autores, i hem gaudit amb la riquesa de les reflexions de les ponents. Per segon any consecutiu, hem creuat la ciutat carregades amunt i avall, doblant hores de feina. Encara arrosseguem el cansament i la ressaca emocional. Han estat cinc llibreries, 13 ponents, i 200 persones que no s'han volgut perdre els debats. I organitzar tot això porta molt esforç. Però ha valgut la pena. Ens quedem amb molts moments viscuts del 7 a l'11 de juny, i aquí us en resumim alguns.
La setmana va arrencar dimarts, dia 7, amb els nervis a flor de pell. Vam enfilar cap al barri de Gràcia i al voltant de les sis de la tarda entràvem a la Taifa per comprovar la calidesa de l’espai, i la bona acollida dels llibreters. Aquesta mateixa emotivitat impregnaria les properes tardes.
L’Aina Lorenzo, l’Eloy Fernández Porta i l’Hernán Sampietro van ser els ponents del col·loqui Joves i salut mental: un binomi en equilibri?, que donava el tret de sortida a la Setmana del Llibre Social. Després de presentar i resumir l’obra de Fernández Porta, Los Brotes Negros, un text biogràfic, a mig camí entre la correspondència i el diari, en el qual explora el seu propi trastorn d’ansietat, els efectes de la ruptura sentimental, o el sistema capitalista i la precarització dels autònoms —en aquest cas, en l’àmbit cultural— la Mar Barberà, periodista del Social.cat qui moderava el debat, va formular la primera pregunta: S’està posant la salut mental al centre? Sampietro, activista del col·lectiu Activament, es va mostrar contundent: “Actualment se’n parla, està a l’agenda política, però, des del meu punt de vista no s’aposta realment per la salut mental sinó que s’estan invertint diners per abordar problemes de salut mental. La salut és una altra cosa, que té més a veure amb la promoció del benestar emocional”.
La salut mental empitjora significativament
Si mirem a Barcelona, els indicadors de salut mental dels joves de la ciutat diuen que no estan massa bé, i alerten que aquesta salut mental empitjora significativament. Concretament, el 38,6% de les noies i el 20,3% dels nois presenten malestar emocional, segons dades recents de l’Agència de Salut Pública de Barcelona.
“El 25% dels joves a l’Estat està prenent psicofarmacs. El 53% del quals, s’automediquen”, diu Hernán Sampietro
Sampietro va assenyalar que tenim “un problema greu” amb el consum de fàrmacs, ja que el 25% dels joves a l’Estat està prenent psicofarmacs. “D’aquest 25%, el 53% s’automediquen”. En aquesta mateixa línia, l’activista va explicar que, segons un estudi recent de la Fundació Reina Sofia, l’Estat espanyol és el segon país del món, per darrere els Estats Units, en consum de psicofàrmacs. “Som campions mundials en consum de benzodiazepinas i antidepressius”. I va concloure que estem “medicalitzant el malestar de la vida quotidiana”.
Segons l’autor Fernández Porta, el mateix sistema no ajuda a potenciar una bona salut mental. “El mateix sistema educatiu indueix als joves a prendre drogues: els terminis marcats d’entrega de treballs i exàmens fan que, en moltes ocasions, sigui físicament impossible d’aguantar amb cafès”, va sentenciar. Tanmateix, Fernández va assenyalar que el ritme laboral imposat o autoimposat també pot propiciar el consum de substàncies.
Per combatre el malestar de joves i adults, les diferents administracions promouen programes i iniciatives. En paral·lel, la ciutadania s’ha organitzat per oferir suport a través de diferents grups. Activament o Obertament són només dos exemples de grups de persones activistes per la salut mental. “Hem de començar a ampliar-los, especialment, després de la pandèmia”, va assenyalar Sampietro.
Per la seva banda, Aina Lorenzo, activista també d’Activament, va expressar que, per ella, poder fer activisme en primera persona és important: “Poder establir vincles en quant a salut mental i entendre que si tinc una patologia no passa res, perquè les que hi formen part també en tenen i m’entendran”.
Tots tres van estar d’acord en la importància del suport mutu que hi ha en els grups d’ajuda mútua, els anomenats GAM, que permeten establir xarxa de suport i intercanviar informació entre iguals.
