Sensellarisme femení: visibilitzar l’invisible

Iria Ulloa

Amb el suport de  

Actualment, les dones representen només el 11,71% de les persones que viuen en situació de carrer a Barcelona, segons les últimes dades recollides pels equips d’intervenció social municipals, aquest mes de setembre. Aquesta xifra, que a priori pot indicar que les dones no estan patint situacions d’exclusió residencial severa, amaga una realitat que malauradament existeix i que fins fa poc temps, semblava invisible: el sensellarisme femení és majoritàriament ocult, perquè no s’expressa de forma evident a la via pública.

És a dir, l’exclusió residencial que pateixen les dones es viu de portes endins i de formes molt diverses: dones que intercanvien serveis a canvi d’un sostre —fórmula molt habitual en l’àmbit de les cures o el treball domèstic—; dones que dormen temporalment en llars de gent coneguda; dones que relloguen habitacions, i que no sempre poden pagar; dones que sostenen relacions violentes per no perdre el sostre, etc.

A Barcelona, aquesta realitat oculta va emergir de forma descarnada durant la pandèmia de la Covid-19, quan moltes dones van quedar en situació de carrer, en ser expulsades de les llars en les quals treballaven, o dels llocs on estaven vivint de forma precària i sense condicions de seguretat. “La pandèmia va ser un punt d’inflexió, perquè es va visibilitzar de forma òbvia la necessitat d’introduir la perspectiva de gènere en l’atenció al sensellarisme”, assegura Rebeca Abad, tècnica del Departament de serveis diürns i residencials col·lectius per a persones sense llar de l’Ajuntament de Barcelona. “Eren dones molt invisibles perquè estaven en sectors de cures, hostaleria o salut. I de sobte es queden literalment al carrer”, diu Abad, qui manté que les dones sempre han estat una “minoria” dintre del col·lectiu, i per aquesta raó els recursos residencials sempre han tingut una mirada “molt androcèntrica”, és a dir, que solen ser equipaments altament masculinitzats, la qual cosa pot fer sentir-se excloses a les dones.

Prèviament a l’esclat de la pandèmia, la necessitat de donar resposta al sensellarisme femení de forma específica s’estava abordant en el Pla de Lluita contra el Sensellarisme de Barcelona, que entre els anys 2016-2020 va preveure diverses actuacions per incorporar la perspectiva de gènere en l’atenció a les persones sense llar. També va obrir camí en aquest sentit la Mesura de Govern per la Prevenció del Sensellarisme Femení, impulsada el 2020 i que ha pretès, principalment, trencar amb aquesta invisibilitat històrica que afecta el col·lectiu.

Fruit d’aquesta revisió del model d’atenció de les dones sense llar, on la perspectiva de gènere és clau, a Barcelona ara es disposa de tres serveis específics per a l’atenció al sensellarisme femení, que compten amb 107 places en total: el Centre de Primeres Atencions Sarrià, que té 41 places i abans era mixt; i els centres residencials d’inclusió La Llavor, amb 40 places, i La Violeta, amb 26 places, que treballen per la reconstrucció del projecte vital de les dones sense llar, i que es van posar en funcionament a finals del 2020 i el maig del 2021, respectivament.

Que la perspectiva de gènere sigui clau en aquest nou model que s’impulsa a Barcelona vol dir que totes les persones implicades en l’atenció al col·lectiu han identificat i analitzat diversos àmbits en els quals cal posar el focus. Entre ells, en destaca la garantia de la intimitat i la seguretat de les dones en els equipaments i els serveis que les atenen, ja que un dels elements comuns del sensellarisme femení és que un altíssim percentatge de les dones han patit violències masclistes. “Hem fet una revisió molt profunda que ens portarà a un nou model d’atenció a les persones sense llar on estigui inclosa tota la perspectiva de gènere i l’atenció específica al sensellarisme femení”, detalla Abad.

Aquest nou model, pioner a l’Estat i poc implementat a Europa, canvia la perspectiva des de la qual es dissenyava l’atenció a les persones sense llar, posant en el centre els processos individuals de les persones, i incorporant la perspectiva de gènere en l’atenció a tots els centres, i no només en els no mixtes. 

“Els recursos específics són un pas de gegant”, diu Elena Sala, directora de La Violeta

Per Elena Sala, directora de La Violeta, i experta en sensellarisme ocult, els recursos específics són “un pas de gegant” perquè facilita als tècnics i a les treballadores de l’àmbit social especialitzar-se. “Ens permet identificar allò que no estaves veient perquè quedava diluït, perquè les dones eren una minoria”, assegura, i matisa: “El sensellarisme femení ha existit sempre. No es veia perquè no es mirava”.

Situacions d’abús i violència per no acabar al carrer

Però, com és possible que no es mirés aquesta realitat, fins fa poc? “En un context social on tots els indicadors de vulnerabilitat es disparen a raó de gènere, la pregunta que ens hem de fer amb relació al sensellarisme, que segurament és l’expressió màxima de la vulnerabilitat social, és on estan les dones en situació de carrer?”, reflexiona la directora de La Violeta, centre gestionat pel Centre d’Acollida ASSIS. La raó principal és que les dones arriben molt més tard a una situació de carrer, i acostumen a estar-hi menys temps. Una de les raons, segons explica l’experta en sensellarisme ocult, és que les dones tenen més capacitat de cultivar xarxes, i activar recursos personals en moments crítics. L’altre motiu, reconeix, és que les dones s’adapten millor a la precarietat. “La societat ens ha oprimit i ens ha situat en posició de desavantatge en pràcticament tots els àmbits, i estem disposades a tot per evitar el carrer, perquè sabem que és perillós per a nosaltres”, sentencia Sala.

Coincideix en aquest aspecte Rebeca Abad: “Perquè una dona acabi al carrer ha hagut de cremar tots els altres cartutxos. Per això ens trobem amb dones que són capaces de sostenir situacions molt greus d’abusos sexuals o de relacions... Quan acaben en situació de carrer són molt vulnerables i han viscut situacions molt delicades”, afirma la tècnica de l’Ajuntament de Barcelona.

Així, el fet que es retardi la seva arribada al carrer, el que a priori podria ser un “factor protector” s’acaba convertint “en un factor de risc”. “En aquestes estratègies femenines de supervivència que es posen en joc per evitar el carrer, s’acaben donant nous successos vitals traumàtics que afegeixen pedres a les motxilles de les dones, que cada cop pesen més. Quan una dona arriba a una situació de sense llar, arriba en molt pitjors condicions que un home, en tots els sentits: pel que fa a la salut física, salut mental, econòmica, relacional... El procés de pèrdues i privacions que acompanya en aquestes trajectòries de sensellarisme femení, comporten un deteriorament molt ràpid i molt fort en les dones”, assegura Elena Sala.

“El carrer és un espai tremendament hostil, i per a les dones encara més. L’estratègia màxima de supervivència per una dona en situació de sense llar és la invisibilitat”, incideix la directora de La Violeta. Per això, moltes vegades les dones trien per dormir altres formes d’espai públic que no són pròpiament el carrer, com poden ser les recepcions d’hospitals, les estacions, els aeroports o els terrats i porteries. “És inclús habitual que les dones en situació de carrer acabin adquirint una estètica clarament masculina”, assegura.

Tots aquests factors fan que les dones en situació de sense llar estiguin profundament invisibilitzades, i que fins ara no s’estigués articulant una resposta específica per donar cobertura a les necessitats d’aquestes dones.

“El 60% de les dones ateses a la Llavor aquest any han patit violència masclista”, assegura Charo Sillero, directora del centre

Aquest deteriorament físic, psicològic i social es dona de forma molt majoritària en les dones ateses als recursos municipals. Segons Charo Sillero, directora de La Llavor, —que és el primer Centre Residencial d’Inclusió exclusiu per a dones, posat en marxa a Barcelona a finals de l’any 2020—, el 60% de les dones que han atès durant aquest any ha patit episodis de violència masclista en algun moment de la seva vida. “També existeixen altres dificultats afegides en els processos personals derivades del patiment emocional o psicològic, que es dona en el 62% de les dones ateses, o el fet que el 50% de les dones es trobin en una situació administrativa irregular”, afegeix Sillero, qui admet que tots aquests factors esdevenen “un gran handicap” en l’assoliment dels objectius de les dones. “És per això que l’acompanyament multidisciplinari i integral és bàsic per afavorir processos de recuperació i d’autonomia personal”, indica la directora d’aquest centre gestionat per Sant Joan de Déu-Serveis Socials.

Un respir per a les dones

En aquest sentit, un dels puntals del nou model d’atenció implica dotar de flexibilitat tot el procés de recuperació de les dones, així com també facilitar el seu apoderament i la generació de noves xarxes de suport. “Hem d’assegurar espais privatius, segurs i que fomentin la trobada i els vincles, així com una atenció flexible, perquè són elements bàsics per consolidar els processos personals de cada dona. L’acompanyament ha de garantir l’atenció a la individualitat, enfocant-nos en les motivacions i potencialitats de cada persona i combinant aquesta atenció individualitzada amb l’atenció grupal, sense oblidar la comunitat propera. El centre, en la mesura del possible, ha d’adaptar-se a les necessitats de les persones”, assegura Sillero. Per això, des de la Llavor treballen amb diferents entitats i organismes del barri amb un doble objectiu: per una banda, volen trencar estigmes al voltant del sensellarisme, i també perquè les dones tinguin l’oportunitat de participar de la vida comunitària “com totes les veïnes del barri”, reitera Sillero.

Així ho creu també Elena Sala: “La vida està fora de La Violeta. La majoria de les dones que atenem treballen, o estudien. Però aquest és un recurs que els dona estabilitat, temps i respir perquè puguin plantejar-se quin és el projecte vital que volen tirar endavant. I iniciar en paral·lel un procés de recuperació personal i d’inserció sociolaboral”, destaca.

En definitiva, un lloc on les dones sentin que poden parar i reconstruir-se, i on un ampli grup de professionals les acompanyarà pas a pas. “Les dones ara tenen unes opcions que abans no tenien. Donem per fet que una persona en situació de sense llar agafarà qualsevol recurs, però això no és cert. En aquests recursos elles estan disposades a venir”, reivindica Sala.