La xerrada va agafar un to emotiu que el públic va ajudar a mantenir i, fins i tot, a propiciar amb les seves intervencions. Es tancava, d’aquesta manera la primera xerrada de la setmana.
Es pot transformar la societat a través de la cultura?
La creació col·lectiva pot ser un mètode eficaç per incloure aquelles veus que sovint han estat excloses de la societat. Així ho demostren els projectes Viatge a Mart i Brians: Mujeres invisibles, dos llibres que conjuguen les paraules amb les imatges i que van ser els projectes que es van presentar a la segona xerrada de la Setmana del Llibre Social, El poder de les paraules: el llibre com a eina d’acció social.
En el cas de Viatge a Mart, es tracta d’un llibre que recull en format de quadern de viatge les experiències individuals i col·lectives dels deu creadors (artistes i activistes) i dels deu joves migrats tutelats i extutelats que van participar en el projecte, els quals durant diverses setmanes van trobar-se per xerrar, compartir espais, jugar, passejar i reflexionar al voltant de dos conceptes: el futur i el viatge. “El llibre recull les experiències i vivències de deu joves extutelats i deu activistes. És un llibre sense fil conductor, on cadascú s’expressa com vol”, va explicar durant l’acte l’activista antiracista i feminista Míriam Hatibi, qui és una de les autores del text.
Per altra banda, Brians: Mujeres invisibles també recull els resultats d’una iniciativa de transformació social, com és el projecte Traspassant l’objectiu, impulsat per la Fundació Setba, on es fa servir la fotografia com a eina per a l’empoderament de dones internes al Centre Penitenciari de Brians. Al llarg de dos anys, un total de 65 dones van participar en aquests tallers i algunes d’elles han col·laborat en l’edició d’aquest llibre amb les seves fotos. “L’objectiu del projecte era visibilitzar el col·lectiu i empoderar les dones recluses. Apropar-nos des de l’autenticitat i de compartir fa que les participants s’obrin”, va afirmar l’artista i fotògrafa Marta Fàbregas, qui va ser una de les impulsores del llibre.
Una de les preguntes que va guiar el debat va ser si aquesta mena de projectes culturals poden generar transformacions socials profundes. “El que és cert és que no podem fer miracles”, va assenyalar la directora de la Fundació Setba, Cristina Sampere, que és l’entitat que va impulsar el projecte de Brians: Mujeres invisibles. Però, tot i que aquests projectes potser no aconseguiran fer canvis profunds en les vides de les persones, sí que són necessaris per obrir espais culturals que abans estaven tancats a certs col·lectius, com és el cas de les persones internes en centres penitenciaris o els joves migrats.
“Hi ha unes necessitats socials que han de ser escoltades. És una llàstima que no escoltem totes les veus”, explica Hatibi
“Hi ha unes necessitats socials que han de ser escoltades. És una llàstima que a vegades no escoltem totes les veus”, va subratllar Hatibi, qui va deixar clar que aquests projectes culturals han d’anar acompanyats necessàriament de millores en les condicions materials dels col·lectius vulnerabilitzats si realment es volen aconseguir transformacions socials.
Juntes, destruïm el patriarcat
La Setmana del Llibre Social no podia continuar sense parar-nos a reflexionar sobre una de les majors xacres que ens afecten com a societat: les violències masclistes. I és que, entre el gener i l’abril de 2022 hi va haver sis víctimes mortals de violència masclista a Catalunya, sis dones assassinades en quatre mesos, les pitjors dades des de 2014.
Així que el dijous ens vam desplaçar fins a la llibreria Ona, a Pau Claris, on va tenir lloc la xerrada Violències masclistes: sobrevivint al patriarcat i vam presentar tres llibres molt diferents, però travessats per aquest denominador comú que ens empetiteix i ens mata. Per una banda, Bruna Brown, la primera novel·la de la il·lustradora Marta Bellvehí, que ens endinsa en la vida de la Bruna, una jove que després de patir un atac de pànic durant la selectivitat decideix marxar a Birmingham a treballar d’au-pair; per altra, Quan cridem els nostres noms, de la psicòloga especialitzada en violències masclistes Alba Alfageme, un llibre basat en casos reals atesos per l’autora i que es converteix en una guia indispensable per prendre consciència de qui som i de com ens ha ferit el sistema masclista i patriarcal. I, per últim, Tinc algunes certeses i molts dubtes, un recull d’articles que la Natza Farré va escriure i publicar al diari Ara entre 2017 i 2021 i que ens permet fer una revisió de les problemàtiques i dels dubtes que ens han perseguit durant aquests últims cinc anys, alhora que comprovar que hi ha coses que, per desgràcia, no canvien.
“Malauradament, podria escriure un article diari sobre les violències masclistes”, va etzibar Natza Farré només començar la xerrada. I, tot i que no ho fa, això no impedeix que moltes persones li diguin que és una pesada, que sempre diu el mateix, que no és per tant, que al món hi passen altres coses. “Hi ha molt tonto, la veritat, perquè penso: no ho entenen. No em queda una altra possibilitat que continuar insistint”, va assegurar la periodista, convençuda que encara estem en una fase de prendre consciència. “Encara avui en dia hi ha comentaris de ‘ella s’ho ha buscat’ davant de situacions de violència masclista”, va apuntar Farré, “i es justifica que un senyor ens assassini perquè se’ns ha catalogat com a histèriques, pesades o geloses”.
“Hi ha una normalització i banalització de moltes situacions de violència de gènere”, va assegurar Alfageme
“Un dels principals problemes és que hi ha una normalització i banalització de moltes situacions de violència de gènere”, va assegurar Alfageme, i això provoca que les dones tinguem la sensació que estem constantment en guerra amb el món. A més, “quantes situacions hem viscut i no les hem pogut explicar perquè ens hem sentit culpables?”, va preguntar la psicòloga. La resposta és tan òbvia que no cal verbalitzar-la. És per això que les tres autores coincideixen en la importància de teixir xarxa i de la sororitat, que Alfageme apunta que “només s’aconsegueix quan parlem entre nosaltres”. Perquè, com va dir Bellvehí, “en general, tant homes com dones —però sobretot els homes— anem molt perduts en allò que és violència masclista”. De fet, un dels objectius de la il·lustradora era escriure un llibre “que servís de mirall a molta gent i que acompanyés; un llibre que et permeti adonar-te que situacions que no pensaves que eren una agressió masclista sí que ho són”, detalla.
També Alfageme buscava que les històries i vivències que explica al seu llibre “fossin miralls per altres dones”: “El llibre el vaig pensar i parir molt per les dones, perquè ajudés en un procés personal, però m’he quedat sorpresa perquè moltes dones estan regalant el llibre a les seves parelles, com un exercici d’empatia”. Un exercici que, esperem, ajudi que els homes entenguin que ells també han de formar part de la denúncia social. Al final, davant d’una situació d’injustícia, implica posicionar-se al costat de l’agressor. I, com diu Alfageme, “cal que els homes comencin a assenyalar els seus propis amics” en lloc de continuar culpabilitzant i revictimitzant les dones.
Escoltar la veu de les dones racialitzades
El divendres va ser el torn de moure’ns fins a la Dreta de l’Eixample, a l’acollidora llibreria Documenta —plena de bat a bat i amb les entrades esgotades des de feia dies— on vam organitzar el col·loqui Racisme, identitat i gènere: la veu de les dones racialitzades, en la qual vam reunir tres dones, activistes i autores les veus de les quals són imprescindibles per conèixer de primera mà com opera el racisme i la discriminació en la nostra societat. Desirée Bela-Lobedde, Safia El Aaddam i la rapera Imane Raissali, més coneguda com Miss Raisa, van estar d’acord en el fet que queda molt camí per recórrer fins que les persones racialitzades i migrades tinguin els mateixos drets que la resta de la societat. De fet, totes tres en parlen, des de diferents registres literaris, en els tres llibres que vam aprofitar per presentar durant la jornada. Tres obres que commouen i remouen: Minorías, de Desirée Bela-Lobedde, Hija de immigrantes, de Safia El Aaddam i Pondré los colores, de la Imane Raissali.
El racisme està enquistat. Totes tres autores van coincidir que es veuen en la inèrcia de lluitar i combatre estereotips des de fa anys. Com si la societat no avancés en aquest sentit, perquè és un racisme totalment estructural i que parteix del propi sistema. Per on començar llavors? Bela-Lobedde va introduir un apunt interessant: “M’agradaria tombar la truita, i vull preguntar què implica per a les persones blanques viure en una societat racista. Això crida a revisar-se i potser és el que hem de fer”, va defensar l’activista i afrofeminista. Revisar els propis privilegis, ser-ne conscients i qüestionar-nos. “Nosaltres no podem estar fent sempre pedagogia del racisme. Cal que cadascú també es miri”, va apuntar Bela-Lobedde.
“He vist que o m’autoorganitzava o no tindria dret a vot, ni podria renovar el meu NIE, ni res", denuncia Safia El Aaddam
A banda de demanar a la ciutadania que assumeixi la seva part de responsabilitat, totes tres destaquen que cal seguir en la lluita. La veu, la música, la paraula, i l’organització d’accions han estat les vies per denunciar les opressions que aquestes tres dones senten per tenir un color de pell fosc, per tenir un nom diferent o per portar hijab. “He vist que o m’autoorganitzava o no tindria dret a vot, ni podria renovar el meu NIE, ni res. Són històries que no s’expliquen als mitjans. Per això vaig explicar la meva situació a les xarxes socials, perquè també és la situació de moltíssimes persones”, va denunciar Safia El Aaddam, qui ha impulsat a les xarxes múltiples campanyes molt exitoses, com Te cedo mi voto, a través de la qual milers de persones, moltes d’elles nascudes a l’Estat espanyol i que no tenien dret a vot per no tenir la nacionalitat, van poder votar en les darreres eleccions al Congrés, gràcies al fet que persones que sí que podien votar els van cedir el seu vot.
Entre moltes altres coses, al col·loqui es va parlar de com el racisme, afegit a la pobresa, pot travessar la infància de les persones migrades o racialitzades, que han viscut situacions de desigualtat molt forta a l’escola. Miss Raisa recull molt bé aquesta experiència a la cançó Siento, on explica la cuirassa i l’autoaillament que va construir-se al voltant de si mateixa per resistir. “M’he permès sentir ara tot allò que de petita no volia sentir, perquè em feia mal”, va compartir durant la xerrada la rapera, que també està a punt d’acabar la carrera de Psicologia.
I és que els prejudicis han perseguit i persegueixen aquestes dones en totes les esferes de la seva vida. I per això cal prendre consciència i actuar: “necessitem quotes”, va proposar, per exemple, Bela-Lobedde, com una via justa perquè la representació de les dones racialitzades o d’origen migrant estigui en més esferes de la societat. I si no preguntem-nos: hi ha dones negres mestres, a les escoles dels nostres fills? En sobtaria entrar a fer teràpia i que la psicòloga porti hijab? I veure cada dia per la tele a una presentadora del telenotícies amb nom i cognom àrab? Encara estem lluny... Però amb la força i la determinació de persones com les nostres convidades, arribarem.
Somiar la pau
Per tancar la Setmana del Llibre Social vam anar fins al barri de Sant Andreu del Palomar, on ens van acollir a la llibreria La Tribu. Vam tenir el plaer de comptar amb l’activista i escriptora afganesa Nadia Ghulam, qui ens va explicar a infants i adults el seu darrer llibre El país dels ocells sense ales. Aquest conte parla de la guerra i del refugi, des de la història de la Bibí, un ocellet sense ales que ha de marxar del seu país, al qual han arribat uns ocells perillosos que calen foc per tot arreu. La protagonista ha d’emprendre un viatge molt dur per arribar a un lloc on els ocells puguin viure en pau i sense guerra.
Després del conte de Ghulam, vam voler enviar un missatge inequívoc per la pau, i vam fer a través de l’art, amb les companyes del Col·lectiu Pirulís. Infants i grans vam pintar cartells amb missatges de pau, i després, els vam anar a enganxar al bell mig del barri, a la plaça Comerç, en un gran pirulí —aquestes plataformes rodones que serveixen per enganxar cartells de tota mena—. Perquè la lectura crítica convida a pensar, i pensar convida a actuar contra tot allò que no ens deixa viure en una societat justa, igualitària i en pau. No hi havia millor forma de tancar aquesta gran segona Setmana del Llibre Social.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari